15.09.2016 - 02:00
|
Actualització: 15.09.2016 - 11:23
L’escriptora Elizabeth Strout, que va néixer a Portland, Maine, l’any 1956, es va guanyar el favor del lector català amb Olive Kitteridge, obra guanyadora del premi Pulitzer 2009 i el premi Llibreter 2010. La novel·la fou editada per Edicions de 1984, que després també va publicar Els germans Burgess. Ara el segell ofereix una tercera novel·la, la darrera de Strout, Em dic Lucy Barton, en una traducció d’Esther Tallada. Aquests dies Elizabeth Strout és a Barcelona per presentar la novel·la, que té per eix central la relació entre una mare i una filla.
‘Volia parlar de moltes coses –explica–, que no fos únicament una història de mares i filles: de la classe social, de les històries de la vida d’una escriptora… Però el fet cert és que la relació mare-filla es va convertir en l’esquelet o la musculatura de la novel·la.’
Sobre el seu interès a investigar el tema de la classe social, explica: ‘Sempre m’ha interessat el tema de la classe social als Estats Units, però en aquest llibre l’he volgut portar a l’extrem. La protagonista, la Lucy, prové d’una família molt humil, pobra. Amb els anys travessa la frontera de classe i es converteix en una dona de classe social alta. Volia veure com aquest canvi afecta una persona.’ I continua: ‘Jo no provinc d’una família pobra (ni tampoc rica), però sí que em vaig criar en un entorn rural aïllat, amb famílies que passaven penúries, que podrien ser la família de la Lucy.’
La síntesi del llibre: Lucy Barton no acaba de recuperar-se d’allò que havia de ser una senzilla operació d’apèndix. La seva mare, amb qui no parla des de fa una pila d’anys, apareix als peus del seu llit de l’hospital. La calma i l’assossec que regnen durant les nits de convalescència les empenyen a parlar, temptejant no tan sols la possibilitat del retrobament sinó també l’eventualitat de la cura. Les innocents xafarderies sobre els personatges que van configurar la infantesa de la Lucy en el petit poble d’Illinois, on va créixer plena de mancances, serveixen per a establir un fràgil nexe entre totes dues dones, però per sota de la superfície persisteixen les tensions i els anhels que han forjat la vida de la Lucy: la seva infantesa pobra i solitària, els problemes amb la família, la desconcertant presència del pare, l’ambició de fer-se escriptora, el seu matrimoni a la deriva, l’amor per les seves dues filles.
Una hipòtesi: hi ha autenticitat en el relat. El llibre parla molt de l’autoestima, de la manca d’autoestima que té la Lucy. L’hospital, potser podria ser un espai metafòric de guariment d’aquesta autoestima? Strout respon: ‘La ficció ha de tenir autenticitat per a arribar al lector. I hi ha molts camins per a aconseguir-la. Jo en aquest relat faig servir el recurs de la narració en primera persona. I sobre si l’hospital es pot convertir en una metàfora, doncs potser sí que funciona així, tot i que no en vaig ser conscient quan l’escrivia.’
Les converses entre la Lucy i la seva mare són discretes, poc explícites, els silencis densos i molt expressius… ‘És clar, s’ha de tenir en compte que la família de Lucy Barton és congregacionista, una branca dels protestants on regna la modèstia i la discreció en les relacions familiars. Però passa que a mesura que la Lucy es fa gran també coneix més cultures i famílies on es conversa obertament i s’hi riu i tot això.’
Elizabeth Strout explica alguns dels processos creatius, d’aquest llibre en concret i també en general d’alguns dels seus recursos i mètodes a l’hora d’escriure: ‘En aquest llibre la Lucy parla en primera persona i ni ella ni jo no sabem què pensa la seva mare ni què li passa pel cap. Viure-ho així és divertit. Per això sabem molt poc de la seva mare i això fa la història interessant. Perquè és una situació molt lligada a la realitat: en la vida real no coneixem pas les persones ni sabem què pensen. No coneixem les nostres mares, tampoc. Per això, tot i que la història de la Lucy és portada a l’extrem, és molt veraç.’
Continua: ‘La relació mare-filla és una història d’amor imperfecte, tal com diu un altre personatge que apareix al llibre, l’escriptora Sara Payne. De fet, m’acabo d’adonar que és certa la idea que sempre escrivim una mateixa història i que els meus llibres sempre tracten de la mateixa història d’un amor imperfecte.
Més: ‘Un escriptor ha de ser porós amb tot el que veu, escolta, olora, experimenta. Perquè les vivències acaben tornant, ni que sigui al cap de molts anys. Mireu, quan estudiava primària a l’escola hi havia un nen a la meva classe tan pobre com Lucy Barton. Un dia la mestra li va dir que portava les orelles brutes i que ningú no podia ser tan pobre per no poder-se comprar una pastilla de sabó. El nen es va tornar vermell i no va tornar a badar boca en tot el curs. I això em va retornar escrivint la novel·la, cinquanta-dos anys després d’haver-ho viscut i és ara que ho he utilitzat, que he escrit sobre aquest fet.’
‘El meu mètode d’escriptura? Fa uns vint anys que el faig servir. Escric tres hores cada dia amb la intenció de poder escriure tres folis a mà. Prenc un tema que m’angoixa o em preocupa, que tinc present, que em causa ansietat, i el traspasso a un personatge de ficció. En aquest context escric escenes diferents, que vaig deixant sobre una taula i que després acabo combinant. La taula arriba a ser un caos, però l’argument acaba apareixent i les escenes acaben encaixant.’
Finalment, Strout acaba donant una raó de pes sobre el perquè cal llegir. Diu: ‘Cal llegir ficció que tingui autenticitat per aconseguir entendre millor l’altre. Vull dir que ens pensem que coneixem les persones, fins i tot les més properes (el pare, la mare, el marit…), però en realitat no acabem mai de conèixer bé ningú. Per això cal llegir ficció, per entendre l’altre, que vol dir preocupar-se per l’altre, perquè això és l’empatia.’
