Eliseu Climent: “Quan li posaren la bomba, Fuster em digué: ‘Tot el que he fet en aquesta vida és escriure; per què volen matar-me?’”

Intentar una definició d’Eliseu Climent (Llombai, Ribera Alta, 1940) és complicat. Per això li hem preguntat a ell que es definesca. I diu que és un individu de Llombai que va començar a deu anys a dedicar-se a “això”. Dins aquest “això” hi pot cabre un país sencer, hi cap una editorial, una revista, unes quantes fundacions, una llibreria, un edifici al bell centre de València. Però, sobretot, hi cap el concepte Països Catalans.

En aquesta entrevista, Climent parla de la seua infantesa com a intern a l’escola dels Jesuïtes de València, de son pare que era vinater, dels repetidors de TV3, de la Batalla de València. De Rosa Raga, una dona brillant, sempre a l’ombra, però fonamental per als projectes que Climent ha encapçalat. De la seua relació amb Joan Fuster, en parla també, i d’aquell viatge iniciàtic a Barcelona quan tenia dinou anys. “Una rentada de cervell”, diu. En aquell viatge coneix persones que seran fonamentals per a la seua trajectòria i per al futur del país: Max Cahner, Jordi Pujol… “Quan tornem de Barcelona, ja ens sentim tots catalans.”

Fem l’entrevista al despatx del tercer pis de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, aquest edifici al rovell de l’ou de València que és una declaració d’intencions, i que és victòria i frustració alhora. Ha dinat amb tota la redacció del Temps, que acaba de fer dos mil números, demà anirà a Barcelona per a participar en una reunió i tornarà a València perquè falten dos dies perquè se celebren els cinquanta-un Premis Octubre… Entre vuit-cents i mil quilòmetres de carretera, pot arribar a fer cada setmana, diu.

—Per què no us agrada fer entrevistes?
—Habitualment en faig tan poques com puc, no em mate per a eixir en fotografies. Crec que la cosa important no és allò que expliques a les entrevistes, sinó què fas. Hi ha molta gent que em demana unes memòries, però allò més rellevant és el que ha eixit, no la intrahistòria, que no té gens d’importància.

—Sense la intrahistòria, la història és incompleta. 
—De moment, no m’ho propose. Potser un dia, si tinc temps. Perquè el problema és que vaig de bòlit. Imagina la feina que és fer unes memòries! Tinc una quantitat tan gran de papers, cartes i carpetes, que s’han d’ordenar totes.

—Teniu agendes, cartes, dietaris?
—Tinc agendes, dietaris, papers, 10.000 fotografies que no sé ni d’on. Ho tinc tot desordenat. Hauria de dedicar tres o quatre mesos exclusivament a ordenar-ho, i a partir d’això podria proposar-me alguna cosa. D’aquesta casa ixen quatre o cinc cartes diàries, multiplicat pels anys… Algunes no tenen interès. Altres, sí. Hi ha alguna carta divertida de Samaranch, o de Montserrat Roig, o de Joan Oliver, malparlant del senyor Cendrós… Aquestes coses tenen una certa gràcia.

—De Joan Fuster.
—No n’hi ha gaire, perquè sempre estàvem junts, no ens calia escriure’ns, però sí que hi ha alguna cosa. Sobretot quan diu que dimiteix de tot, que se’n va de tot. Ho deixa tot perquè continue jo. “Eliseín –diu textualment– estic cansat, m’ho deixe tot, i tot és tot i, per tant, fes-te’n càrrec tu.” Supose que era una boutade de Fuster.

—Hem entrat en el món de les memòries, però qui és Eliseu Climent?
—Un individu nascut a Llombai que va començar a deu anys a dedicar-me a això. Que als Jesuïtes de València, quan tot era molt fosc, i no hi havia una consciència clara de res, em vaig negar a fer un examen en castellà. Hi vaig anar intern quan tenia set anyets i vaig tenir un problema lingüístic que em va afectar molt: no sabia parlar castellà. Pujava a l’estrada i tots se’n reien. “No sabe hablar castellano, dice ‘llapissera’.” Fins i tot vaig demanar als meus pares que quan em visitaren em parlaren en castellà i ells no en sabien. Però vam fer un nucli dur amb uns quants. A Alfons Cucó i a mi ens expulsaren en quart de batxillerat. Per sort, en aquella època, els Jesuïtes pertanyien a la província Tarraconense, molts eren de Barcelona. El rector era un personatge que, passats els anys, vaig descobrir que era un poeta català, amic del pare Batllori. Gent civilitzada. No cantàvem el “Cara al Sol”, per exemple.

—La vostra família, a què es dedicava?
—Tenien un negoci, tenien diners, havien ascendit socialment i el seu fill havia d’anar als Jesuïtes. En aquell moment, els Jesuïtes era el més xic de València.

—De què era el negoci?
—Teníem un negoci de vins i d’oli. Però sobretot de vins. Es guanyaven molts diners, perquè mon pare tenia dotze clients: Cinzano, Torres, René Barbier… I abans de fer la producció ja la tenia venuda. Era una cosa molt còmoda que vaig abandonar.

—Aquesta família benestant va entendre la vostra dèria de voler canviar el món a deu anys?
—Era una gent, nacionalment, de país. Per exemple, quan venia alguna carta per a comprar vi de Màlaga o de Madrid, mon pare deia, no l’obriu, esgarreu-la. No s’obrien. No per una qüestió nacional, sinó perquè no es fiava d’aquella gent. Pensava que eren uns estafadors, tots. Es fiava dels clients catalans, que pagaven tots religiosament i eren factures de 300.000 pessetes. Teníem un representant a Vilafranca, un a Barcelona. I la meua germana i jo, en aquell moment en què hi havia una consciència lingüística confusa, a la nit, quan el meu pare parlava amb els de Tarragona o els de Vilafranca, escoltàvem amb el telèfon supletori i dèiem: “Mira, diuen ‘digui’, diuen ‘rebut’, no saben parlar.” El meu pare no va estar mai en contra que jo fes això. Tampoc no tenia el plantejament, diguem-ne ferm. Era un individu normal del país. La seua obsessió era que jo fos advocat o metge. I, és clar, a mi ser metge no m’interessava, i advocat tampoc. Però em vaig fer advocat.

—Era més fàcil.
—Més fàcil i resulta que tota la meua generació havíem entrat a la Facultat de Dret. Els que suspenien el primer curs de Dret pujaven dalt, on hi havia Filosofia, Història… A mi m’hauria agradat fer Història, però d’una manera o una altra, entre el juny i el setembre, anava aprovant. Jo realment no entrava a classe.

—No vàreu exercir mai.
—Ni vaig exercir, ni m’interessava la carrera, ni entrava a classe. Tenia algun amic que el mes d’abril em donava els apunts i jo desapareixia un mes de la universitat. En aquell mes m’ho estudiava tot de dalt a baix, de memòria, i se m’oblidava tot, evidentment.

—Si no anàveu a classe, què fèieu les hores lectives?
—A partir de les dotze, Fuster. Fuster, les millors classes que va donar en aquesta vida va ser a la Universitat de València. No eren ni reglades ni acadèmiques. La seua família era carlina, ell era advocat i treballava de passant en el despatx d’uns advocats també carlins, a prop de la universitat. S’avorria molt i venia a la universitat. A la part de dalt, en un cantonet des d’on es veu Lluís Vives, ens reuníem Isabel-Clara Simó, Raimon i vuit o deu joves per a escoltar-lo. A partir d’això jo ja em vaig embolicar en qüestions directament polítiques, o parapolítiques.

—És en aquest moment quan us naix el sentiment nacional?
—Ja t’he dit quines coses faig a deu anys. Després continue i comença a concretar-se alguna cosa més. No hi havia un corpus ideològic. No som fills directes de Fuster. Quan el vam conèixer ja ens anàvem organitzant. Probablement, hauríem arribat a les mateixes conclusions, però el paper que va fer Fuster va ser avançar-ho quinze o vint anys. Hi ha una altra cosa molt important que va fer Fuster.

—Quina?
—Un dia ens va dir que ens regalaven un viatge a Barcelona amb tot pagat. Ens vam trobar disset persones a l’Estació del Nord de València. Tots homes, cap dona; era una altra època. No ens coneixíem entre nosaltres. Fuster ens havia seleccionat perquè era membre de la Fundació Huguet de Castelló de la Plana. El senyor Huguet havia deixat la seua herència per fer una fundació de foment de la cultura catalana. Una part se la quedà el nebot, però feien el que podien. Donaven subvencions i Fuster sabia quina gent les demanava per fer algunes coses. Així ell detectava persones inquietes. Al grup hi havia agricultors, estudiants, uns obrers d’Alcoi, del port de Sagunt. Estava tot molt pensat. A Barcelona ens esperaven tres cotxes. Un el portava Max Cahner; un altre, Josep Bastardes; i un altre Jordi Pujol. Ens col·loquen dins els cotxes i arribem a una cosa que es deia Montserrat. Aquelles muntanyes, la prèdica en català… I allà ens feren allò que es diria en l’època de Stalin una rentada de cervell. Brutal i molt ben feta. Cada dia teníem cursos que començaven a les nou del matí i acabaven a les nou del vespre. Com a professors teníem Josep Benet, Albert Manent, Jordi Pujol, Max Cahner mateix, que era qui ho havia organitzat. Pujol tenia vint-i-nou anys i ens parlava d’immigració; els valencians no l’enteníem. A Barcelona a cadascú li havien assignat la casa d’un nacionalista i al vespre la immersió continuava. A mi em tocà anar a la casa de Cahner. Lluís Aracil va anar a la casa de Pujol. Vam descobrir el món! L’últim dia, Oriol Bohigas ens va acompanyar a veure la Barcelona modernista i a la tarda Maria Aurèlia Capmany va fer que l’Agrupació Dramàtica de Barcelona fes per a nosaltres La cantant calba, de Ionescu. Ferran Soldevila va venir a dir-nos adeu.

—Un somni.
—Era un somni, però començà el problema, no ens enganyem. Aquesta és la data de naixement del problema perquè ja ens sentíem catalans, tots. Érem catalans. Allà el nivell era un altre. Ja hi havia una teoria, un corpus. Això ho van muntar Cahner i Fuster… Diuen: Fuster és un intel·lectual… Si Fuster haguera estat del Partit Comunista, hauria estat en el comitè central. Controlava. No imposava, però imposava.

—La vostra relació amb Max Cahner té molt a veure amb això que sou i allò que heu fet.
—Sí. Cahner era un personatge molt important en la represa cultural. Tenien una fàbrica de pintures, havien guanyat molts diners, Max ho va perdre tot en la cultura catalana. I tot és tot. Tenien una torre espectacular al carrer d’Iradier, amb jardins flotants, vidres de Cumellas, feta per Oriol Bohigas… La torre tenia una ala, amb quatre o cinc habitacions, que era per a nosaltres. Fuster, Pierre Vilar… Max va influir moltíssim en la nostra decisió de dedicar-nos com a mínim al món dels llibres i a la política. Era un personatge molt insistent, molt obsessiu. A partir d’allí comença una certa represa i, sobretot, l’estructura de pensament de Països Catalans. Fuster fa Nosaltres els valencians. Raimon comença en aquell moment. L’Estellés no és que comence perquè ja havia començat, però comença a aparèixer com un referent. Andreu Alfaro… Tot aquell món que va naixent que és els que després porta un cert canvi. Menys del que voldríem.

—Tot això són noms de primer ordre, amb una tasca importantíssima, però fa l’efecte que al final hi ha alguna cosa que fa que no esclate.
—Jo crec que és un error pensar això. Al País Valencià, a partir dels anys setanta hi ha un canvi profund. Evidentment, un país no es canvia d’avui per demà si no fas una revolució com la francesa, amb colls i tot. Sí que hi ha un canvi, però passa que hi ha una qüestió política profunda. Ve la transició i els espanyols tenien clar que havien de trobar alguna fórmula per al problema català i el problema basc. I sí que la trobaren. Però resulta que es troben de sobte que el problema català arriba a Alacant o a les Balears. I allò no poden deixar-ho passar. No poden permetre que el problema català s’estenga fins a Alacant o fins a les Illes. Hi ha tot un brou a les Illes, a València, a Girona… Comença a emergir una nova alternativa al país i es dediquen a tombar-la.

—Ací és quan tot es trenca. Quan María Consuelo Reyna ja no escolta Raimon i ja deixa de participar en els Premis Octubre.
—Descobreix que la cosa no és tan idíl·lica com comprar un llibre o un disc de Raimon, sinó que hi ha un problema polític que d’alguna manera separa mentalment el País Valencià d’Espanya. I això s’ha de combatre, i és quan comença el blaverisme. És el gran moment de la famosa Batalla de València, que va ser molt dura i molt cruenta. Uns tenien tots els mitjans, perquè fins i tot la premsa encara era del Movimento. És molt dur. Es perd el pas polític que fèiem. Es perd, sobretot amb l’entrada de la UCD i PSOE. L’estatut valencià és un desastre per a nosaltres, per a Fuster, per a tots. L’acaben negociant sense cap força valencianista en la taula. Fins i tot Unió Democràtica ja s’havia mig desmuntat. El Partit Socialista del País Valencià havia quedat amb 29.000 vots… L’estatut el pacten Alfonso Guerra i Abril Martorell. És un moment molt dolorós perquè tot el que s’havia treballat desapareix. Apareix el blau, apareix l’himne, tot. I és eixe moment en què sembla que tot s’acaba. Fins i tot Tarradellas va a Morella i li parlen dels Països Catalans i diu: “Què és això?” I es fa la constitució espanyola amb un article dedicat a nosaltres, que és el que prohibeix la federació de les comunitats autònomes. Tanquen totes les possibles sortides nacionals que pot tenir aquest país.

—Semblava que tot s’havia perdut.
—Era molt dur. Però resulta que la societat civil que havíem creat entre tots començà a funcionar. Guanyem les universitats, que es diu prompte, i comencen a refer-se estructures. No s’havia perdut, està congelat políticament. Malgrat totes les dificultats, crec que hi ha una certa consciència. Només el que fan enguany amb Fuster. Tothom se sent deutor de Fuster, debats en les televisions, en les ràdios, a la premsa… Ell estaria molt content. Quan d’alguna manera es reconeix tot allò es reconeix una via que havia pogut funcionar, que funcionà en part i que ara funciona en part també.

—Que vindrien tots aquests atacs orquestrats, ho vàreu veure venir?
—No. Va ser com el procés català. De sobte envien tots els grisos aquells a pegar. Ells podien pensar, els catalans, que els enviarien aquella gent a pegar? Era l’última cosa que es podien imaginar. Ací no és igual, però és semblant. No esperàvem que la reacció fos tan violenta. Molt violenta. Hi ha la meua amiga María Consuelo Reyna, que va deixar de ser amiga, i va fer el paper tan terrible amb aquella columneta que es deia “La gota”. Manava des de la columna. Pujol un dia va dir: “No entenc com un país com aquest es deixa manar per una senyora que fa una columna diària.” Estàvem tots absolutament controlats, pendents de veure a qui assenyalava i a qui no assenyalava. Va ser molt dur. Ella i tot el blaverisme. Lizondo, el Grup d’Acció Valencianista, totes aquelles històries. Crec que hi ha també els GAL de la UCD. Totes aquelles bombes, la manera de cremar les banderes. Va sortir un senyor a El País que explicava que si cremava una bandera d’un ajuntament li donaven 30.000 pessetes; si era una de petita cobrava menys… Estava estipulat. Va ser una pena perquè quan a Antoni Asunción el van fer ministre de l’Interior vaig anar a Madrid, vaig dinar amb ell i li vaig dir, “Escolta, hauries de descobrir tot allò de València.” Allò va ser mot dur. Tota aquella violència.

—Tot programat.
—Per això t’ho dic. Però Asunción, intel·ligent com era, se’n va anar del ministeri. La qüestió de fons és que hi ha un canvi de força nostra, de visió nostra, i Madrid hi intervé i ja està.

—La revista el Temps ja passa dels dos mil números. La creació del setmanari és l’activació d’allò que el professor Gifreu va teoritzar del marc comunicatiu català?
—El fusterians teníem clar que s’havia de fer tot en el conjunt dels Països Catalans. “Si no anem junts, ens fotran”, deia, i tenia raó. Per tant, havíem de crear un marc, no tan sols amb la revista. Amb la revista, amb el món econòmic, amb el món acadèmic amb la creació de la Xarxa Lluís Vives d’universitats, amb la Fundació Ignasi Villalonga. Quan t’ho mires, veus que tot són projectes, econòmics, acadèmics, culturals, comunicatius, l’editorial… I aquesta casa [l’Octubre CCC] havia de ser això, però no acabà de ser-ho…

—Tornem a la revista, un setmanari d’informació general en català, fet a València.
—Teníem clar que només amb una intercomunicació d’idees i de projectes i d’explicacions de la realitat tenia sentit començar a construir el país. Tota aquella anècdota de Fuster, que tenia raó, la pesseta i tot allò, és veritat. “On aneu a fer un setmanari?” No hi havia ni un periodista català, pràcticament. L’últim setmanari que hi havia hagut era el Camí, que feia cinquanta anys. Max Cahner va convocar una reunió a Vic, com a conseller, amb una trentena de periodistes catalans per a veure si algú se’n venia a València. Ni un. Tenien raó. Va ser una bogeria, tot allò. Allò és la prova de la força de la voluntat. No hi havia lectors, no hi havia periodistes. No teníem ni maquetista. Ni corrector. Tiràrem endavant. Ho hem passat malament en molts moments, no ens hem d’enganyar. Aquestes coses són molt dures econòmicament. Després hem tingut PP anys i anys i anys… I no és que aquests d’ara es porten molt bé, diguem-ho tot, però almenys no són el PP.

—D’això de la pesseta, a mesura que el projecte anava consolidant-se, amb Fuster en parlàveu… fèieu broma?
—A Fuster tot li feia por. Tot. Era una persona que les aventures del que fóra les temia. I a mi em divertien. A ell tot això l’aterria… “I això qui ho paga?”, era la seua obsessió. I tenia raó perquè ací no hi havia una burgesia de res. A Catalunya hi havia una petita burgesia en aquell moment, que sí que col·laborava. Ara ja s’ha acabat també, per cert. I després no hi havia institucions. Fuster, quan diu això de la pesseta, amb un sentit de realisme empresarial, tenia raó. Teníem un problema de fons que era que ací en deien “la revista catalana” i a Catalunya en deien “la revista valenciana”. I això és fotut.

—Com ha de ser la revista el Temps en el futur?
—Jo done tot el joc que volen tenir els periodistes. Tinc fama d’anar controlant, però no controle res, o controle molt poquet, excepte la línia editorial. El que m’interessa del Temps és la línia… Ara s’hi fan canvis. S’ha fet una reforma estètica, de maquetació. El temps 2.000 és un revulsiu perquè comence una nova etapa. Cap a on? S’han començat a fer cobertes un poc diferents, més socials. Hi ha un intent d’acostar-se a un públic més ampli i més jove, que és la part més difícil.

—Ha eixit en la conversa al principi, un dels temes que han marcat Acció Cultural del País Valencià i Eliseu Climent és el dels repetidors de TV3. Com els poseu i com es tanquen.
—Tot forma part del projecte d’articulació dels Països Catalans. Era inimaginable, també, perquè hi havia la llei dels tercers canals que prohibia que una televisió d’una comunitat passara a una altra. La veritat és que un dia, amb allò del Dallas, vaig anar a parlar amb Pujol. I li dic: “Jordi, et demane una cosa, posa el senyal del repetidor de Tortosa cap a València.” Pujol era molt formalet i l’endemà ja s’havia canviat. I començà la gran batalla, que va ser una cosa que va costar molt d’esforç, i que es va aconseguir gràcies a la mobilització popular, encara que al principi tothom hi anava en contra. El Partit Comunista, el Partit Socialista… Era aquell moment en què el lizondisme i el blaverisme deien allò de la invasió dels catalans sobre València per mitjà de la televisió. Parlàrem amb el govern espanyol, vam fer comissions per la llibertat d’expressió, fins i tot posàrem una querella contra Eugenio Burriel, que era delegat del govern… I vam anar posant els repetidors.

—El PP de Francisco Camps es va acarnissar amb Acció Cultural imposant sancions que eren l’intent de fer desaparèixer la institució.
—Era l’intent de tancar-ho tot, que és el que passà al final. La primera multa de 300.000 euros la pagà Laporta, quan era president del Barça. Jo no el coneixia pràcticament i em cridà: “Sóc el president del Barça, sóc a Alcoi i m’han contat això de la multa. La multa la paga el Barça.” Per pagar les altres, vam fer derrames. Antoni Tàpies va donar obra. Ja teníem costum de fer eixes coses, perquè ja en els Premis Octubre ens havia caigut la multa de 500.000 pessetes, que també va ser brutal. Era una xifra dissuasiva, per a tancar-ho tot.

—L’època de Francisco Camps és la pitjor que heu passat a Acció Cultural?
—Volien liquidar Acció Cultural, evidentment. Si no, no s’entén. Vam tornar a seguir la mateixa estratègia amb els artistes i va ser impressionant. Cent escultors, pintors… donaren obres. Cent! Ara només aspiraríem a una cosa tan elemental com que arribe l’emissió, com a les Balears.

—El fet que TV3 o IB3 no es vegen ací, ho enteneu com un fracàs?
—Sí. Un fracàs polític. Hi ha un partit que es diu Compromís, del qual depèn aquest govern, i no ha tingut l’energia o la ideologia suficient per a saber que això és una qüestió prioritària al país. És un fracàs de la política. No del Partit Socialista. Dels nostres. El Partit Socialista fa allò que ha de fer: la política d’estat i tot això.

—El projecte Tirant de Rock, a principi dels anys noranta, va originar una revifada de la música en català. Aquest és un altre element del projecte de país?
—Nosaltres teníem un concepte global, de govern, pràcticament. I un govern hipotètic, inimaginable en aquell moment, però imaginable mitjançant organitzacions civils, que és el que volíem. Podies contemplar-ho tot. Ací hi havia agricultura, turisme, l’organització mèdica, l’institut del territori, l’institut de memòria històrica…

—Què va faltar?
—Va faltar una cosa, perquè sí que va començar a funcionar des d’ací i tot en l’àmbit nacional. Hi hagué l’assemblea de regidors. Ací es reuniren quatre-cents alcaldes dels Països Catalans, a la ciutat de València, que es diu prompte. Férem actes a Menorca, a Mallorca, a la Franja, a Perpinyà… De fet, aquesta casa [l’Octubre CCC] naixia per a ser un hipotètic i simbòlic govern de la societat civil dels Països Catalans. Ja sé que la pretensió era immensa… Però va venir la crisi i es van acabar les col·laboracions. O si no s’acabaren, es retallaren fins a tal nivell que ja no podíem fer res. L’única cosa que es podia fer era salvar aquesta casa. Ara s’hi fan moltes coses i, com a centre cultural, funciona. Però com aquell projecte que jo tenia, no. És un fracàs personal meu.

—…
—Era una cosa que havien d’assumir els governs i no ho van fer. Artur Mas tenia problemes econòmics i, a més, tampoc no s’ho creia, tot això.

—Qui s’ho va creure?
—Hi havia gent. Aquesta casa encara la paga el govern català. Que és un dels miracles estranyíssims de la història de Catalunya. Per quins set sous, una cosa que val un grapat de diners? En el segle XXI, la imatge és el missatge. No podem estar tancats en un piset del carrer de Moratín, porta vuit, si volem contar alguna cosa. I un bon dia va sorgir això, que estava tot desfet. I vam pensar: com canvia tot si tens un centre nacional potent o no el tens. La veritat és que, com sempre, vaig anar a Pujol, que em va dir que no podia assumir eixes xifres. Però vam arribar a un acord amb la Generalitat de Catalunya perquè pagara la hipoteca durant dos anys.

—Ja s’ha pagat del tot?
—L’any vinent.

—D’on van eixir els diners?
—Hi ha una persona clau sense la qual això no existiria, que és Antoni Serra Ramoneda, que va ser el president de la Caixa Catalunya. Li vaig demanar l’equivalent a 1.500 milions de pessetes. Em va dir que era molt atrevit i em va preguntar amb què respondria. Li vaig dir que no podia respondre amb res, però que era molt necessari. Ens va donar els diners. I després ja van ser les diverses institucions catalanes que van creure en el projecte que anava més enllà d’un edifici. Era el projecte d’articulació d’un país. Havíem acabat feia molt poc el Congrés de Cultura Catalana, que havia refet tota una moral nacional molt forta. Per tant, avui, el Centre Octubre no es podria fer. De cap manera. Va ser una conjuntura molt concreta, en un moment molt concret, amb unes aspiracions molt concretes, que vam creure, ací, sense diners, però amb projecte; i allà, amb les institucions. Tots.

—Ha vingut mai el president de la Generalitat Valenciana ací?
—No. El de Catalunya, sí. Venir ací marca. No hauria de marcar tant. Consellers socialistes sí que hi han vingut.

—Fa la sensació que moltes de les idees que teniu serien qualificades de bogeria per molta gent, però que sempre trobeu algú altre que hi creu. Quin és el secret?
—He tingut projectes i en tinc encara. I he tingut molta gent perquè m’he mogut molt. He procurat sempre complir. I tenir passió. I he intentat sempre encomanar la passió mirant als ulls. I, efectivament, sempre hi ha hagut algú. Ara farem això del Temps de les Arts per televisió. Costa 300.000 euros. Com ix sense tenir els governs al costat? I acaba eixint. Enguany serà espectacular.

—Hi ha un episodi de la vostra vida que és la relació que vàreu tenir amb el vice-cònsol americà a València, Timothy Towell. Què volia de vosaltres?
—Era claríssim. Érem els líders estudiantils i volia influir perquè no ens férem comunistes. Dur-nos cap a l’àrea americana. És un encant de persona. Hi anàrem Garcés, Ricard Pérez Casado… Ens van dur allà a fer-nos una rentada de cervell. Quan arribàrem ens donaren diners i ens preguntaren on volíem anar, amb qui volíem parlar… Jo volia parlar amb una líder negra de Berkeley, però em van dir que allò era massa [riu].

—Quan va tornar fa uns anys a València, us va confessar mai que era un espia?
—No.

—Ja heu parlat de dues rentades de cervell: Montserrat i els EUA.
—[Riu] Sí, però no tenen res a veure.

—No hem parlat de Rosa Raga, encara, una dona sempre a l’ombra, però molt preparada i molt decisiva.
—El secret de tot és Rosa. Però no n’aconseguiràs mai una entrevista, ni mai una declaració ni res. Ella pensa que s’ha de ser anònima en la vida. Filla de comunista, però el germà és assessor del papa, eh? De cap manera no vol donar la cara. La passió de Rosa eren les llengües. L’alemany i l’italià. Rosa, de molt joveneta ja havia traduït Pedrolo a l’alemany. Era professora del Goethe Institut de Munic. I un bon dia comença a col·laborar amb Max Cahner. Tres hores, li va dir… I acabà dedicada, deixant-ho tot. És una frustració que té. Deixa les llegües, la filologia alemanya que l’apassiona i s’embolica en aquestes històries.

—Es manté a l’ombra. Fins i tot la citen com la dona d’Eliseu, de manera despectiva, però ella és una dona fonamental i amb molta influència.
—Tota. Tota. Tot el que s’ha fet s’ha aguantat per ella. Perquè jo sóc més poeta. Ella és molt més realista i ha sigut una persona bàsica. Per exemple, en aquest edifici, quan tocava treballar venir a les visites d’obra, cada dia de juliol i d’agost, ella hi venia. I a més, nosaltres no cobrem per tot això. No cobrem ni d’Acció Cultural, ni de la Villalonga… Tenim uns durets, no molts, i l’editorial, i això…

—Ara que parleu de diners, cíclicament es publiquen reportatges sobre els negocis d’Eliseu Climent.
—Sí. Molt. Els negocis… El no-sé-què. No són negocis de res, dissortadament. Qui vulga agarrar el Temps com a negoci li’l passe demà de matí per un euro i veurà què guanya [riu]. En aquestes coses no hi ha negocis. S’ha d’aguantar, aguantar i veure com arribes a final de mes quan hi pots arribar. A vegades la gent ha de cobrar quinze dies més tard, però són molt conscients de tot.

—L’editorial 3i4 va ser molt important fent edicions d’autors de tot el país des de València. És fonamental amb els Premis Octubre, però ha perdut aquest paper de lideratge. Cap a on va?
—L’editorial ha sofert una cosa comprensible, que és haver de fer moltes més activitats en la vida que no són l’editorial. Tot el que tenim entre mans requereix hores i esforços. Per tant, en traus d’un lloc, en aquest cas és l’editorial, i ho dediques uns anys més a l’Octubre o a la Villalonga… Tenir la visió tan global de tot el país t’obliga actuar en molts camps. L’editorial ha patit. Ara l’anem refent amb Jan [Brugueras] i crec que d’ací a pocs mesos tornarà a funcionar amb normalitat.

—Fa setanta anys que sou en el mateix projecte. A costa de què, aquesta persistència?
—La persistència és per la ideologia. La ideologia és fonamental. Crec que sóc ací per a fer alguna cosa en eixa línia. És l’únic que puc aportar al país. Si no, seria vinater i tindria diners, o masteler… Un bon dia vaig deixar-ho tot perquè pensava que aquest país necessitava gent. L’església té missioners per tot el món. Això nostre és igual, però no val posar-se medalles. T’hi has dedicat perquè penses que algú ho havia de fer. Hi ha coses que no haurien eixit sense nosaltres. Aquesta casa, per exemple. El Temps… Crec que hem fet bé de fer-ho. Però passa que em fa por que no puga continuar amb la mateixa força.

—…
—És molt complicat. No trobes gent que s’ho deixe tot i que es dedique a això. Que s’hi dedique sense cobrar. La mentalitat de la gent ha canviat. Avui tot és més utilitari. Però, de tota manera, ací hi ha gent que treballa bé, com Anna Oliver, la presidenta d’Acció Cultural del País Valencià.

—A banda de la frustració que esmentàveu sobre l’edifici, quines altres frustracions teniu?
—[Silenci] Home, frustració, frustració, n’hi ha una que és la política. A part que no m’he dedicat a la política perquè Jordi Pujol i Fuster m’ho prohibiren quan era molt jovenet –i tots dos junts manaven molt en mi, i em digueren que no podia entrar a la política perquè s’havia de fer primer la base i després la política. Tenien raó, segurament. M’hauria embolicat en aquell moment en un partit i vés a saber on seria ara. M’haurien expulsat. Però sí que hi ha una certa frustració en el nivell polític del país. Teníem el dret de tenir uns polítics més conscients i més enèrgics i més nacionals…

—Us referiu al país sencer?
—Sí… Parlava del País Valencià, però podria aplicar-se a gran part a Catalunya. I a les Balears, que encara em preocupa més.

—Reconeixeu cap error propi?
—No ho sé. En tinc molts. Un de concret, no. En tinc molts, segur. En tots els camps. Però en la balança queda suplit per coses positives.

—Us heu fet molts enemics?
—Molts. I molts amics.

—Els enemics us preocupen?
—No. Va haver-hi una època que m’afectaven molt. Em feien aquelles campanyes de Levante i El Mundo i tot allò. No em deixaven dormir. Ara no m’altere. Això ha estat una educació d’anys. Ací hi ha hagut campanyes molt dures contra nosaltres. Molt bèsties. Ara ja m’he fet més gran i les coses es veuen de manera molt diferent.

—Joan Fuster ha planat en tota l’entrevista. Heu remarcat la influència que ha tingut sobre la vostra trajectòria. Però els darrers anys de la vida de Fuster la vostra relació s’havia refredat.
—Això és llarg de contar. Hi ha una primera qüestió i és que jo sóc marmessor de Fuster. Era l’home més o menys de confiança d’ell. I Rosa el vestia, eh? Anava a comprar-li jaquetes… Érem la família de Fuster.

—Però en algun moment…
—Hi ha dos moments. Un, amb la famosa entrevista aquella que Fuster no volia que es publicara i que li publicàrem en el Temps. Allò va ser terrorífic. A més, Vicent Martí, que és qui l’havia feta, deia que si no la publicàvem, la duria a Levante perquè diguera “Entrevista censurada per Eliseu Climent”, tot i que era Fuster que no la volia. Allò s’acabà molt malament. De fet, Fuster va estar uns anys amb la revista el Temps sense obrir, en una tauleta, perquè es vera que ningú no la llegia. Amb Fuster hi ha tres o quatre fets que m’afecten a mi, però que afecten tothom. Hi ha el moment de la bomba, que vulgues o no el va afectar molt. Ell em deia, “Escolta’m, tot el que he fet en aquesta vida és escriure; per què volen matar-me?” El va afectar molt… No és que el matara, però, però… Després hi ha un altre fet. Fuster venia als Premis Octubre, i els tancava amb un discurs molt bonic. Però hi ha un any que es presenta un llibre al premi d’assaig que es diu De Impura Natione, que era l’antifusterianisme, de Damià Mollà i Eduard Mira. Me’n vaig a Sueca, dine amb ell i li dic: “Mira, tenim aquest llibre, què fem?” I Fuster, en aquell moment, diu: “Deixa-ho córrer.” I el llibre va guanyar el premi. Els jurats catalans hi votaren a favor i els valencians en contra. I allò el va desfer. Un llibre violent contra totes les tesis de Fuster guanya el premi d’assaig Joan Fuster. El va fotre molt. I després hi ha una cosa que és la gran decepció de Fuster de tota la transició. Això ho paguem tots. No entrava ningú en sa casa. Excepte la meua filla, que era xicoteta. Ningú més. Ni Max Cahner, ni jo, ni ningú. Va ser un moment molt estrany, tot plegat. No és un distanciament amb mi o amb Max, és amb tots. I potser amb mi més, pot ser…

—Per què?
—Perquè jo l’havia animat a fer tantes coses que supose que es trobava tan compromès, i a la vegada tan decebut pel país… És el fracàs de l’estatut. Això a Fuster el colpeja moltíssim. Després va fer allò d’anar a la universitat com a professor. Em crida Ramon Lapiedra i em pregunta “Què fem amb Fuster? El deixem en casa o l’obliguem que vinga a la universitat?” I jo vaig dir: “Que vaja a la universitat, que isca.” I comença a millorar una mica, però ja és un moment molt turbulent de Fuster. És un personatge. Com deia Vicent Ventura, una xamba genètica. Però malgrat tot, tenia una problemàtica personal complicada.

–Al llibre de Toni Mollà de les converses inacabades Fuster li diu “Eliseu Climent no té ideologia, té uns negocis.”
—Fuster estava molt fotut. Fuster sabia quins eren aquells negocis, perquè ell formava part de tots. Formava part del Temps, de l’editorial, venia al consell d’administració, ho sabia tot. Que no hi havia negoci de res. Va ser un moment que Fuster estava fotut, i fotut amb qui havia muntat tot allò. Però vaja, després acabem bé. La mort de Fuster és un episodi molt més tenebrós.

—Acabem tornant al començament. Heu pensat que unes memòries d’Eliseu Climent serien un best-seller i farien remuntar l’editorial?
—[Riu] M’ho pensaré. No dic que no.

—Això ja és un canvi, perquè durant anys heu dit que no.
—Sí, però el dia que em poguera llevar els embolics que tinc… Tinc tant de paper que és dissuasiu.