Elisenda Roca: “Ens cal riure i recuperar el sentit crític des de petits”

Elisenda Roca (Barcelona, 1963) és algú difícil de classificar i de definir perquè fa molta feina en molts àmbits diferents, tots vinculats d’alguna manera a la comunicació. Li demano com es definiria i diu: “Malauradament, aquest és un país d’etiquetes i quan te’n posen una costa que la canviïn. Fa quaranta anys que em dedico al periodisme i vint-i-dos que escric literatura infantil i juvenil, no ho sé, com em definiries tu?” “Com a Elisenda Roca.” “M’agrada, sóc l’Elisenda Roca, un individu dedicat a la col·lectivitat, aquesta podria ser una bona definició de mi mateixa.” Doncs aprofitem-la i que serveixi d’excusa per a parlar-hi sobre que ha tret dos llibres aquesta tardor, el quart de la sèrie Mia Fantasia i la seva primera novel·la per a adults: Animals ferits (Edicions 62).

—Una tardor calenta –no per la temperatura– per a vós, amb dos llibres al carrer…
—Ho seria si m’agradés molt l’exposició mediàtica, que no és el cas. M’encanta rebre els comentaris dels nens i de les famílies, sobretot quan em diuen que la Mia s’ha convertit en la seva sèrie preferida, perquè per això escrivim per als nanos. I m’agrada guiar les rutes pels escenaris de les meves novel·les amb els adolescents, però les entrevistes m’agrada fer-les, no ser-ne la protagonista, tot i que ja sé que ho he de fer per promocionar els llibres tot i que no em vingui de gust.

—Vós ja havíeu escrit per als més petits, us ha sorprès l’èxit de la sèrie?
—Sempre et sorprenen els teus èxits, però allò que de veritat m’entusiasma és quan els llibres més antics van aconseguint reedicions, això em fa molt feliç, i també quan et diuen que ha arribat una traducció a un nou idioma, que s’afegeix a les que ja tenies. La sèrie de la Mia Fantasia és pensada per a ser un long seller, però és el que m’agradaria que fossin tots els meus llibres, perquè vull que es mantinguin i que siguin imprescindibles per als lectors.

—La sèrie dedicada a aquesta bruixa segueix una fórmula que aquests darrers temps sembla que triomfa en la literatura per als més petits: una mescla entre novel·la, novel·la gràfica i còmic…
—No és nou. Jo vaig entrar a la lectura amb les novel·les gràfiques, el meu pare tenia molt de còmic americà i després em vaig enganxar amb el còmic europeu. Ara s’ha revalidat la fórmula i han tornat a adonar-se que l’equilibri entre imatge i text funciona. Quan faig els llibres de la Mia Fantasia i barrejo els ingredients que hi han de sortir, penso en allò que m’agradava a mi quan tenia sis anys o set. M’agradava l’aventura, la màgia, que els personatges fossin lliures i que no tinguessin un drama al darrere, passar una mica de por i que tot acabés bé. I això hi és, als meus llibres.

—En els llibres de la Mia hi ha molta tendresa, però també voluntat de resoldre els problemes. Una riallada pot revertir un cor de pedra?
—Una riallada pot ser una eina per a entendre el problema d’aquella persona i entendre com actuar. Cal saber per què un nen fa mal a un altre o a un animal. La Mia es planteja per què un nen és amargat i ho vol entendre tot, i per això ha d’investigar el perquè de les coses i fer-ho amb bon humor. Sempre dic que la Mia Fantasia és la meva Pippi Calcesllargues de quan era petita, i té la sort de tenir una família màgica i sense prejudicis, que això ajuda molt.

—Una part important de tot plegat és que encomana el joc, les ganes de jugar. Sabeu a què no jugaria mai amb vós per no perdre?
—A què?

—Al Trivial i a l’Scrabble.
—Però si perdo molt sovint! M’agrada molt jugar a aquests jocs i ara estic totalment enganxada al Paraulògic, és el meu exercici matinal, faig el cafè i escolto les notícies amb el Paraulògic obert i una obsessió: fer el tuti a la primera. És un gran encert.

—Què ha representat el vostre retorn a la televisió, fent de veu sàvia a Saber y ganar?
—És un regal que em fan. Ja t’he dit que no m’agrada estar exposada i si ho faig és perquè si no promociones els llibres, la gent no sap que han sortit. Fer de veu de Saber y ganar és un regal. Sóc a la batcova, amagada a l’ombra, i qui juga és la meva veu.

—I en aquest temps que fa que heu arribat al programa, heu descobert on amaga la pedra filosofal Jordi Hurtado, on té la font de l’eterna joventut, quin és el seu secret?
—El secret és que li agrada el que fa i s’hi sent molt còmode. Per ell és com si cada programa fos una estrena. Té una capacitat i una energia brutals. De fet, cap edat no pesa si tens ganes de fer coses. He conegut nens que semblen vells, que no tenen cap mena de curiositat i no volen fer res i gent gran que són tot el contrari, com la meva mare, que continua dirigint teatre.

—És un programa d’èxit amb xifres molt bones que competeix en una franja en què a la competència hi ha molta televisió porqueria o serials, per tant, no tot està perdut…
—Cada vegada més La 2 es va convertint en un canal de referència amb programes com Culturas 2, Matemáticas del Espejo, Imprescindibles… Es torna una mena d’oasi de la bogeria del tot per l’audiència. Ep, tothom en vol, d’audiència, però es pot fer d’una altra manera i La 2 s’ha convertit en una televisió de referència, sempre que la connectes hi pots trobar alguna cosa que t’agrada, i té un públic molt fidel.

—Com a directora teatral, vau ser una pionera de la nova fal·lera pel teatre musical de casa nostra, tot i que la pandèmia ho va aturar tot. Prepareu res?
—La meva passió pel teatre no ha marxat mai, vaig néixer en un teatre, com aquell qui diu, amb uns pares que s’hi van conèixer i una mare que estudiava a l’Institut del Teatre. Bona part de la meva adolescència ha estat lligada al Lliure de Gràcia, i faig teatre perquè la gent s’ho passi bé. També és una manera de comunicar i els musicals sempre m’han agradat molt. Però el darrer se’l va carregar la pandèmia, si més no la ronda, i ara no tinc temps per fer-ho tot.

—També heu estat professora de periodisme i fa quaranta anys que us hi dediqueu. S’ha acabat, el periodisme, tal com pronostica tanta i tanta gent?
—El periodisme no s’ha acabat. El que passa és que hi ha una mena de programa, i de professional que en viu, en què no es fa el periodisme. Ells mateixos es diuen periodistes però no ho són perquè es passen per l’arc del triomf el codi deontològic i barregen entreteniment i informació i qualsevol cosa hi pot tenir cabuda. Això no és periodisme, perquè el periodisme és una professió meravellosa que s’ha deformat, però encara hi ha molts bons periodistes i molts mitjans en què es fa molt bé la feina.

—Ara debuteu amb una novel·la per a adults, Animals ferits. Us heu sentit còmoda escrivint per als grans? Ho dic perquè escriure per als petits és molt i molt complicat encara que es reconegui poc…
—M’alegra que diguis això de la literatura infantil i juvenil. Sí que t’he de dir que m’he sentit còmoda i en tenia moltes ganes, però és una novel·la feta a foc lent. Vaig començar a escriure fa uns deu anys i no podia continuar, era una història que em tocava molt de prop i per això necessitava temps i perspectiva. Com que per sort feia moltes coses, la vaig aturar i ara ha estat el moment. L’he refeta molt, el text necessitava molt de repòs i finalment ha vist la llum.

—Existeixen, les segones oportunitats?
—Existeixen, però no en el sentit amorós de parella, sinó que ets tu qui te les has de donar.

—Per què, en general, els periodistes culturals parlem tan poc de la literatura infantil i juvenil?
—No tinc la resposta, però m’encanta que et facis la pregunta. És com aquell debat absurd sobre l’òpera i la sarsuela. El fet que no es pot negar és que la literatura infantil i juvenil obre la porta a futurs lectors i, tot i això, aquí, es considera un gènere menor. Cal remarcar molt això de l’aquí, perquè no passa ni a França ni a Itàlia ni, per descomptat, a Alemanya. És un dels mals de la nostra cultura i de la nostra societat, en què s’inverteix molt més en armes que en cultura, i, quan s’inverteix en literatura, en la infantil és en la que menys es pensa. D’una altra banda, els nens són molt llestos, opinen sense embuts, si s’avorreixen a la tercera pàgina, deixen el llibre i passen a una altra cosa.

—Un desafiament majúscul, doncs, escriure per a ells?
—Sí, encara que bona part del món cultural no ho sàpiga apreciar. Hem hagut de crear una literatura post-pantalles perquè nens i nenes que estan acostumats a la rapidesa s’ho passin molt bé llegint. Estan acostumats a llegir per obligació i no pas per plaer, i això és complicat, però ho anem aconseguint perquè aquí hi ha molt bons autors i quan dic autors he d’incloure els il·lustradors: els meus llibres, i els de la major part dels companys, no es poden entendre sense els il·lustradors, que et fan créixer l’obra i et fan créixer com a autor.

—I mentre tot això passa, som en un país que continua socialitzant els llibres…
—Aquesta sí que és una guerra que hem d’acabar guanyant i que no entenen. Els llibres literaris han de ser a la biblioteca personal dels nens i nenes perquè, si no, és la mort de les autores. La socialització és un mal molt estès i que va tenir molt d’èxit, però socialitza la teva feina i veuràs què passa. Escrivim perquè la gent compri el llibre a una llibreria i el llegeixi, o perquè vagi a una biblioteca, que és el sistema institucional de socialització dels llibres. Si volen socialitzar llibres a les escoles, que ho facin amb els de text, no amb els de lectura, que es carreguen la nostra feina, totes les biblioteques personals dels nens i els valors que impliquen.

—Ens cal molta més fantasia i moltes més riallades?
—Ens cal riure, però també recuperar el sentit crític des de petits. La pèrdua d’aquest esperit crític fa que ens empassem qualsevol cosa i hem d’estar alerta, perquè si no convertirem la informació en pur entreteniment i això és un perill.