Elisenda Paluzie: “Sense lluitar per la independència, no la guanyarem”

Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC, té clar que en aquest moment la gent pot sentir frustració, però que desmobilitzar-se no és la resposta. Aquest Onze de Setembre, l’ANC vol teixir un relat amb un fil conductor que uneix aquesta data amb el Primer d’Octubre. Ja no podran dir que els independentistes celebren derrotes. Enguany, les paraules clau són lluita i victòria. I, sobretot, recordar la victòria que va ser l’1-O. En la conversa apareixen temes estratègics clau: la feblesa del govern, la falta d’unitat de la defensa jurídica internacional, el paper que ha de fer el Consell de la República i allò que representa que sectors dels partits polítics independentistes del govern tornin a la política del peix al cove.

Sense receptes màgiques, Paluzie dibuixa un escenari de present, amb una dosi de realisme no pragmàtic fonamentat segons el seu discurs en la necessitat de mantenir la mobilització i el moviment independentista fort.

—L’Onze de Setembre, què es farà?
—Una manifestació reivindicativa amb el missatge polític: “Lluitem i guanyem la independència.” És un missatge que adrecem col·lectivament al moviment i a les institucions. En aquest moment, que hi ha un risc enorme de retornar a l’autonomisme, si la mobilització s’atura, facilitem la tasca als que volen que triomfi aquest suposat pacte d’estabilitat. La manifestació de l’11-S acabarà al parlament per dir-los que hi ha un 52% de la gent que els ha votat perquè facin la independència.

—No se’n recorden?
—Aquests tres primers mesos de govern, pels senyals que han deixat, sembla que no se’n recordin.

—Heu parlat del pacte d’estabilitat?
—Hi ha molts interessos perquè funcioni. És un intent que té suports poderosos, tant a les institucions espanyoles com dins de Catalunya.

—Qui hi ha darrere d’aquests interessos?
—Lobbies de poder, mitjans de comunicació i també hi pot haver sectors dels partits del govern, tots dos partits del govern independentista.

—Què en penseu, de l’aeroport?
—La setmana passada comentava en una xerrada que no podem pensar sempre que el govern espanyol no serà intel·ligent, i pensava podia acabar fent una oferta substantiva amb alguns elements d’autogovern que havien estat reivindicacions històriques de l’independentisme. M’imaginava que podien fer el traspàs de la gestió de l’aeroport i del port. No m’imaginava que tenien sobre la taula una ensarronada com aquesta de les inversions d’Aena.

—Éreu ingènua?
—Al contrari. No podem treballar sempre sobre l’escenari que el govern espanyol no actuarà amb intel·ligència. Amb els indults hi ha actuat i, per tant, hem de treballar amb aquest supòsit.

—Però ara….
—Això que han fet amb l’aeroport és indicatiu que veuen el govern molt feble. Menystenen tant el risc que reprengui el procés d’independència que ni tan sols fan l’esforç de fer concessions intel·ligents. Fan concessions que solament tenen aparença. No cal ni que hi posin substància. Creuen que se’n sortiran si fan el mateix que han fet durant trenta anys.

—I se’n sortiran?
—No. No se’n sortiran.

—Potser sí que són intel·ligents creant un altre focus de discrepància…
—Ens porten al terreny on sempre ens han volgut portar i on ens volen tenir. Sap greu que el govern i les nostres institucions ni tan sols tinguin un projecte de quines infrastructures volen per al país, ni de gestió del mentrestant. Si es té un projecte, es pot negociar, però ni tan sols som aquí. Al final es tanca una mena d’acord, que no ho és perquè no concreta absolutament res.

—Quina hauria d’haver estat la resposta?
—No havíem d’entrar a donar una resposta. Un govern independentista ha de decidir grans projectes de país mentre treballa per a la independència i gestiona el dia a dia. Ha d’explicar que la majoria d’aquestes coses sense sobirania no es poden fer. Explicar-ho bé. Desanima bastant veure que s’entra en els debats que vol el govern espanyol i no es proposa un projecte propi lligat als elements substantius de sobirania que calen.

—Desanima o enfada?
—Totes dues coses. Per una banda, desanima, però pot acabar en una cosa més somorta. La gent pot anar acumulant greuges i al final els votants mateixos poden acabar anant contra el govern independentista que han votat. No s’ha de donar per garantit sempre un suport acrític.

—Per què passa, això? Per la repressió?
—Quan entres en un govern autonòmic, entres en aquesta dinàmica, estàs subjecte a aquesta pressió. Tampoc no ajuda aquesta competència constant que hi ha entre Junts i Esquerra. Em fa por que s’hagi passat de la fase en què la competència feia de motor –perquè ningú no volia frenar– a una fase que la competència sigui el contrari.

—Què voleu dir?
—Doncs que ara la competència sigui per veure qui és més pragmàtic i més proper als lobbies d’interès. Vaja, que sigui per a veure qui aconsegueix més peix al cove.

—Si és així, ens hem d’oblidar que aquest govern faci res per a la independència?
—El paper de la societat civil és d’impedir que això passi i que entrin en aquesta dinàmica.

—Com a presidenta de l’ANC, què us diu la gent quan aneu als pobles?
—És evident que hi ha un esperit bastant crític amb els polítics.

—La gent sent impotència?
—S’ha de mirar que aquest sentiment no es converteixi en una impotència estèril, en què acabi havent-hi una dispersió entre els que creuen que cal fer una revolta sense nord i els que es desconnecten de la política. Cal ser constructius amb ordre i mètode i tenir un optimisme crític. No ens hem de deixar portar per aquests sentiments de frustració. Hem de provar d’aportar elements d’anàlisi més objectius. Objectivament, el moviment independentista a Catalunya mai no havia tingut tant suport ni tants arguments de legitimitat interna i externa com ara.

—Com es venç aquesta frustració?
—La gent que no se sent motivada per l’actualitat política per a fer les mobilitzacions es pot centrar en allò que pugui ajudar a fer fort el moviment independentista. Quan tornem a tenir l’oportunitat política o es torni a arrenglerar el front popular amb l’institucional, ens farà falta que sigui un moviment ben fort. Si ets treballador, dedica’t a enfortir la intersindical; si et preocupa la llengua, col·labora amb la plataforma; si ets estudiant, fes-te d’un sindicat independentista. Això no ha de ser dolent. Si tornem a una fase de preparació de les estructures dins la societat civil, el moviment popular després acabarà emergint, tal com va passar de manera natural el Primer d’Octubre. Hem de persistir en la lluita. Vaja, hem de fer allò que ja va dir Pompeu Fabra: “No s’ha d’abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.” Allò que no hem de fer mai és caure en la desmobilització, que és allò que volen. Si ens desmobilitzem, els serà més fàcil de triomfar

—Aquest Onze de Setembre feu servir més la paraula “lluita”? És perquè la gent prengui consciència d’aquesta necessitat de mobilització?
—Fem servir “lluitar” i també “guanyar”. Parlem de victòria perquè enllacem l’Onze de Setembre amb l’1-O.

—Volen que s’oblidi el Primer d’Octubre?
—Hi ha una voluntat d’enterrar-lo. El Primer d’Octubre es va lluitar i es va guanyar. Es va aconseguir de fer el referèndum, que va representar una victòria contra l’estat. No vam guanyar la independència, encara, però sense lluitar, no la guanyarem. El concepte “lluita” és molt polièdric, pot ser des d’una acció de desobediència d’un grup determinat fins aquells estudiants que enforteixen una associació independentistes a la universitat.

—Quan dieu que volen enterrar el govern de l’1-O us referiu als partits que formen el govern actual?
—Als partits del govern hi ha sectors que tenen aquesta voluntat de passar pàgina. No cal reobrir el debat, però vam tenir l’article de l’Oriol Junqueras i el d’en Jordi Sánchez, que són molt il·lustratius d’això que parlem.

—Són un enterrament del Primer d’Octubre?
—Són una reinterpretació de l’1-O. En un, hi havia una negació de la unilateralitat, i en un altre, hi havia una reinterpretació de la unilateralitat com si fos una eina per a negociar. En canvi, justament allò que va fracassar el Primer d’Octubre va ser aturar-ho tot per interpel·lar l’estat perquè hi hagués una negociació. La meva interpretació dels errors de l’octubre són oposades a això que diuen a aquests articles.

—Oriol Junqueras i Jordi Sànchez dirigeixen tots dos partits del govern. Pot ser que el front popular i l’institucional no s’arrenglerin?
—És evident que hi pot haver-hi un temps on no hi hagi aquesta alineació.

—I no és el moment d’imaginar que amb el front institucional no s’hi pot comptar?
—Una cosa és pensar que ara no s’hi pot comptar, i una altra és pensar que es pot fer la independència a l’Europa del segle XXI sense una legitimitat democràtica. Mentre no ens hagin eliminat el dret de votar als partits independentistes, s’ha de fer així. Sense un parlament disposat a declarar la independència, a l’Europa del segle XXI no la podem fer.

—La pressió a aquests partits com ha de ser?
—La societat civil ha de fer un marcatge a fons. Constant, coherent i persistent. Aquesta setmana la pressió s’ha notat. Es pensaven que això de l’aeroport ho podrien reivindicar com un èxit i els ha costat. A l’Assemblea tenim un decàleg, que vam presentar al president i al govern, i ens serveix per a fer de guia d’aquest marcatge i per a fer-ne una avaluació. Quan s’aprovi el pla de govern, mirarem quines d’aquestes accions ens permeten d’avançar cap a la independència, quines hi han quedat recollides. Per una altra banda, el setembre que farà cent dies del govern i en farem una avaluació.

—Què en penseu de les multes del Tribunal de Comptes espanyol?
—El nostre posicionament previ va ser que no anessin a demanar la solidaritat a la gent sense que les institucions proposessin una estratègia ofensiva contra aquesta agressió i aquest espoli sistemàtic. Quan es va crear aquest fons, el vam saludar positivament perquè va en aquesta línia més ofensiva i no d’empassar-s’ho tot i acceptar la repressió. Això és bo, ja veurem què passa, però almenys s’ha fet un intent. Ha arribat un moment en què s’ha d’entendre que la gent no vol anar-se empassant la repressió si no hi ha lluita. Que no ens ho empassem i punt. Els afectats també han insistit molt que cal que hi hagi una estratègia jurídica conjunta internacional, que permeti anar als tribunals internacionals més de pressa.

—Es fa?
—La legitimitat de la nostra lluita es reforça a mesura que es va evidenciant la vulneració dels drets en organismes internacionals. D’això n’hem de fer un cavall de batalla, no només per a defensar els represaliats, sinó també per a defensar la causa política. Hi ha hagut alguna acció unitària que ha tingut molt d’èxit com ara la del grup de treball de detencions arbitràries, molt al començament. Es podrien fer més coses amb una estratègia internacional conjunta. Aquí cadascú fa una mica pel seu compte. Les coses es van fent, però sense que hi hagi un òrgan, que podria haver estat el Consell de la República, on es treballi una estratègia, es captin fons per portar-la a terme i es treballi de manera molt més sistemàtica. Hi ha uns altres pobles que han defensat els seus drets amb més força de lobby en comú.

—Aquesta mancança que poseu sobre la taula es treballa?
—Sempre la repeteixo. Tothom diu que sí, però mai s’acaba fent res.

—Heu parlat del Consell de la República, ara hi haurà eleccions. Creieu que es pot sortir d’aquesta situació?
—Tot depèn de la funció que tingui. Si volem que sigui el lloc de coordinació estratègica del moviment cap a la independència, cal que tothom s’hi impliqui. I això durant les negociacions per a tancar un acord d’investidura no va quedar resolt, va quedar pendent i continua essent-ho. Si des del Consell de la República es fes aquesta coordinació, es treballés de manera sistemàtica, es fes una calendarització quinzenal de reunions mirant tota l’ofensiva jurídica conjunta, es podria deixar de treballar a batzegades i seria important. Cal tenir en compte que el Consell té una estructura i una seu fora de Catalunya.

—I de les eleccions?
—Sobre les eleccions, encara no s’ha arribat a un acord perquè tothom reconegui el Consell de la República i aleshores potser hi haurà partits que no presentaran candidats. Encara hi ha una mica de temps.

—Creieu que hi haurà partits que no s’hi presentaran?
—Depèn de què acabi passant aquestes setmanes vinents. Com sempre passa en el moviment independentista, s’acabarà sabent al darrer minut.

—Què farà l’Assemblea el Primer d’Octubre?
—En principi volem que tingui un component de Països Catalans! L’1-O arrencarà a Catalunya Nord com a homenatge a tota la gent que va contribuir a la logística de les urnes. Volem fer valer la seva contribució. Aquesta reivindicació continuarà amb una marxa de cotxes que acabarà a Figueres, on es farà un concert. Aquell mateix dia 1, com que hi ha moltes dinàmiques locals, s’ha optat per fer actes descentralitzats que signifiquin aquest esperit de lluita. El dissabte hi haurà les tres marxes. Una que sortirà de Vinaròs i acabarà la Ràpita, una altra que es farà a Ponent i una tercera que anirà de Sant Júlia de Ramis a Aiguaviva passant per Girona.

—Amb tants actes no quedarà diluïda aquesta reivindicació?
—L’Onze de Setembre fem una manifestació centralitzada. L’1-O té una unitat de relat, i ho fem amb tres marxes a la mateixa a hora i amb tres actes polítics importants. També està bé de fer visibles unes altres ciutats del país com a lloc central. No podem oblidar que l’1-O es va demostrar que dominàvem el territori, que les forces d’ocupació no es van poder imposar sobre el territori de Catalunya.

—L’ANC ha de recuperar més força?
—Tothom. Tot el moviment popular s’ha de reforçar i actuar més en xarxa. Ara treballem els principis i les accions de lluita del moviment popular independentista. Tot el moviment s’ha de reforçar. Quan no ets en moments àlgids, has de reforçar les estructures.

—A Europa, hi ha ara una consciència més forta que a l’estat espanyol es vulneren drets fonamentals?
—La imatge d’Espanya s’ha degradat. Quan anem cada tres mesos a l’OSCE, la major part de casos són del Casaquistan, de Bielorússia o d’Ucraïna, i que presentem vulneracions de drets sobre Espanya la posa en una situació en què no havia estat fins ara. El seu ambaixador no s’havia de defensar. Aquella escena amb el ministre d’Exteriors rus quan hi va anar en Borrell és molt il·lustrativa d’això que passa. Ara, també és veritat que el fet que no hi hagi els dirigents polítics a la presó treu pressió a la Unió Europea. Per això és tan important que tinguem persistència en presentar totes les vulneracions de drets als fòrums internacionals de manera sistemàtica, perquè això és una gota malaia que degrada la imatge d’Espanya.