19.03.2018 - 17:50
|
Actualització: 19.03.2018 - 18:47
L’economista i professora universitària Elisenda Paluzie va ser la candidata més votada dissabte en les eleccions del secretariat de l’ANC. De fet, va obtenir gairebé dos mil vots més que el següent candidat més votat. La diferència és prou gran perquè, sense haver-se postulat com a presidenciable, Paluzie hagi de decidir ara si vol situar-se al capdavant de l’entitat independentista. Força gent s’hi ha dirigit per demanar-li que faci el pas i miri de superar la divisió interna que l’entitat arrossega des de fa anys entre diversos sectors. Paluzie és una veu que no s’està de criticar les renúncies o les frenades dels partits quan n’hi ha i això li ha valgut una fama de contundència que compagina amb una actitud tranquil·la i serena. Li fem unes quantes preguntes per saber per on poden anar les coses aquesta setmana i quina és la predisposició de Paluzie a presidir l’Assemblea.
—Amb el resultat de dissabte, obriu la possibilitat de ser presidenta de l’ANC?
—Ara ha canviat una cosa. És que ho he de pensar. Ho decidiré després de parlar amb tothom. Amb els candidats que s’havien postulat, amb altres membres del secretariat, amb l’Agustí Alcoberro, membres del secretariat anterior… En parlaré amb tothom i decidiré quina és la millor opció.
—Ja heu començat aquests contactes?
—He tingut els primers contactes. Tot just ara començo a fer reunions.
—La diferència de vots és gran. Serà difícil no assumir la responsabilitat?
—Jo esperava entrar al secretariat, perquè sóc una persona coneguda a l’ANC per haver fet moltes xerrades per tot el país. N’he fet centenars des que es va crear l’entitat. He participat en totes les campanyes organitzades per l’ANC, com l’Ara és l’hora, entre més. He anat a molts pobles i ciutats i la gent de les assemblees territorials em coneix. Era lògic que tingués vots, però no vaig fer res d’especial per les eleccions. No vaig fer campanya. Vaig anar a l’acte organitzat a Barcelona i prou. La diferència de vot m’ha sorprès una mica. Més enllà dels vots, m’ha escrit força gent de referència per mi que em demana que faci el pas i presideixi l’entitat. No pensar-hi i valorar-ho seria estrany. He de donar l’opció de reconsiderar la meva idea inicial de no ser presidenta. Si hi ha tanta gent d’entorns de l’independentisme diferents que m’ho demana i considera que seria positiu, m’ho he de pensar.
—Diria que ho teniu coll avall…
—No, no, no. Aquest matí ha sortit el titular de Catalunya Ràdio dient que no em presento a la presidència. I ara dec estar compensant per equilibrar la cosa. No volia ser tan categòrica en la negativa. I ara semblarà que em postulo. No, no, no. El més important és que parlem i mirem si podem fer un equip de consens. No hem de reproduir allò que va passar fa dos anys amb unes votacions molt frec a frec entre dues candidatures. I la divisió aquella va romandre dins de l’entitat. Si es pot aconseguir una candidatura forta i de consens dissabte que no passi pel meu nom, millor. Perquè personalment i professionalment la presidència de l’ANC exigeix un sacrifici molt gran. Demana molta dedicació i porta molta exposició. És un sacrifici de dedicació. A partir de les converses que comencem avui, veurem què podem construir. Si sense mi hi ha un cert consens entre els qui s’han postulat i les diverses ànimes i sensibilitats, perfecte. Si la divisió persisteix i hem d’anar a una votació dissabte tensa i ajustada i amb una presidència que neixi feble, aleshores m’ho repensaré.
—No formeu part de cap sensibilitat concreta ni de cap grup dins de l’ANC?
—No. Sé que van córrer llistes. Però jo no n’he fet córrer cap i no formo part de cap grup organitzat. A més, ara no es poden presentar equips a les eleccions de l’Assemblea. No he jugat a cap candidatura. Per una banda, no coneixia tothom qui es presentava. I per una altra, dels candidats que sí que coneixia, m’agradaven persones de sensibilitats diverses. Especialment, persones amb qui ja havia treballat en alguna ocasió.
—Parlàveu del sacrifici personal i professional. El risc de la repressió no el poseu damunt la taula a l’hora de valorar la decisió?
—El risc de presó o de repressió no entra en les meves valoracions. Si fem aquesta mena de càlculs, la repressió haurà triomfat. Si hem de prendre les decisions posant aquest factor a l’equació, ja hem perdut. Hem de mirar d’obviar el risc i l’amenaça de repressió a l’hora de prendre decisions polítiques. Que hi hagués tants candidats a la presidència demostra que a l’ANC no ens atura la repressió. Ja ens poden escapçar tants cops com vulguin, que sempre hi haurà algú darrere.
—La vostra resistència té més a veure amb la dedicació que demana la presidència?
—És que fins ara la dedicació dels presidents ha estat exclusiva. En Jordi Sànchez va deixar la feina que tenia. I jo això no ho puc fer. D’això, n’hem de parlar aquests dies. Veure si és possible construir un lideratge més plural amb un equip que faci compatible l’ANC amb una mínima vida professional. Jo no deixaré la meva feina a la universitat. És que no puc. Sempre he dedicat moltes hores a l’activisme independentista. I és això que puc continuar fent. Hem de parlar de tot plegat aquests dies. Que no es concentri tot tant en una sola persona i que la feina quedi més ben distribuïda.
—Quina funció ha de fer l’ANC en el context polític actual?
—L’Assemblea es va crear amb un sol objectiu: aconseguir la independència del nostre país. I això encara no ho hem aconseguit. Per tant, aquesta ha de ser la dedicació absoluta de l’ANC. Cal concretar-la amb l’eslògan de la manifestació de fa uns dies: República ara. Cal que quedi clar que l’Assemblea treballa per fer efectiva la República catalana que es va declarar el 27 d’octubre i que no es va defensar. No hi ha un full de ruta amb un calendari ara mateix. Potser això era un error. No calia fer un calendari massa detallat i precís que després era impossible de complir per la complexitat d’això que fem. I no sempre es podia complir perquè els independentistes no juguem sols aquesta partida.
—Algun horitzó es deu haver de dibuixar…
—L’octubre vam desaprofitar una oportunitat. Era una finestra d’oportunitat que havíem aconseguit obrir amb el referèndum de l’1 d’octubre. L’ANC ha de treballar per estar tan preparats com sigui possible quan s’obri una altra finestra d’oportunitat. La pròxima que s’obri caldrà aprofitar-la bé. No sabem quan serà, ara és difícil de preveure-ho. Però cal enfortir aquells aspectes en què no vam ser prou forts la tardor passada. Hem de contribuir a crear les condicions perquè s’obri una nova finestra d’oportunitat i hem de preparar-nos perquè no es repeteixi la situació de l’octubre i novembre. A vegades hi ha situacions imprevistes, errors que pot cometre l’estat espanyol, i cal estar preparats per aprofitar qualsevol oportunitat que se’ns presenti.
—Fa un temps, l’ANC marcava més el pas que no ara. Cal recuperar el tremp de l’entitat?
—Sí. L’ANC ha de ser neutral i no tenir cap partit pres en un independentisme que és plural, però ha d’empènyer sempre en la direcció que més ens acosti a la independència real. Sempre ha de fer allò que cregui que és millor per a aconseguir la independència, pensin què pensin institucions i partits. L’Assemblea ha de tenir opinió pròpia i ha de parlar clar si veu que els partits s’allunyen de l’objectiu comú de la independència. I és cert que des del 21 de desembre passen coses amb què no ens reconeixem. Hem d’exigir que es recuperi el camí cap a la independència. Aquest ha de ser el paper de l’ANC en un moment d’un cert desconcert en l’independentisme.
