Elisenda Paluzie: ‘Mantenir-nos ferms és dir-los que la repressió no té efecte’

Per Elisenda Paluzie aquesta és la seva primera Diada al capdavant de l’ANC. Confessa que aquest estiu només ha pogut descansar tres dies de la feinada que significada coordinar una manifestació com la de dimarts, però assegura que l’esforç val la pena quan es veu la implicació de la gent. Aquesta darrera setmana les inscripcions a la manifestació han crescut d’una manera estratosfèrica. Actualment, ja n’hi ha més de 400.000, cosa que supera la xifra de l’any passat. Aquesta dada fa preveure que la manifestació d’enguany serà tot un èxit. Amb Elisenda Paluzie parlem, doncs, de la manifestació d’aquesta Diada i dels actes que organitzen amb vista al 20 de setembre, el primer d’octubre o el judici.

—Semblava que hi havia menys ganes després d’aquest any, però aquestes darreres setmanes tot s’ha activat molt, oi?
—Tant els qui dins l’independentisme són més crítics amb com s’ha gestionat aquesta primera etapa, com els que confien més amb els partits polítics i el govern, entenen la importància d’aquesta manifestació. La gent sap que ha de sortir al carrer aquest Onze de Setembre.

—Per què és important? Què ens hi juguem?
—És la primera Diada que celebrem amb repressió política. També és la primera que fem després del primer d’octubre. En aquest context, com que vam guanyar una gran batalla com el primer d’octubre però no vam ser capaços de fer efectiva la República, aquesta manifestació, d’alguna manera, servirà per a saber com està el moviment popular independentista.

—La manifestació de la  Diada sempre ha estat l’expressió del poble. Normalment hi havia consignes clares, com per exemple l’any passat amb el referèndum… Enguany ens podem trobar amb crits molt diversos. Com ho hem de fer compatible, això?
—Ara som en una etapa del camí on ens hem parat i estem tornant a mirar com hem d’escalar el cim, perquè no sabem quin camí hem de prendre. Ara hi ha dubtes, hi ha certes disseccions. Fins i tot, hi ha missatges contradictoris. Essent conscients d’això i  que la gent podia voler cridar coses molt diverses a causa de la cruïlla on som, vam decidir d’organitzar així aquesta manifestació. Per això, no fem sinó dir-li a la gent que triïn ells les consignes, els cartells i els crits que facin. I que les facin notar en aquesta onada sonora que anirà del carrer de Castillejos fins a Palau Reial. D’alguna manera es tracta que se senti quin és el clam, o els clams, perquè poden ser diversos…

—I Elisenda Paluzie què cridarà?
—El clam de l’Assemblea és el lema de la manifestació: ‘Fem la República Catalana’. Per tant, el nostre crit és per a fer efectiu el mandat del primer d’octubre.

—Com es pot fer efectiu aquest mandat?
—Doncs tots plegats ens hem de partir dels elements que van fer possible el referèndum. És a dir, una conjunció entre una organització popular, un govern decidit a executar i un parlament que dóna legitimitat democràtica a tot allò que es fa. En el futur, cal tornar a repetir aquesta conjunció.

—Què va faltar per a fer efectiva la República l’octubre passat?
—Hi ha parts que crec que són més d’ordre, unes altres de determinació política i potser fins i tot una part psicològica. Segurament va ser més de mentalitat, de què pensàvem que faria l’estat espanyol o de com afrontava el referèndum i les seves conseqüències. Alguns potser creien que serviria d’eina negociadora, i no es van arribar a creure mai que pogués ser l’eina que fes vinculant el mandat. Però és que era això, perquè era com ho especificaven les lleis que va aprovar el parlament el 6 i 7 de setembre. Per tant, en el fet de no fer efectiva la República hi ha una part que és més política, però també una de més tècnica, més dels objectius i de la preparació, que també van lligades amb els obstacles que un es troba davant i que no eren planificats. La gent és molt viva, i necessita explicacions que vagin més enllà dels retrets personals i no basar-ho tot en les amenaces de l’estat espanyol. A partir d’aquí podrem reconstruir una estratègia i les accions que han d’acompanyar-la. És a dir, cal aprendre d’allò que no vam fer bé. I en això hi ha d’haver un cert lideratge del govern.

—Tornem a la manifestació. Quin us agradaria que en fos el titular?
—El titular de l’endemà? Doncs, ‘L’independentisme es fa fort’ o ‘La demostració de força de l’independentisme’. ‘Clam per la República catalana’ també estaria bé.

—Aquestes manifestacions sempre han demostrat la capacitat de mobilització de l’Assemblea. Després de tanta repressió és més important que la gent continuï sortint al carrer?
—Exacte. L’objectiu de la repressió política és que l’altre abandoni els seus objectius polítics. Per tant, tornar a posar damunt la taula la República fent una manifestació és molt important. Perquè, per reprimir la República catalana, l’autodeterminació o la independència, l’estat espanyol està disposat a vulnerar drets individuals. S’inventa relats falsos de violència, abusa de la presó preventiva…. Fer-nos enrere és l’objectiu d’aquesta repressió. Mantenir-nos ferms amb els nostres objectius és la manera de dir-los que la repressió no té efecte.

—Fa un any aquesta manifestació era encapçalada per tot de gent que avui no hi pot ser perquè és a l’exili o a la presó… Com es notarà això a la manifestació?
—Hi farem referències, també hi seran presents els familiars. D’alguna manera, a l’escenari tindrem la repressió política exemplificada pels presos i exiliats als líders de la societat civil i als dirigents polítics, però també del conjunt de la repressió, que no afecta tan sols els dirigents sinó també a la gent del carrer, als activistes. Des dels 700 alcaldes investigats a la Tamara o l’Adri, tots formen part d’aquesta repressió. Tot això serà present a la mobilització, però serà de manera política. La causa i la repressió és política i, per tant, la defensa també ho ha de ser. A més, a la manifestació hi tindrem la intervenció de Ben Emmerson, que és l’advocat de Puigdemont i de tots els altres dirigents polítics al Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides per la vulneració de drets civils i polítics, i també els qui s’han presentat al grup de treball de detencions arbitràries de Nacions Unides. També hi haurà Aamer Anwar, l’advocat de la Clara Ponsatí.

—Per què han decidit de comptar amb la presència d’aquests advocats?
—Tots dos són advocats de drets humans amb gran prestigi internacional que volen ser presents aquesta Diada. Ells defensen que això és un judici polític. Asseguren que això que passa és una repressió merament política del dret d’autodeterminació. I el dret d’autodeterminació no és cap delicte. Per tant, defensen que no pot haver-hi cap moment de presó o exili per als qui han organitzat un referèndum d’acord amb aquest dret.

—I personalment? Serà la primera manifestació que encapçalareu com a presidenta de l’ANC. Què és per a vós que els dos dirigents anteriors siguin a la presó?
—És un element que hi és, però és importantíssim que ens condicioni com menys millor. No és fàcil. Però això m’afecta a mi i a qualsevol ciutadà. Ens condiciona a tots, però hem d’intentar que no passi. És una lluita constant.

—Després de l’Onze de Setembre ens espera una tardor moguda. L’Assemblea organitza uns quants actes per a commemorar dates clau. Què passarà aquest 20 de setembre?
—Ara ho preparem amb Òmnium i altres entitats, però la idea és fer un acte allà on es van produir els escorcolls i les detencions. Uns fets que ens van fer adonar col·lectivament que l’estat espanyol estava disposat a tot per impedir el referèndum. Per això, és important de recordar aquests dies que l’estat espanyol estava disposat a tot, van escapçar la direcció interna del referèndum dins la Generalitat, però no ho van poder impedir. Es va fer igualment.

—I el primer d’octubre?
—El primer d’octubre ha de tenir dos elements claus, per una banda el commemoratiu i per una altra el reivindicatiu. Cal commemorar la força i la victòria que va representar. L’1-O va ser una cosa completament col·lectiva i per tant enguany hem de recuperar aquest sentiment. D’alguna manera hem de tornar a sortir a reivindicar l’orgull de què va representar el referèndum però també el mandat que en va sortir. Un mandat que sobretot hem de recordar als nostres dirigents polítics.

—Ara el president Torra ha afegit una altra mobilització clau per a aquesta tardor. Proposa la Marxa pels Drets Civils. L’ANC hi tindrà cap paper?
—Tinc la impressió que ell va posar una etiqueta a tota la cadena de mobilitzacions que ja estan pensades. Perquè, evidentment, a part de totes les mobilitzacions commemoratives n’hi ha una de molt important, que es farà al voltant del judici. Nosaltres fa temps que preparem moltes activitats amb les assembles exteriors. Volem internacionalitzar la mobilització quan comenci el judici. Volem fer concentracions o manifestacions a les capitals europees principals el dia que comenci el judici. Unes accions que es coordinaran i que tindran el suport dels grups de solidaritat amb Catalunya. Cal que Europa sàpiga que l’estat espanyol vulnera els drets individuals per reprimir el d’autodeterminació. I amb això ara jo parlo de les accions que té pensades l’Assemblea però no som l’única entitat que organitzarà coses. El país és molt ric d’iniciatives de tota mena. Hi haurà tot un seguit de mobilitzacions que potser es poden inscriure en aquesta etiqueta general que proposa el president Torra.

—Què us va semblar el discurs de Torra?
—Va mantenir clar l’objectiu de la República catalana i, per tant, no hi ha renúncies en el discurs polític. Però crec que va interpel·lar molt la gent i la mobilització popular, i potser va faltar concreció de què hi faran ells. Per tenir èxit necessitem la mobilització popular, però també els qui hauran d’excutar les accions perquè tenen la representació legítima i democràtica, que és el parlament i govern. I en el discurs crec que va faltar una mica més de concreció de quin havia de ser el paper del govern.

—Quan vau assumir la presidència vau ser crítica i vau assegurar que, quan esqueia, les entitats no havien fet prou pressió als polítics…
—Sempre hi ha un element de tensió a les entitats, que és entre la distància i la crítica constructiva. A vegades cerquem aquest equilibri. No cal caure en el derrotisme ni en la crítica, però, alhora, sense crítica constructiva no avançarem.

—L’Assemblea és pressionada pels partits?
—De pressions directes no en reben, però mantenir la independència dels partits polítics en una entitat transversal sempre és difícil. És evident que nosaltres som plurals i tenim militants de partits polítics en molts òrgans, moltes territorials o en el Secretat Nacional mateix. Al final, en una entitat com aquesta a vegades és inevitable que, als qui tenen dos barrets, els costi prioritzar. Són coses que es produeixen d’una manera natural. Per tant, més que haver-hi pressions, de vegades de manera natural passa que uns defensen posicions més pròximes a un partit o a un altre. Als qui la dirigim ens toca de preservar la independència de criteri i orgànica. No deixar-nos-hi influir, i intentar prendre les decisions a partir de l’objectiu que volem defensar, que és la independència.

—Fins a on vol anar l’ANC? És a dir, si els partits polítics no fan aquests passos que els exigiu, l’Assemblea continuarà defensat la independència?
—L’ANC ha de continuar. I en tot cas el mapa polític serà reflectit als canvis. Si hi ha partits polítics que abandonen l’objectiu o l’estratègia, al final serà la gent votant a unes eleccions qui decidirà. La gent reorganitzant-se o refent els mapes polítics. Mentre no hàgim aconseguit l’objectiu de la independència, entitats de la societat civil independents dels partits i transversals, som necessàries. Però no tan sols l’ANC, també les associacions d’estudiants, els sindicats… Tota mena d’associacions fortes i independents dels partits polítics sempre ajuden.