Elisenda Paluzie: ‘La independència la tindrem amb desobediència civil i institucional alhora’

L’economista Elisenda Paluzie és l’actual presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Va ser votada per a encapçalar una de les entitats més potents i políticament més actives d’aquests darrers temps. Paluzie rep VilaWeb al seu despatx de la Universitat de Barcelona, on es guanya la vida fent classes, poques hores abans d’anar a visitar el seu predecessor, Jordi Sánchez, tancat com Carme Forcadell a la presó. Parlem de la Diada de dimecres vinent, del nou paper de l’ANC i de la lluita no violenta.

—Per què dieu que la Diada de dimecres és una de les més difícils d’aquests darrers temps?
—Perquè pot haver-hi una part de l’independentisme que digui de què serveix una altra manifestació multitudinària, si no som independents. I perquè ara hi ha molta consciència de les divisions entre partits independentistes. El mes de juliol la gent estava molt irritada amb els partits. I es feia sentir el ‘Ja us ho fareu, em quedo a casa’.

—I com el contraresteu, aquest discurs?
—Dient que és justament a l’inrevés. Si creus que la cosa no va prou bé, has de mobilitzar-te i no pas quedar-te a casa. I, pel que fa a la divisió, recordem que alguna altra vegada ha estat precisament la mobilització popular que ha forçat a fer passar el país per sobre de les divisions. No podem renunciar a les mobilitzacions multitudinàries perquè hi ha la voluntat de situar-nos en un extrem. No podem renunciar a aplegar majories molt grans on pot anar tota mena de persones. Ara ja som en una xifra semblant a la de l’any passat, quant a autobusos, samarretes, inscrits.

—Prou de diades de samarretes, deia alguna gent. I vós va dir: poca broma amb les samarretes, que no tenen res a veure amb la performança. Tenen a veure amb la independència econòmica de l’ACN. Ho explicàveu a Twitter.
—La gent feia broma i potser no ens hem explicat prou. El pressupost de l’ANC puja aproximadament a quatre milions d’euros l’any. Amb les samarretes, i marxandatge en general, n’aconseguim la meitat. Dels quinze euros de la samarreta, l’ANC se’n queda sis. Amb això paguem les campanyes que fem durant l’any. I amb les quotes dels socis paguem les despeses fixes (lloguer de locals, sous dels tècnics). La samarreta és font de finançament.

—Hi ha gent que demana una diada més contundent. Anem a l’aeroport.
—Coses com aquestes nosaltres les veiem potser més quan arribi la sentència. Cridaràs més l’atenció que no ara. Però, sigui com sigui, has de saber quin objectiu tens: si te’n vas al parlament, què hi vols fer? Ocupar el poder? Quan hi ha una acció ha de tenir un objectiu. Has de saber a qui interpel·les i què vols aconseguir.

—N’heu extret lliçons, d’Hong Kong?
—Hi ha coses que podem aplicar i coses que són diferents. Ells tenen una presidenta imposada per la Xina, la meitat del parlament no el poden votar perquè és nomenat directament per la Xina i tenen prohibit el partit independentista. Nosaltres encara tenim parlament, podem votar partits independentistes i aspirem que sigui aquest parlament, i els partits i el govern propis, que facin la independència.

—I coses que sí que faríeu vostres, d’Hong Kong?
—Veure que ells han tardat cinc anys a repensar-se. Van tenir una fase prèvia com la nostra, de manifestacions com les nostres, que van acabar amb repressió i dirigents a la presó. Doncs després van repensar-se. Nosaltres també fem una reconsideració. Tothom. L’ANC també. Per això, per exemple, l’ANC ha començat a fer coses que no havia fet mai.

—Per exemple?
—Impulsar la candidatura a la Cambra de Comerç. El moviment s’ha de proposar en termes de poder. T’enfrontes a un poder molt fort, i l’has d’afeblir. No únicament el govern. L’estat. La filosofia de la lluita no violenta és com afebleixes els pilars de poder de l’opressor, que consideres que no és prou democràtic. Per això hem impulsat, fa mesos, la campanya de consum estratègic. Aquí es tracta de reduir el poder dels oligopolis lligats al poder polític. Fem coses que no havíem fet mai.

—Pot ser que l’ANC es dediqui a afeblir el rival des del vessant econòmic (cambra, oligopolis) i Òmnium des de la desobediència civil?
—No. Crec que ho fem tots dos. L’ANC va ocupar la seu de la Unió Europea el dia dels trasllats. I la Sagrada Família al final del judici. Nosaltres organitzem, com ells, conferències sobre desobediència civil. I l’estiu passat vam començar a fer formació al nostre secretariat i territorial. 101 conferències i més de trenta sessions de formació, hem fet. El 28 de setembre farem un simposi internacional sobre lluita no violenta a la UB amb experts. Òmnium també forma les seves territorials, i per això hem parlat de coordinar aquestes formacions. I si ells en fan en un lloc on nosaltres no som, que els nostres socis puguin anar a Òmnium. I a l’inrevés.

—El Tsunami Democràtic és un pas més, en aquest sentit? L’ANC és, juntament amb uns altres, qui hi ha al darrere?
—Seria una manera d’englobar determinades accions de desobediència, sí. S’anirà veient a mesura que vagin avançant les accions.

—Tinc clara la crítica que l’ANC fa als partits. Però quina agenda té, l’ANC? Què faria, l’ANC, aquests mesos vinents?
—Nosaltres no som al govern. Cal diferenciar els papers. Voleu saber què crec que han de fer els que hi ha al govern?

—No. Vull saber què s’hauria de fer, no solament el govern.
—No és tan sols l’ANC que ens portarà a la independència. Hem d’atribuir a cadascú el paper que li pertoca. Nosaltres som una entitat de socis. Ens devem als socis. Podem marcar agenda als partits polítics, però al final la legitimitat democràtica la tenen els diputats del parlament. La dificultat del desafiament és com sostens una declaració d’independència i com t’imposes al territori. I ser l’autoritat reconeguda. I que la gent et faci cas a tu. I això no és fàcil. No ho és. Crec que això, durant aquests dos anys, marcats pel judici i el dol, no s’ha abordat. S’ha d’abordar amb molta calma. I amb molta discreció. I que els més implicats puguin fer anàlisi amb tranquil·litat i sense pressió.

—Ara farà deu anys que es va fer la consulta d’Arenys de Munt. Va ser la gent, de baix, que va empènyer. I al final, al cap d’anys, el govern va fer el referèndum. De baix estant es va obrir camí. La pregunta és: i si amb el control del territori passa igual? L’ANC hauria d’obrir el camí?
—Crec que és bastant diferent. És molt diferent. Completament diferent. A qui l’hi controles, el territori? A l’estat? L’hi controles quan tens autoritat. Per tant, la dinàmica no pot ser primer societat civil, i després govern, com va passar amb el referèndum. Ha de ser simultani. Alhora. No fem una insurrecció. La unilateralitat no és insurrecció. Vaig mirar d’explicar-ho en una carta oberta a l’independentisme de base al juliol. Si no tinguéssim parlament o govern, i davant tinguéssim una dictadura, com ara la d’Hong Kong… Però nosaltres tenim govern, que és autoritat. La convenció de Montevideo diu que un estat és independent quan demostra que és un govern efectiu. I per a ser efectiu necessitarà la mobilització popular. Cert. Però a Lituània i Estònia, van fer-ho simultàniament. El govern va declarar la independència i la gent va sortir a defensar-la. No som a Ucraïna, que fas un Maidan per enderrocar un govern. No volem derrocar el govern. Volem que ells es posin a fer la feina. La independència la tindrem amb desobediència civil i institucional alhora. No pas amb una i prou.

—Balanç del darrer any de l’ANC?
—La cambra en seria clarament un exemple positiu. I crec que amb Primàries no és que ho haguéssim pogut fer millor –perquè crec que ha valgut la pena provar-ho–, però ens ha demostrat on són els límits dels partits en el sentit d’obrir-se i perdre el control de les llistes. D’alguna manera s’ha vist que és molt ingenu pensar que els partits renunciaran a la seva capacitat de decisió.

—Algú pot dir: per què l’ANC no va demanar que les llistes de Primàries es retiressin, vist que no es va aconseguir la unitat? No era millor evitar la divisió del vot?
—La decisió no era nostra. Els comitès locals van prendre les decisions de manera autònoma. A Cornellà van plegar. A Terrassa es van engrescar. No podíem actuar. Tal com va anar, no podíem dir res més. No els podíem dir: ‘Ara no us presenteu.’ S’haurien presentat igualment.

—Els presoners polítics poden encapçalar el moviment independentista?
—Cada procés és diferent. Hi ha experiències en què es pren la decisió que no. I n’hi ha que sí, com en el cas de Mandela a Sud-àfrica. Cada decisió té avantatges i inconvenients. El fet que siguin càrrecs electes el veig com un avantatge, perquè, com que l’estat contínuament vulnera els seus drets, et permet de dur denúncies al Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides, Luxemburg, Estrasburg. També és veritat que, vulgues que no, per molt bé que estiguis, la presó representa un cert condicionament. I podríem tenir el mateix debat sobre l’exili. Són debats complexos, que no tenen una resposta clara i diàfana.

—Us tornareu a presentar a les eleccions de la primavera, a l’ANC?
—No ho tinc decidit. Vaig molt marcada pel dia a dia.

—Com a economista, creieu que som a les portes d’una recessió?
—Sí. No sabem de quina intensitat. No crec que sigui més forta que la del 2008, la crisi més forta després de la del 1929, però potser sí que serà més forta del que és habitual. Nosaltres hem d’integrar la recessió en el procés. La crisi anterior va fer créixer el suport a la independència perquè va ser un factor que va ajudar a veure la injustícia del sistema de finançament, per exemple. Ara, ja ho veurem.