Elisenda Paluzie: ‘Hi ha un intent de marginar l’Assemblea’

Elisenda Paluzie diu que abans de prendre la decisió de tornar-se a presentar com a presidenta de l’ANC prefereix veure quin full de ruta s’aprova. D’expressivitat afable, riu sovint i ho fa encara que les paraules que digui siguin transcendents. Costa de trobar una foto sense un somriure, que sovint li serveix de defensa, mentre guixa en un paper o mou les mans. La presidenta de l’Assemblea denuncia en aquesta entrevista que hi ha un intent de marginar l’Assemblea, de disminuir-la. La persistència de l’ANC amb la unilateralitat pot ser-ne la causa. Però ella no tan sols persisteix sinó que remata amb claredat: ‘En el context en què som, renunciar a la unilateralitat és equivalent a renunciar a la independència.’ Davant la situació difícil que viu l’independentisme, ja no parla d’unitat, però si que marca un nou horitzó i veu les eleccions com un nou catalitzador que empenyi cap endavant:  ‘Si superem el 50% a les eleccions és possible que això sigui un catalitzador i faci que les estratègies dilatòries acabin fracassant. Aquestes eleccions poden canviar les coses’.

—Què ha passat aquests mesos després de la sentència?
—Que la reacció popular ha estat a l’altura però la institucional, no. Ho intuïa, però sempre tens l’esperança que les coses canviïn, i no ha passat.

—Per què no es van saber aprofitar les mobilitzacions?
—Perquè no hi ha unitat estratègica, perquè no hi ha projecte comú, perquè no hi acord de fons per a arribar a la independència.

—Continueu pensant que la independència només s’aconseguirà si les institucions i les mobilitzacions van a l’una?
—Sí, sóc molt pesada en això. Amb la sentència es va evidenciar clarament. Mentre tinguem partits polítics independentistes que puguem votar i un Parlament de Catalunya i puguem acreditar una legitimitat democràtica, és normal que la independència la faci el parlament; sostingut amb el moviment popular, però l’ha de fer el parlament.

—La lluita per la unitat ha fracassat?
—És evident. De moment, no ens n’hem sortit.

—L’independentisme s’ha dividit?
—Hi ha reunions en què a vegades sembla que s’avança i apareix un element que es va generar l’octubre del 2017. Coses que van passar en aquella tardor creen distàncies político-personals importants. I això influeix. Són unes ferides que no han cicatritzat.

—I això vol dir que hi ha d’haver nous lideratges?
—Potser sí.

—Per què s’ha frenat el Tsumami?
—No ho sé, perquè no en formava part. Així i tot, hi ha molta gent que té la tesi que si això hagués continuat hauria generat aquest canvi polític. Jo en tinc dubtes, perquè si el canvi polític no és madur… No en tinc la certesa. Més aviat em decanto a pensar que si no eren madurs políticament, tant és que el blocatge durés dos dies com que en durés sis.

—Voleu dir que sense aquesta ‘maduració institucional’ no s’aconseguirà mai la independència?
—És molt més fàcil de sostenir una mobilització en massa si la gent veu que hi ha un objectiu clar i determinat. Això va passar el Primer d’Octubre. Hi havia la llei del referèndum i aquest referèndum ens portava a la declaració d’independència i per això més de dos milions de persones el van defensar.

—Però això no va al revés? La mobilització no ha de servir per a pressionar els polítics i institucions?
—Però la mobilització s’ha de veure acompanyada del moviment polític. No és blanc o negre, és una retroalimentació. Si no haguessin existit les consultes populars no s’hauria fet el 9-N o el referèndum. Només amb les consultes populars no feies la independència. Els passos no són automàtics. Les consultes comencen el 2009 i el referèndum no arriba fins el 2017.

—Per què la feina del Tsunami no la fa l’ANC?
—En un estat en què les accions de resistència pacífica s’interpreten com a terrorisme cal que s’adoptin noves tàctiques. Em sembla evident que en un context de repressió aquestes accions es fessin a partir d’una plataforma anònima per protegir-se de la repressió. Ara veig que la gent demana al Tsunami coses que són pròpies d’una entitat. El Tsunami era un instrument per a fer determinades accions de desobediència civil amb una mica més de protecció.

—Però organitzareu actes de desobediència més multitudinària?
—Això t’ho has de preparar i ho has de fer quan tinguis molt clar quin és l’objectiu polític que l’acompanyarà. Blocar les fronteres té sentit per protegir una declaració d’independència. Allò que es va fer ho veig com una demostració de força i entrenament. Però el sentit d’aquestes accions ha de ser protegir o acompanyar una declaració de la independència.

—Si el president Torra fes efectiva la declaració, sí que hi veuríeu sentit?
—I tant!

—I l’ANC hi jugaria?
—I tant! En la desobediència s’ha de tenir clar quins perills estàs disposat a assumir pels objectius. Convocar una cosa que pot implicar la il·legalització de l’Assemblea, empresonar-ne els setanta-set secretaris per terrorisme sense un objectiu polític no sé quin sentit té. Això té sentit si políticament anem alineats.

—Això quan serà?
—Si superem el 50% a les eleccions és possible que això sigui un catalitzador i faci que aquestes estratègies dilatòries acabin fracassant.

—Però si el 50% d’aquests parlamentaris independentistes no creuen en la via unilateral?
—Aquest podria ser un problema. Però això a vegades no és així perquè el referèndum tampoc no era al full de ruta. Una cosa és en quina via creuen i una altra allò a què porten les circumstàncies. El resultat d’aquestes eleccions pot canviar les coses.

—Treballeu en aquesta línia.?
—Hem de posar esforços a aconseguir més del 50% a les eleccions. També volem treballar més en la internacionalització; les assemblees exteriors sempre ho han fet i n’hi ha que han fet una feina extraordinària. També som més presents en organismes internacionals.

—Què molesta de l’ANC?
—Què fem, què pensem i que continuem defensant la unilateralitat.

—A vegades una part de l’independentisme critica la vostra opció unilateral per excloent.
—Aquesta crítica la fan els mateixos que es van posar d’acord per a fer un referèndum unilateral. Llavors es deixava una part de l’independentisme fora i no hem de fer res fins a un referèndum acordat?

—Es pot renunciar a la unilateralitat?
—Renunciar a la unilateralitat és equivalent a renunciar a la independència en el context en què som.

—La unilateralitat és confrontació?
—No és ben bé igual. La unilateralitat és allò que vam fer en el referèndum, que és exercir l’autodeterminació, avançar d’acord amb les majories democràtiques i anar prenent decisions que ens portin a la independència sense la necessitat de tenir l’acord de l’estat del qual et vols independitzar. I això com es concreta? Doncs tant de bo sigui sense confrontació.

—La repressió ha fet perdre força a l’ANC?
—No, ha passat que l’Assemblea ha hagut de gestionar durant aquests dos anys la frustració i el dol de l’octubre. Hi havia molta gent que després d’haver lluitat molts anys estava convençuda que, passat el referèndum, veurien la independència i la República. Moltes territorials es van centrar en els presos i va costar de tornar-les a centrar en accions propositives enfocades a l’objectiu polític de la independència. Després ho hem revertit amb campanyes com les d’Eines de País o amb els sindicats compromesos amb la República. Però passa que ajudes a generar estructures de més llarg termini. Això ens ha fet millorar. Hem de tornar a aprendre a gestionar el procés sense pastanagues. Hem d’aprendre a marcar-nos unes altres fites, perquè el referèndum unilateral ja l’hem fet.

—L’ANC manté el lideratge al territori, però ha perdut el lideratge més global?
—Hi ha un intent fort de marginar l’Assemblea i això ho veus en determinats mitjans de comunicació d’una manera molt clara. A l’Assemblea sempre hem tingut dos riscs. L’un, ser capturats pels partits polítics i l’altre, l’intent de marginar-nos. En una primera etapa hi va haver més el perill de ser capturats i ara un esforç de marginar i desacreditar les accions de l’Assemblea.

—Fa poc l’Ara enfrontava l’Assemblea Nacional Catalana a Òmnium i us criticava directament de manera molt dura. Vàreu fer un fil de Twitter desmentint alguna informació.
—Era un editorial que provava que la confrontació que hi ha entre els partits polítics hi fos entre les entitats, fet que em consta que va molestar Òmnium. Les entitats fem coses diferents però complementàries. Va ser un intent de descrèdit, de simplificació amb informació falsa en què deien que havíem reduït socis, tot i que aquests darrers anys n’hem augmentat: de 39.000 a 49.000 i escaig… També filtraven un esborrany del debat intern donant-lo per bo.

—Poseu-me un exemple d’aquesta complementarietat entre les entitats.
—Amb Òmnium tenim una relació molt cordial. Per exemple, si amb Eines de País l’Assemblea ha vist que per fer la independència efectiva cal tenir sindicats compromesos amb la República més forts i fem campanya per a aconseguir-ho, és lògic que als altres sindicats els sigui més difícil la relació amb l’Assemblea. En canvi, Òmnium s’hi relaciona bé i s’hi pot posar d’acord en la lluita pels drets fonamentals. Totes dues entitats són necessàries i complementàries. Qui ens vol confrontar s’oblida que quan hi va haver el referèndum ja vam fer campanyes diferents. Òmnium no ha entrat mai en qüestions d’estratègia política.

—En allò que són diferents l’Assemblea i Òmnium és en el funcionament. Quins pros i contres té la vostra organització més assembleària?
—Amb això sí que hi ha xoc de cultures organitzatives. Tot allò que fem nosaltres passa pels òrgans interns de decisió i hi ha molta gent que forma part de la presa de decisions. La part bona és que a l’Assemblea ens adonem de seguida de què pensa l’independentisme més actiu. La naturalitat amb què s’expressa l’organització és molt més gran. La part negativa és que, com que no som una estructura jeràrquica, la comunicació externa pot ser més ineficient.

—Us heu de professionalitzar com Òmnium?
—No. Tal com estem ara tenim un equilibri bo. Hi ha una vintena de persones entre tècnics i administratius i la gran força que tenim és la gent voluntària. L’aportació d’hores de dedicació dels voluntaris és d’un gran valor. Hi és a tots els estaments: secretariat, territorials, sectorials, exterior… Això és molt positiu i dóna una gran llibertat a l’Assemblea.

—Ara hi haurà eleccions a l’ANC. Us hi presentareu?
—No ho he decidit.

—Però si són ben aviat!
—Ara hem començat a decidir l’estratègia i després es decidiran els càrrecs. Això a l’Assemblea passa amb un mes de diferència. Abans de decidir, vull veure quin és el full de ruta que s’acorda per a l’any vinent. A més, a l’Assemblea no et presentes a presidenta de manera directa perquè et votin els socis, sinó que és el secretariat de setanta-set persones qui tria la presidència. Per tant, ara és molt diferent que fa dos anys, que va ser un cúmul de circumstàncies que va fer que acabés a la presidència. Ara ja conec més bé l’Assemblea per dins i vull veure com surt la composició del secretariat. Per les dues bandes, perquè potser surt un secretariat que no em vol a mi de presidenta i per una altra ja sé què és treballar amb un secretariat que pren totes les decisions i vull veure quina composició en surt.

—Teniu cap full de ruta al cap?
—Jo em sento còmoda amb el de l’any passat i també amb el que s’ha portat a les territorials per a debatre.

—El podeu explicar?
—Es manté l’objectiu de superar el 50% de vot directe dels independentistes en les pròximes eleccions al parlament, perquè si s’aconsegueix reforçaria enormement el moviment. Ja només amb els titulars de premsa hi ha un abans i un després. És un element que ajuda a fer la independència unilateralment. Després també es proposa de continuar creant estructures pròpies. Un altre objectiu important és reforçar el paper de les sectorials i que hi hagi molts experts en cada àmbit de treball.

—Crear estructures va en detriment de la mobilització?
—No, les mobilitzacions són molt importants. Remarco més l’altre punt perquè és més nou. L’Assemblea ja és coneguda per les seves mobilitzacions de pressió política, que en són la característica principal. Òbviament la mobilització ha de continuar.

—A les eleccions impulsareu primàries o hi participareu?
—Tal com tenim el full de ruta del secretariat, que es proposa a l’assemblea general ordinària, no hi ha cap proposta per a tenir una implicació directa en les eleccions. Però és cert que encara falta recorregut intern i l’assemblea general. La meva opinió personal és que allà on va arribar l’Assemblea a les municipals era on més lluny podia anar sense comprometre la independència respecte dels partits polítics, que és un valor molt important a preservar.

—Què significa l’acte de Perpinyà?
—És l’acte en què l’exili s’acosta i ve a Catalunya i, de la mateixa manera que s’han fet actes als Lledoners, al Puig de les Bases i al Mas d’Enric per donar suport als presos, ara es fa aquest. La gent té ganes d’anar-s’hi. L’Assemblea s’encarrega dels autobusos i es nota que la convocatòria ha generat molta il·lusió a la base independentista. Hi ha més interès que quan vam anar a Madrid. S’ha d’intentar que sigui un acte plural de què significa l’exili.

—Hem normalitzat massa la repressió?
—Hi ha aquest risc.

—Què en penseu, de la taula de diàleg?
—El perill d’aquesta taula ja l’hem explicat, és que faci la sensació que el conflicte és en via de resoldre’s, baixi la tensió internacional i en resulti una bona imatge per a Pedro Sánchez sense haver de fer res a canvi. D’una altra banda, entenc l’argument d’Esquerra, quan diu que no pots regalar la bandera del diàleg. Si el diàleg l’enfoques en clau d’autodeterminació, no em sembla malament. Però la pregunta que em faig és quan ja hagin dit del dret i del revés que de l’autodeterminació no en volen parlar, què en farem, d’aquesta taula. No acabo de veure que hi hagi cap pla.

—Quan vàreu dir que els comuns no podien ser als dos costats de la taula es va crear un enrenou considerable.
—Bé, és aquest intent reduccionista que vol que l’Assemblea siguem uns purs que exclouen els altres; però no ho som. Era una qüestió de sentit comú. Amb quina força negocies si hi ha una part que té informació per les dues bandes i no saps a quina juga. Com s’ha vist al final, són a la taula.

—Amb Manuel Castells.
—Jo de seguida vaig valorar positivament que hi fos Manuel Castells, perquè s’ha manifestat en favor del dret d’autodeterminació. Després he quedat decebuda, quan ha dit que no defensaria el dret d’autodeterminació perquè ha jurat la constitució. No em sembla que sigui cap argument, perquè que la constitució sigui un impediment per fer un referèndum és una interpretació.

—Òmnium fa la campanya per l’amnistia. A l’Assemblea hi esteu d’acord?
—En aquest tema evidentment hi estem d’acord i a la pre-taula de diàleg s’hi va amb el consens de demanar l’autodeterminació i l’amnistia, però nosaltres en les nostres campanyes preferim posar l’accent en unes altres coses.

—Per exemple?
—Ara hem encarregat un estudi sociològic i qualitatiu per a analitzar els diversos perfils sociodemogràfics amb relació a la posició envers la independència. Volem treballar amb el perfil dels qui hi van en contra però que no són completament irrecuperables. Volem veure quines barreres hi ha per a arribar-hi. Si ara volem fer un argumentari per a fer una campanya cap a la independència, no hi podem anar amb els argumentaris de fa quatre anys. Han passat moltes coses i volem analitzar com han afectat.

—Podeu avançar-ne cap dada?
—Encara no s’ha acabat, però puc dir que s’ha diferenciat en sis perfils. El bloc del 48% que vota independentista es divideix en dos. Hi ha un 35% que és independentista 100% i respon ‘independència’ sigui quina sigui i hi ha un 15% que, segons quin sigui el context, és més volàtil. Aquest perfil també el treballem separadament per no perdre’l. Perquè sempre parlem d’ampliar el suport però no has de descartar la possibilitat de perdre’n. A part els perfils previsibles, n’hi ha un amb el qual pensem que es pot treballar, que és molt apolític i que té un patró de votació aleatori. Aquest grup és molt interessant de saber com ha viscut aquests anys i quina percepció té.

—Fareu servir arguments econòmics?
—Com deia, encara no tenim els resultats definitius, però sí que sembla que en aquests grups del mig la campanya de la por va tenir efecte. Són conscients de tots els greuges, del finançament insuficient fins a la manca d’infrastructures, però han cregut el relat que amb allò que es va fer l’octubre del 2017 s’ha empitjorat tot. Per tant, la campanya de la por econòmica va ser eficaç.

—Més que no pas la repressió?
—En aquest perfil, sí, perquè no voten independència i no estan directament afectats per la repressió. I si no creien gaire en la independència, afegint-hi el relat de la por encara hi creuen menys.