Elisenda Paluzie: ‘No malbarateu el que hem fet’

Bon vespre i moltes gràcies!

Moltes gràcies als que heu treballat incansablement durant setmanes i setmanes per fer possible aquesta manifestació, als voluntaris de l’Assemblea que sempre hi sou, moltes gràcies a tots els que heu vingut, heu omplert els autocars, els metros, els trens i les carreteres, i ho heu tornat a fer possible! Ens hem tornat a sentir poderoses, fraterns, exigents i esperançades!

Heu demostrat que la repressió no ens ha vençut, que no només no hem renunciat al nostre objectiu polític: la independència del nostre país, sinó que l’encarem amb més responsabilitat, amb més fortalesa i amb més determinació que mai. Perquè ara som més conscients de les dificultats d’assolir aquest cim, però també som més conscients de la necessitat imperiosa d’aconseguir-lo.

Ara sabem que al davant tenim un estat que per reprimir l’autodeterminació i la independència de Catalunya està disposat a vulnerar drets individuals: la llibertat d’expressió, de reunió, la llibertat d’informació i comunicació, les garanties d’un judici just, el dret de defensa, la independència judicial, i a abusar de la presó preventiva. Un estat que està disposat a exercir la violència policial per impedir un referèndum d’autodeterminació, i que és capaç de convertir un dret en un delicte, empresonant dirigents polítics i socials per haver permès l’exercici d’aquest dret universal d’autodeterminació.

Però també sabem que som capaços de guanyar aquest estat autoritari. És el que vam fer en el referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre. Ens van dir que no hi hauria urnes, que no hi hauria paperetes, que no hi hauria referèndum, ens van enviar vuit mil policies per impedir-ho; i hi va haver urnes, hi va haver paperetes, hi va haver referèndum, vam votar i vam guanyar!

I el més important de tot: vam vèncer la por, col·lectivament, units, com un sol poble, des dels col·legis electorals que van obrir els veïns de l’Hospitalet de Llobregat o de Nou Barris, fins als dels poblets més petits com Aiguaviva o Garrigàs. I ho vam fer junts: els que vam votar sí i els prop de 200.000 ciutadans d’aquest país que van votar no i que es mereixen el més gran dels aplaudiments, per la seva defensa insubornable de la democràcia, i que són representats en aquestes lones de l’escenari, defensant els col·legis electorals.

Vam donar una lliçó al món i ens vam guanyar el dret a la independència. Perquè vam demostrar que el projecte polític que tenim és radicalment democràtic. I que la defensa d’aquest dret ve de baix, del més fondo de les conviccions individuals d’una majoria d’aquest poble. L’arribada màgica de les urnes de matinada als col·legis electorals és la imatge símbol del nostre moviment: un moviment que es basa en la sobirania popular i que sempre, sempre està disposat a deixar el futur en les mans de la gent.

En els dies que seguiren no vam saber concretar aquesta victòria. Tots vam evidenciar febleses, els obstacles ens van semblar insuperables i no es va defensar la república proclamada. Va venir la repressió, el 155, l’exili, la presó. Però el 21 de desembre vam tornar a guanyar a les urnes. I ara ens trobem en una cruïlla i ens preguntem: què necessitem per a concretar la victòria, per fer efectiva la República Catalana? En el primer d’octubre hi trobarem la resposta: la conjunció d’una majoria al parlament amb un mandat democràtic, un govern disposat a fer-lo efectiu, més de 700 municipis al servei d’aquest mandat i la mobilització popular per sostenir-lo. Hem de tornar a recuperar aquesta conjunció, i des de cada un d’aquests àmbits hem d’enfortir el projecte de la independència, fer-lo més sòlid, més fort, més realista, però també més decidit.

Des de l’Assemblea ens comprometem a convertir el judici de la vergonya del Suprem en un bumerang que retorni contra l’estat, convertint-lo en un nou procés de Burgos. Som molt conscients que amb la vulneració de drets l’Estat està reforçant la causa de l’autodeterminació i la independència de Catalunya. Però això no servirà de res si quan tornem a plantejar un embat democràtic no estem més ben preparats. Per tant també treballarem per enfortir des de la societat civil aquells àmbits on ens vam mostrar febles a l’octubre. I per entendre les pors dels conciutadans que van votar els partits que han donat suport a aquesta repressió però que no la comparteixen. La por (de perdre la feina, de perdre la identitat) és legítima i és responsabilitat nostra compartir-la i superar-la plegats. Perquè la república que nosaltres volem és per a tothom, la majoria que la vol ja ara i la minoria àmplia que no la vol encara.

Però als nostres electes, govern, partits, els que teniu la legitimitat democràtica, els que heu rebut els vots independentistes, us demanem:

—Que prioritzeu l’interès col·lectiu al de partit.

—Que des del govern també feu balanç del que teníeu i del que no teníeu, que us torneu a preparar per a un embat democràtic, que no passeu del discurs de la llei a la llei i les estructures d’estat a dir ara que tot ho farà la gent des del carrer. Ho hem de fer entre tots.

—Que l’exili estigui unit, de Brussel·les a Ginebra passant per Escòcia, i concreti un organisme que sostingui i representi la República proclamada el 27 d’octubre.

—Que no malbarateu el que hem fet, les victòries que hem aconseguit, en especial la del referèndum del primer d’octubre. No digueu ara que allò no era un referèndum, que hem d’implorar permisos que no arribaran mai. No ens condemneu com si fóssim Sísif a empènyer perpètuament la roca gegantina muntanya amunt, només perquè torni a caure rodolant fins a la vall, des d’on l’haguem de recollir i empènyer novament, i així indefinidament. No volem que ens envieu de nou allà on érem quan vam començar a pujar aquesta muntanya representada a la samarreta d’enguany. No som al 2012, ni encara menys al 2006.  Hem fet un referèndum d’autodeterminació, l’hem guanyat, i l’independentisme ha guanyat dues eleccions al parlament consecutives, abans i després del referèndum.

—Que ens tracteu com a adults. Som molt conscients de les dificultats, de la duresa de la repressió, i no us demanem impossibles però sí rigor, honestedat i determinació.

Amb exigència, amb esperança, amb generositat, des de la lluita serena i persistent, ens en sortirem i farem la República Catalana!

Visca Catalunya!

Vegeu ací també el vídeo íntegre: