Elisenda Paluzie: ‘Ara tenim molts més elements positius per a abordar el segon intent’

Elisenda Paluzie, la nova presidenta de l’ANC, explica d’una manera gràfica com veu el camí cap a la independència després del 28 d’octubre. Per fer-ho no parla de governs efectius o no-efectius, ni de paraules plenes de sentits difosos o complexos. No. Directament agafa la metàfora, que ja va fer servir Ibarretxe. Una metàfora senzilla però eloqüent en un país amb tanta afecció a l’alpinisme.  No s’ha fet el cim, però som en un camp base més amunt. No podem retrocedir. Cal crear oportunitats i saber-les aprofitar per poder assaltar l’Everest. Ho diu així de clar. La figura literària, no amaga dobles sentits. Durant tota l’entrevista descabdella, amb un missatge constant i planer, temes claus per entendre el present i el futur. Reivindica el dret a ser crítics sense ofendre, com a mostra de salut democràtica, tot i la repressió. Afronta de cara la no estratègia compartida del nou govern de la Generalitat.

—Què pot tenir de positiu el canvi de govern espanyol?
—Internacionalment, es veu que ha caigut el president i el govern espanyols que han reprimit el dret d’autodeterminació de Catalunya, amb violència policíaca, i han fet un ús esbiaixat de la justícia. És un missatge nítid que ha arribat a tot el món.

—I de negatiu?
—Doncs que qui accedeix al govern ha estat còmplice actiu de tota aquesta política

—Hi ha res que us inquieti d’aquest nou escenari espanyol?
—Això que m’inquieta és com hi reaccionarà la majoria independentista del govern de la Generalitat. Que una falsa imatge de distensió els faci retrocedir i acceptar un diàleg polític en què es renunciï al dret d’autodeterminació del poble de Catalunya.

—I de les expectatives que comencen a circular, desprès de la caiguda de Rajoy, què en penseu?
—Crec que el procés judicial ja no està en mans del govern espanyol, que és qui el va iniciar, sinó dels jutges del Suprem espanyol, qui tenen la seva pròpia dinàmica. De concessions polítiques, no en podem esperar cap d’important més enllà d’una menor agressivitat verbal. El PSOE estarà totalment condicionat per una oposició de PP i Cs, que competiran en espanyolisme.

—Vàreu entrar com a presidenta de l’ANC demanant amb claredat la restitució del govern legítim, però això no ha passat…
—Aquests dos mesos totes les peces han anat caient fins al punt que al final tenim un govern en el qual hi ha zero membres del govern Puigdemont. És evident que hi ha hagut molts obstacles de l’estat espanyol, però també és cert que en el cas del nomenament dels consellers eren ells qui estava totalment en fals. No hi havia cap limitació sobre si es podia fer i, en canvi, no s’ha fet. Si s’hagués saltat el mur per aquest tram més baix, probablement no hauria passat res greu i almenys s’hauria donat un senyal de resistència.

—Per què creieu que no s’ha fet?
—Al final han decidit que no volen arriscar més imputacions de cap mena. Esquerra ho va deixar clar i nítid des del principi. Junts per Catalunya han fet veure que no, que estaven disposats a plantejar torcebraços, com a mínim en l’ordre simbòlic, però el resultat ha estat el mateix.

—Aquesta situació perjudica el moviment independentista?
—Hem tingut un període 2012-2017 en el qual l’agenda política dels partits ha estat centrada en el dret a l’autodeterminació, el referèndum i la independència. Tot per mitjans democràtics i pacífics. Aquesta etapa s’acaba l’any 2017. No hem aconseguit fer el cim i, per tant, s’ha clos amb una relativa derrota.

—Heu dit ‘derrota’?
—Haver fet el referèndum d’autodeterminació del 1r d’octubre va ser una victòria i no haver-ne aplicat els resultats és una derrota. Si no hem aconseguit l’objectiu, és que hi ha una batalla que no hem guanyat. No hem fet el cim. Tot allò que va passar a l’octubre ja ho sabem: es va declarar una independència sense creure-hi i sense fer-la efectiva. Ara no hi ha estratègia comuna entre els partits independentistes per com aconseguir-la. Estan d’acord a mantenir el govern de la Generalitat a qualsevol preu i per això no estan disposats a acceptar unes eleccions. Una cosa lògica hauria estat dir ‘si no podem complir el programa electoral, ens presentem a les eleccions amb unes altres propostes’. Però això seria molt utòpic. Tampoc crec que hagin analitzat bé els elements que van fallar a l’octubre. Encara s’hi perceben retrets mutus per la gestió del referèndum i sobretot pel post-referèndum.

—Són símptomes de debilitat?
—És una constatació. També és lògic que després de la repressió política que hi ha hagut no hagin pogut pensar com refer l’estratègia. Encara s’acaben de llepar les ferides, ara. La part positiva que hi veig és que quan la refem partirem d’un camp base superior, més alt, per intentar el cim. Ara tenim molts més elements positius per a abordar el segon intent.

—Què li diríeu, al vice-president Oriol Junqueras?
—Allò mateix que li vaig dir el dia que vam fer el primer acte a la Universitat Autònoma, organitzat pels seus companys, que sempre li haurem d’estar agraïts perquè va ser el màxim responsable de la Generalitat del referèndum d’autodeterminació del 1r d’octubre. I va fer possible que aquest poble exercís el dret d’autodeterminació i mostrés tota la seva força i valors democràtics.

—I amb vista al futur?
—Que és evident i tots som conscients que no hem estat prou forts i ens hem de replantejar com escalem l’Everest des d’aquest nou camp base en què som ara. Però també hem d’anar amb compte a no fer passes enrere en el discurs. Hi ha coses que hem assolit i no cal tornar al camp base anterior. Hem de partir d’on som ara.

—A què feu referència?
—Doncs que ha dit que ara cal governar per evidenciar els límits de l’autonomia des del govern de la Generalitat. Això ja ho hem evidenciat. També és veritat que comparteixo la preocupació de Junqueras per la fractura social i el suport que han tingut les posicions tan agressives de Ciudadanos a Catalunya. Però, d’alguna manera, crec que no s’ha de canviar el nostre discurs, sinó intentar trobar la manera de treure la por a una part d’aquest 43% de persones que han votat el bloc del 155. Estic segura que van votar amb aquesta por i que no comparteixen la repressió política. Si pogués parlar amb l’Oriol segurament ens posaríem d’acord.

— …i al president Carles Puigdemont?
—Amb ell, sí que hi he pogut parlar. Va ser a Berlín i vaig intentar convèncer-lo que es mantingués i defensés la investidura encara que la conseqüència fos acabar amb eleccions. Tot i que em va dir que compartia l’anàlisi, no me’n vaig sortir. Amb vista al futur, crec que és un actiu importantíssim en aquest escenari de màxima internalització del conflicte.

—…i al president Quim Torra?
—Com que té molt sentit de l’humor i és molt irònic, li faré una broma que segur que entendrà: ‘Què la piulada que vam fer l’Assemblea quan va nomenar consellers i conselleres que no eren ni a l’exili ni a presó, segurament seria la mateixa que ell hauria fet, fa uns mesos, quan no era en política activa’. Ell entén quina és la posició de l’Assemblea més que ningú. Més endavant espero que malgrat les limitacions amb què es trobarà ens pugui fer avançar en algun àmbit.

—Quines han de ser les prioritats?
—Hauríem de tornar a mirar tot allò que teníem llest a l’octubre. Saber com ho tenim i tornar-ho a refer. Entendré que es faci discretament. En allò que havíem avançat, cal recuperar la feina.

—Aquests dies heu dit que hi havia poca coherència. Per què passa això que es pugui dir avui una cosa i demà una altra amb tanta facilitat?
—La situació de repressió fa que hi pugui haver més justificació per la incoherència i, això, d’alguna manera, relaxa una mica. Tothom és més comprensiu i això ens condiciona a l’hora de ser crítics. Si ets crític, de seguida salta tothom dient que no estàs encausada. Hem de procurar de no caure-hi.

—No estàvem preparats per a tanta repressió, però després de set mesos encara no ho estem?
—La societat catalana no estava preparada per a la repressió política. Però com que no s’atura ni s’aturarà hem d’aprendre a conviure-hi. Ara comencen a enviar cartes als set-cents alcaldes i probablement tenen l’objectiu d’inhabilitar-los, hi ha també detencions a molta gent per haver participat en accions. La repressió no solament tocarà els dirigents polítics sinó que tocarà tothom. Hem d’intentar que no ens condicioni fins al punt de ser menys lliures, fins i tot internament i entre nosaltres. Malgrat la repressió, hem de preservar els valors democràtics fonamentals.

—Potser allò més difícil és ser crítics sense prendre mal uns i altres?
—Sembla que no pots criticar res perquè tenim presos. Òbviament que l’objectiu principal és treure’ls d’allà i donar-los tot el suport material i moral que necessitin. L’Assemblea fa una constant mobilització per fer efectiu aquest suport. Però si algú és president d’un partit polític, encara que sigui pres ha de poder ser objecte d’una crítica política.

—La unitat pot facilitar les coses?
—De la unitat, no n’hem de fer un tòtem que impedeixi la crítica o qualsevol dissensió. És lògic que els diferents actors vegin en algun moment les coses de diferent manera. Això ha de poder ser. De la mateixa manera que és evident que entre tots haurem de trobar la solució per avançar. La unitat té moltes cares. Es pot estar unit externament però després haver-hi dissensions internes o es pot visualitzar més la diversitat. Cada cop que sabem coses de l’octubre veiem que de cara en fora hi havia una estratègia unitària i en canvi hi havia unes dissensions internes molt bèsties. Per tant, la unitat no és un objectiu en si mateixa.

—Ara mateix hi ha divergència entre els partits del govern i l’ANC?
—Bé, ja ho anirem veient… Potser ara sembla que és així però els partits s’aniran trobant amb circumstàncies que faran que canviïn i vegin que les limitacions s’han de saltar d’alguna manera. El problema no és l’ANC versus PDECat, Esquerra i Junts per Catalunya, sinó que els qui governaran junts tampoc no tenen una estratègia compartida. Mentre l’estratègia no sigui clara, tinguem una mica de paciència. És possible que això que passi externament acabi fent que la trobin o els forci a tenir-la.

—Veig que no us desanimeu…
—Això és una constatació d’una realitat. La situació és aquesta, a veure com tornem a trobar un catalitzador per emprendre la marxa. Això ja ha passat en més moments. Entre el 2016 i el 2017 n’hi va haver molts d’incertesa, al final es va introduir el referèndum i tothom va anar junt amb aquell instrument. Ara no sabem gaire com avançar, però és gràcies a aquesta situació que entre tots hem d’intentar crear aquesta oportunitat….

—Rebeu crítiques dures pel posicionament de l’ANC, que sovint tendeixen a la caricatura…
—Totes aquestes crítiques les veig amb molta perspectiva, jo vaig començar amb una campanya que es deia ‘Economistes pel no’, l’any 2006, per explicar l’engany que havia estat el finançament de l’estatut. Llavors ja se’ns feien aquestes crítiques i el temps ens va donar la raó. També va passar quan vam començar les consultes populars a Arenys de Munt per a votar sobre la independència o amb la manifestació del 2012. Moltes d’aquestes persones que ara critiquen l’ANC ja ens deien això mateix aquella època. Aleshores no ens deien hiperventilats, ens deien ‘els freakies de les consultes’ i també que érem uns impacients. Però si ho analitzes bé, tot aquell apoderament de la gent, posar el dret d’autodeterminació al centre, ve de tot allò que s’havia fet abans. Jo m’ho prenc amb tranquil·litat. En aquest país sempre calen unes avantguardes i una gent que estiri del carro. És el que ens ha fet avançar.

—En aquesta situació, quin és el paper de l’Assemblea?
—L’Assemblea ha de tenir la societat mobilitzada i amb capacitat de reacció per quan passin coses que no ens agradin. Hem de mantenir viva la mobilització per tensar l’agenda política i els partits polítics, tal com l’ANC va fer al principi. Hem de recordar que moltes vegades les manifestacions apel·laven al govern de la Generalitat. També hem de ser en el front internacional, on hem d’aprofitar la xarxa d’ANC que tenim a tot al món i que té molta capil·laritat. Ara que el Diplocat no existeix, fem molta feina. Hi ha un tercer aspecte que volem treballar molt, que és l’apoderament ciutadà.

—Què voleu dir?
—A l’octubre ens van fallar coses que la societat civil i l’ANC podem ajudar a enfortir perquè quan torni a haver-hi una oportunitat per a la independència ens trobi més forts. Hem creat una comissió que es diu ‘Fem república’ que vol afavorir una economia i models d’empresa alternatius que no estiguin tan subjectes a les pressions polítiques. Pot ser una manera d’afeblir els oligopolis energètics dels sectors regulats que han jugat un paper molt proper al poder espanyol. S’han obert els ulls i s’ha vist que en un procés d’alliberament nacional no es podia ser tan ingenu i que s’ha d’actuar amb més intel·ligència política i sense tantes manies.

—Què més es pot fer ?
—La societat civil s’ha de plantejar com és que entitats com el Col·legi d’advocats, sota una aparent equidistància, van estar pressionant perquè no es fes la declaració de la independència. En canvi, després no els hem sentit demanar que s’aixequés el 155. Aquest n’és el cas més obvi, però n’hi ha més i la gent s’ha adonat que cal que moltes institucions com aquesta tinguin juntes que respectin el dret d’autodeterminació del poble de Catalunya. Ara, hi ha diversos casos, que denoten un canvi. Un cas és  l’èxit obtingut a les   eleccions al claustre de la UB . També ara  s’està preparant una candidatura sobiranista, amb un contingut de canvi,  que es presenta a les  eleccions al Col·legi de Psicolegs.

—Com a economista, què penseu de la tercera via que ara torna a presentar el Cercle d’Economia?
—Sempre l’han defensada. No és cap novetat, això que diuen…Però, de tota manera, després de tot plegat, no estem parlant ja de reformes del sistema del finançament sinó de drets, de llibertat, de dret a l’autodeterminació, de dignitat i de la voluntat de fer una república en què no pugui passar això que ens han passat els darrers mesos a Catalunya.

—Hi ha el perill que la resistència es bloqui posant llaços, creus…
—Quan et volen limitar la llibertat d’expressió és lògic que la gent reaccioni i digui ‘doncs et trobaràs amb groc a tot arreu’. És una cosa lògica, no cal sobredimensionar-la i, alhora, òbviament, no ens podem aturar aquí. Hem de mobilitzar la gent d’una manera propositiva i política com més ràpidament millor.

—Cal crear el Consell de la República?
—Pot ser una oportunitat en aquesta estratègia de la internacionalització. S’ha de saber aprofitar bé. És un dels compromisos que hi ha, el tema és veure si se li podrà donar màxima rellevància institucional atesa aquesta voluntat que tenen de no desobeir i mantenir-se en els marges estrets de la llei que hi ha.

—Seria important que Marta Rovira i Anna Gabriel hi fossin?
—Sí, perquè implicaria que la secretaria general d’ERC hi seria i una dirigent destacada de la CUP també. Hi serien en un altre front internacional com és Suïssa, perquè allà hi ha la seu de Nacions Unides i s’hi poden fer força coses.