Elisenda Paluzie: ‘El 2017 tenim una segona oportunitat per a la independència’

Dia sí, dia també, veiem que aquesta llarga novel·la que és el procés es consumeix a un ritme vertiginós. Sense anar més lluny, aquesta setmana el regidor de la CUP Joan Coma ha estat víctima de la judicialització de la política. I ahir Junts pel Sí i la CUP van arribar a un acord polític general sobre el contingut la llei fundacional de la república catalana. Són els últims capítols d’un any que ha estat frenètic i que començava amb el pas enrere d’Artur Mas. Entremig, el refús del pressupost, una qüestió de confiança i el referèndum a l’horitzó. I acaba amb la llei de transitorietat jurídica, la rampa de sortida del 2017. Per a fer balanç de l’any i analitzar el vinent hem parlat amb cinc persones avesades a teoritzar sobre el moment polític que viu Catalunya, cadascuna amb una visió diferent, però amb algunes similituds. Heus ací les respostes d’Elisenda Paluzie.

—Quin balanç en feu, del 2016? S’ha avançat o s’ha reculat? Per què?
—El 2016 s’ha avançat perquè, contra tot pronòstic, el referèndum sobre la independència que semblava haver estat abandonat en els fulls de ruta dels partits i coalicions independentistes ha tornat. En aquest sentit, ha permès a la majoria independentista de sortir de l’atzucac de les eleccions dites plebiscitàries, que van ser un substitutiu imperfecte d’un veritable referèndum. Però la cosa més important és que el referèndum garantirà que la sobirania s’exerceix. No només es declara al parlament, sense fer-la efectiva l’endemà, que és el que hem fet fins ara, i que teníem el risc de continuar fent si no s’hagués introduït el referèndum al full de ruta.

En els primers sis mesos del 2016 semblàvem encaminats a aprovar unes lleis de ruptura al parlament, que serien suspeses immediatament pel Constitucional, que no faríem efectives, i que serien l’argument per a convocar unes eleccions altre cop. Fer eleccions cada dos anys només ajorna el problema i la decisió, que no és gens fàcil.

Tenim davant un mur molt difícil de franquejar: un estat espanyol hostil a la plurinacionalitat, que nega l’existència de nacions com Catalunya i per tant nega la possibilitat que aquestes nacions puguin ser un subjecte polític amb capacitat de decidir. Per saltar aquest mur cal concentrar les nostres forces: en allò que més ens uneix, un referèndum, és a dir, la voluntat del poble de prendre la decisió, de reconèixer-se com a subjecte polític. Aquesta voluntat és molt i molt majoritària a la societat catalana. Per això i perquè també és més comprensible internacionalment cal fer pivotar la ruptura aquí.

—Penseu que el 2017 serà l’any de la independència? Us atreviu a posar-hi una data?
—El 2017 tenim una segona oportunitat per a la independència. El 2013-2014 en vam tenir una, que vam desaprofitar. Era una bona oportunitat perquè havíem agafat per sorpresa l’unionisme. No havia tingut temps d’organitzar-se, i en canvi el moviment social per la independència era fort i molt il·lusionat. Les enquestes indiquen que en aquell moment vam assolir un màxim en el suport a la independència. Però també és cert que la majoria sobiranista al parlament no era segurament prou madura. S’havia trobat en una situació el 2012 que va voler capitalitzar anticipant les eleccions sense haver fet la feina prèvia d’aclarir-se. Difícilment, un govern amb consellers i conselleres no independentistes i amb un programa electoral (el de l’extinta coalició CiU) farcit d’ambigüitats ens podia portar a la independència.

Ara hi ha coses que han millorat. Mai no havíem tingut un president de la Generalitat que parlés tan clar. Sembla que per fi al Departament d’Economia s’han posat a fer feina (i no només estudis) sobre la hisenda pròpia. Els programes electorals tant de Junts pel Sí com de la CUP a les eleccions del 27-S eren explícitament independentistes, i per tant la majoria que hi ha ara al parlament és explícitament i clarament independentista.

Però, en canvi, el temps en altres qüestions ens ha jugat una mica en contra. Hem donat moltes pistes a l’estat i per tant també li hem donat més eines i més temps per a obstaculitzar-nos. L’estat ha començat una guerra de desgast i imputacions on es troba fort, és el seu terreny. No veig clar que això ens afavoreixi molt a nosaltres, contràriament al que opinen molts independentistes. No veig clar que ser víctimes sigui allò que més ens convingui, encara que ens reconforti. Crec que va ser un error començar la legislatura amb una declaració d’inici de la independència, i no ho atribueixo a la CUP perquè Junts pel Sí també la duia al programa, i també era als informes del CATN. A final del 2014, després del 9-N, quan semblava que tothom havia abandonat la idea del referèndum, vaig escriure un article sobre la DUI on advertia del risc de fer una DUI en dos temps, perquè donàvem l’oportunitat a l’estat d’obstaculitzar les nostres accions.

—Com creieu que avançarà el procés cap al referèndum durant el 2017?
—A vegades sembla que les nostres accions siguin reaccions a les seves (declaracions als jutjats, encausaments, detencions). El nostre calendari l’hem de marcar nosaltres sense anar a remolc. En aquest sentit, em sento més còmoda iniciant la campanya pel sí (ho he fet amb Demòcrates pel Sí i amb Esquerres per la Independència), tot i que, com és obvi, qualsevol encausat pel procés independentista ha de comptar amb tot el suport i escalf que sigui possible donar.

Però no ens hem de desviar del nostre objectiu. L’aconseguirem per nosaltres mateixos, exercint la sobirania i guanyant un referèndum en positiu, essent capaços de convèncer la majoria d’aquesta societat que la millor alternativa per al seu benestar, progrés material, cultural, i social és la independència i fent que els dos terços que diuen estar disposats a anar a votar encara que el referèndum sigui unilateral ho facin el dia que hi siguin convocats.

Consulteu la sèrie complet ací: El 2017 serà l’any de la independència?