20.05.2018 - 22:00
La temporada primavera-estiu ha arraconat els modelets d’hivern: l’adjectiu vomitiu, que ha estat uns quants mesos en auge, i el substantiu ‘condolència‘, variant no normativa de condolença molt més xupiguai, per descomptat, que el pagesívol condol (però no us hi baralléssiu amb ningú, que l’Alcover el recull). Ara s’està portant molt el verb ‘empurar‘ (de ‘puro’, probablement de la castissa locució ‘meter un puro‘), i es continua venent bé ‘matxirul·lo‘, anostrament (una mica pedestre, i que el feminisme em perdoni: en català no existeix cap mot acabat en –’ul·lo’) del neologisme cheli ‘machirulo‘. També té força sortida una peça infantil, ‘besis‘ (de la mateixa marca que fabrica ‘porfi‘ i ‘sispli‘). Com veieu, els modelets que triomfen més, com ja s’ha fet habitual a les nostres passarel·les, gairebé sempre són made in Spain.
Ara, l’estrella indiscutible de la setmana ha estat la doble penetració de la coordinadora de Comunicació dels comuns. Ja us devíeu imaginar que, com a filòleg depravat que sóc, el que m’ha interessat més de la famosa noteta són els pronoms. O més ben dit, l’absència de: ‘segueixen follant-nos pel darrere i pel davant’. Resseguir el periple d’aquesta forma de relació (que vindria a ser la sodomia de tota la vida) ens daria un retrat molt exacte del que érem i el que som. Pel que fa a la part lèxica, hem tingut una vintena d’anys per acomiadar-nos de la rica sinonímia del cas: sucar, cardar, boixar, pitjar, catxar i uns quants més. Adeu-siau. Ara qui no folla és perquè és un retrògrad i un quimtorraire. Un crucigramista que conec fins i tot ha deixat de fer servir una de les seves definicions més enginyoses, diu ell (‘Trepitjar raïm pensant en una altra cosa’, 6 lletres), perquè ja no fa gràcia: ningú entén la primera part. Més rellevant que el vocabulari, tanmateix, és la morfologia. En aquest cas, el pronom o pronoms que acompanyen el verb (i aquí ja em disculpo amb la munió de filòlegs vocacionals que m’esteu llegint, que no voldria que les categories gramaticals us fessin perdre la il·lusió). ‘Me la fariiiaaa’, canta en Jep Cabestany revisitant aquella bonica rèplica d’un personatge d’en Puig i Ferrater: ‘Ja cal que te la faiguis abans de l’alba, caloi’. ‘Jo me’l tiro, ella se’m raspalla, vosaltres us els enforquilleu…’. Es tracta del cèlebre fenomen conegut com a combinació de pronoms. Encara que passa per ser un dels aspectes més enrevessats de la gramàtica, la totalitat dels parlants nadius i la majoria dels de llengua apresa ho fan correctament. Aquí i a qualsevol de les de l’àrea romànica. Per això sabem que l’afirmació alamanyana hauria estat, en bona lògica, ‘se’ns segueixen follant per…’. Però no. La filòloga i professora, que aleshores tenia, ha recalcat, vint-i-quatre anyets, és una dona del seu temps. Res la desplauria més, comuna com és, que la poguessin tractar de carca, com, no sé, els catalanets d’Esquerra, o els diplodocus de Junts. Per això escriu ‘ens segueixen follant’. Perquè ara no solament es folla a tort i a dret sinó que, quan algú li ho fa a algú altre, gasta menys pronoms.
A què es deu aquesta epidèmia? Doncs mira, a la passió ianqui que ens domina. Al ‘fuck you’, concretament. Aquesta bella expressió americana es traduïa, en temps preguguelians, per ‘que et bombin’ o ‘que et don(gu)in pel sac/cul’; però en el català del segle XXI el procés de traducció és doble: ang./esp i esp./cat. ‘Fuck you‘, doncs, es transforma primer en ‘que te den‘, ‘que te jodan‘ i ‘que te follen‘ (en aquesta última variant ja cau el pronom reflexiu, tal vegada perquè la reflexió i l’acte invocat no són gaire compatibles), i en segona instància en ‘que et follin‘. Cas prototípic de calc de l’anglès passat pel castellà (com aquell altre del ‘Agafi el seu tiquet’). És clar que no tot s’acaba en la penetració. Les altres possibilitats amatòries segueixen el mateix camí. Les bucals, per exemple, ara s’enuncien al crit de ‘menja’m la polla’ (o ‘la figa amb carquinyolis’, per dir-ho a la belolidiana manera). Però també podríem dir-ho a la carneriana: per a la fel·lació, com menys pronoms millor. Els estudiants merlinaires ja no diuen: ‘Vull que te m’ho mengis tot’ sinó ‘Vull que m’ho mengis tot’ (no us recorda aquella campanya del Cortinglés del ‘Quiéreteme‘, tan ben escarnida per la Moliner?). Menjar és una cosa, menjar-se una altra i menjar-s’ho encara una de diferent. Precisament aquesta és la gràcia dels pronoms, que arrosseguen significats diferents amb molta economia de paraula.
Sens sortir de l’alta costura, una altra línia a hores d’ara es pot dir que consolidada és la de la substitució del partitiu en (el pronom reservat per als elements incomptables) per el/la/els/les. Que, ves per on, coincideix amb el sistema castellà. Allò de dir ‘No necessito plats, ara. I si els (en) necessités, serien fondos, no plans’. O aquella frase que exèrcits de caixers i xeres de supermercat pronuncien milers de vegades al dia: ‘Targeta client la té?’, o, en la variant sintètica ‘Targeta client té?’. La pobra Empar, per cert, hi deu anar sovint, al súper, perquè aquest dia deia, en una piulada: ‘No puc dir “no tinc por”. La tinc‘. I si brando aquest exemple no és pas per menystenir-la, ans al contrari: per constatar que quan una innovació lingüística penetra fins i tot en el repertori dels qui en saben més (i la Moliner ho és, indiscutiblement, sobretot en l’àmbit de l’oralitat) és senyal que el canvi ja està consolidat.
La pega d’aquesta mena de mutacions menys vistoses és que passen inadvertides a l’ull del profà, i per tant tota correcció està condemnada al fracàs. Però tenen conseqüències més greus, car afecten a l’estructura del codi. És com si, per seguir amb la metàfora de la indumentària, en comptes de passar de la brusa al niqui, canviéssim el conjunt de camisa i pantalons per una túnica. Un canvi cultural, de concepció de la idea de vestimenta. Un exemple, real com sempre (tret de la meva revista digital i ennuvolada de capçalera). A la següent frase, el cronista, havent-se oblidat de l’existència d’una partícula pronominal com hi, ha hagut de recórrer a… endevineu quin tràgic calc?: ‘Porta el títol de La sang del mes que ve i en ell el contista narra com la Verge Maria es nega a tenir descendència’. A vostè i a mi que som ancians ens grinyolaran les orelles immediatament, però per als menors de trenta això és català normal i corrent.
