Elizabeth Strout: “Amb Trump és un caos total, no sabem si això acabarà amb guerra civil”

Elizabeth Strout acaba de publicar Explica-m’ho tot, a Edicions 1984, editorial que ha editat molts dels seus llibres amb èxit. L’autora té molts lectors a Catalunya i ha pogut complaure’n uns quants en un acte que dijous passat van organitzar conjuntament la llibreria Documenta i l’editorial. Guanyadora del premi Pulitzer, ha estat reconeguda a Catalunya amb el premi Llibreter.

Fem l’entrevista a l’Hotel Claris. Respon de manera curta, directa i sovint acompanyada de gestualitat i rialles. Se li veu que n’ha fetes moltes, que veu molt clar que tot això forma part de l’ofici d’escriptora. Es nota còmoda, professional, amb el punt just de simpatia, distància i bon humor per a suportar aquesta jornada maratoniana de promoció que tot just comença. És de Maine i diu que això la salva de qualsevol problema d’ego. La inquieta l’era Trump i la divisió del seu país. El missatge més clar de l’entrevista és segurament, la importància d’escoltar l’altre i la necessitat, cada dia més desatesa, que tenim tots plegats de ser escoltats. Ser escoltat és existir.

—El paisatge de Maine és conegut per unes tardors plenes de color. En la vostra novel·la retrateu el pas del temps mitjançant el paisatge i les estacions…
—Tot és una mateixa cosa. Si he de parlar de la gent, he d’explicar on viuen. Per a mi, el lector ha d’estar situat. Les descripcions són perquè el lector sàpiga on viuen els personatges i quin és el seu entorn. El paisatge és important.

—És el vostre paisatge?
—Sí, almenys un; l’altre és Nova York. El lloc és molt important en la literatura, com ho és també el temps que vivim dins la història. Per tant, si tu tens un temps, un lloc i al bell mig hi poses un personatge és quan pots tenir una història.

—Amb el títol del llibre, Explica-m’ho tot, què voleu dir?
—El títol també significa “si us plau, escolta’m”. És més “t’escolto i escolta’m”. Hi ha una connexió en totes dues coses. Perquè si una persona és escoltada d’una manera autèntica, sent que és vista. Hi ha tanta gent que parla massa i que no escolta allò que diu la gent… Mentre escrivia aquest llibre, pensava que la gent vol ser vista, encara que només sigui cinc minuts.

—Això li passa, precisament, a en Bob quan se sent escoltat per la Lucy, fet que no havia experimentat mai, ni amb les seves parelles.
—Exactament, ell se sent validat quan la Lucy l’escolta.

—La vostra novel·la és clarament marcada per la postpandèmia. Després de la pandèmia, la societat és diferent, se’ns ha fet estranya. Per exemple, hi ha molts joves amb problemes mentals.
—La situació era la que era. Per escriure de manera autèntica ho havia d’incloure. Per exemple, un personatge, la Pam, de resultes de la pandèmia esdevé alcohòlica. Aquesta és la seva història. La Margaret també s’obsessiona més en ella mateixa perquè la seva congregació no escolta prou. Totes aquestes coses són al rerefons.

—Al llibre parleu de dues personalitats: els “menjapecats” i els narcisistes.
—Són l’un el contrari de l’altre, són els dos extrems.

—Cada vegada n’hi ha més, de narcisistes?
—No ho sé. Sí que et puc dir que a mesura que em faig més gran noto més la seva presència. No sé si n’hi ha més o sóc jo que els percebo més.

—Dels qui escolten en dieu “menjapecats”. Us l’heu inventada, aquesta paraula?
—És una paraula que vaig sentir o llegir fa molt de temps i quan escrivia sobre en Bob, vaig pensar: “Caram, és un menjapecats.” Aqueslla paraula havia quedat en el fons de la meva memòria i la vaig fer servir.

—En aquesta novel·la els vostres personatges es relacionen i agafen papers canviants. És difícil de fer?
—Per a mi la cosa més difícil de fer d’aquesta novel·la va ser trobar el narrador adient. No havia fet servir mai un narrador com aquest. Ocupa més espai i és molt inclusiu per al lector. Realment quan vaig entendre aquesta veu narrativa tot va anar bé.

—Viviu sempre amb aquests personatges al cap?
—Durant molt de temps sí que he viscut amb ells al cap. Ara ja no tant.

—Teniu cap personatge preferit?
—Noooo… Però cada vegada que l’Olive obre la boca m’és fàcil de saber què en sortirà. És tal com raja. La resta no són tan fàcils.

—He llegit que no la voleu matar mai. Si escriviu molt, que espero que sí, haurà de ser centenària.
—No, no la mataré mai. Tant se val, potser viurà molts anys o es quedarà a 92 com sempre.

—A la novel·la feu sortir la por que hi hagi una guerra civil als Estats Units. La palpeu, aquesta por?
—Jo vaig escriure aquest llibre abans que Trump fos president i ja s’hi notava una divisió molt gran, al país. Ara que és president no sabem què passarà. És un caos total. Per tant, no sé si això acabarà amb una guerra civil, però et puc dir que cada dia és una absoluta bogeria.

—Hem d’esperar que la novel·la següent sigui sobre l’era post-Trump?
—Serà necessari, serà indispensable. Si no, no sabria com fer-ho.

—A vegades teniu por?
—Sí, estic espantada. No tinc ni idea de què passarà. Cada matí em desperto i ha passat alguna cosa nova, que era impensable.

—A Europa, a vegades, es fa difícil d’entendre per què ha passat?
—A mi també em costa. Jo tampoc no ho entenc. Segur que hi ha raons, però jo no les puc copsar.

—Qualifiquen la vostra novel·la d’esperançadora. Ho preteníeu?
—Quan escric només penso en els personatges de la novel·la i com funciona la seva vida.

—I no en sabeu mai el final?
—Sé quan és a punt de madurar, però no sé quan s’acabarà fins que no passa.

—Dieu que llegir ficció ajuda a entendre els altres…
—A mi m’ajuda a entendre més els altres perquè em fa veure punts de vista que no havia considerat o una altra manera de veure les coses. Espero que a la gent li doni una comprensió i una visió més àmplia del món.

—Acostar-vos a la setantena us fa pensar que heu d’aprofitar més el temps?
—No hi penso en aquests termes. Sóc molt conscient que el temps se m’acaba. És una sensació estranya, és peculiar. La meva filla té quaranta-un anys i l’altre dia vaig veure com si ella pensés que no em moriria. Jo cada dia sóc més conscient que em moriré i ella, en canvi, no ho pensa. L’altre dia em va dir: “Segur que viuràs fins a noranta-cinc anys.” I ho va dir tan convençuda! Sé que això no serà així. Si em preocupa alguna cosa és ella, però com que és jove ja trobarà com gestionar-ho.

—Guanyar el Pulitzer com us ha condicionat?
—No em va condicionar. Jo vinc del nord de Nova Anglaterra i allà no existeix l’ego. La manera de ser de la gent és que tu no pots cridar l’atenció respecte a tu mateix, has de ser una persona discreta. El que has de fer és treballar de valent i mai cridar l’atenció. No tinc cap mena d’ego, en aquest sentit. Quan vaig guanyar el Pulitzer em vaig preocupar durant un moment perquè vaig pensar que tindria més lectors, però al cap de dos minuts vaig pensar que sempre havia intentat assolir el nivell més alt a què pogués aspirar. Per tant, vaig dir: “Si fins ara ho has fet així, ho continuaràs fent així.” No canvia res. Els meus pares van fer molt bona feina amb mi perquè tot això no m’afectés.