Elisabet Casanovas: “Comparar ‘Bojos per Molière’ amb ‘Merlí’ és un error”

Hi ha pocs precedents en la història de les sèries catalanes que es puguin comparar amb l’èxit que va ser Merlí. Des del primer dia va connectar amb l’audiència, i va tenir un fort impacte entre el públic juvenil, un dels més valorats i que a TV3 li costa més d’atraure. Després de tres temporades, Movistar+ en va estrenar una spin-off centrada en el pas a la universitat d’un dels protagonistes, però aquí TV3 ja en va perdre el control creatiu i el producte final no va ser el mateix. Anys després, el creador de Merlí, Héctor Lozano, ha tornat a TV3 amb una nova sèrie: Bojos per Molière. La classe de filosofia canvia ara a les aules de l’Institut del Teatre, però es manté l’estructura d’un protagonisme coral d’un grup de joves i les trames sobre el creixement personal. L’actriu Elisabet Casanovas va donar vida a la Tània de Merlí i ara és la Kàtia de Bojos per Molière, una alumna de l’Institut del Teatre, on ella també va estudiar.

—Quin record guardeu de l’Institut del Teatre?
—En tinc molt bons records, especialment dels meus companys de promoció. Una de les coses de què vaig gaudir més van ser els treballs de creació col·lectiva amb ells. No vaig acabar la carrera, perquè vaig començar a treballar quan feia segon. Vaig canviar de promoció i feia assignatures soltes fins on vaig poder.

—Suposo que és d’aquelles professions que per créixer acaba pesant més l’exercici professional que no l’estudi reglat.
—En el fons, una carrera artística es pot desenvolupar de moltes maneres. Treballar et dóna molta experiència i per a mi ha estat una escola brutal.

—L’Institut del Teatre és tan exigent com diuen?
—A les proves d’accés s’hi presenta molta gent, i n’agafen molt pocs. Com a mínim era així quan jo les vaig fer. Són unes proves llargues, duren molts dies. Primer són unes proves teòriques i unes altres físiques. Com es veu al primer capítol de la sèrie, després t’has de preparar un monòleg, un esquetx físic… Jo m’ho vaig passar molt bé, vaig conèixer molts futurs companys i ja vam fer pinya. No ho vaig viure amb pressió. A aquest món s’hi pot entrar de moltes maneres, i haver passat per l’Institut del Teatre no vol dir que t’hi acabaràs dedicant.

—El nom de l’Institut del Teatre ha estat vinculat a abusos psicològics i sexuals per les denúncies que han fet actrius que hi van passar durant els darrers trenta anys. Això apareixerà a la sèrie?
—Molt poc. El to de la sèrie és, sobretot, còmic. Em sembla que aquest tema és tan gros que seria estrany tractar-ho com una trama més. Crec que quan l’Héctor va començar a escriure la sèrie volia explicar altres coses. És una interpretació de l’Institut del Teatre, no una radiografia. La llum de la sèrie està molt pujada, és un to molt teatral, com un conte. L’Héctor no ho ha volgut tractar, però en tot cas ho hauries de demanar a ell.

—Com a espectador d’una sèrie sobre l’Institut del Teatre esperaria que es tractés, d’una manera o una altra.
—Com es pot parlar d’això sense parlar d’allò altre? Entenc que es vegi així.

—Encara que no sigui reproduir cap dels casos reals, però mostrant la pressió o l’excessiva proximitat dels professors cap a algunes alumnes.
—Hi ha alguna pinzellada d’això.

—Us hauria agradat que es tractés més?
—Hi ha certes dinàmiques i comportaments que no passen únicament a l’Institut del Teatre, passen a tot arreu. La ficció ho ha de representar? Evidentment, crec que se n’ha de parlar. Però se n’ha de parlar des de molts àmbits. És veritat que s’associa l’Institut del Teatre a això, però es parla poc de la quantitat d’entorns on desgraciadament també hi ha abusos de poder. Hi ha comportaments patriarcals que encara hem d’abolir. Sí que m’agradaria que es tractés en la ficció.

—Dèieu que la visió que es dóna de l’Institut del Teatre és a partir del record que en té Héctor Lozano, pujat de llum…
—Pujat de llum em sembla una bona definició, perquè és en tots els aspectes. Tant de relat com de posada en escena en l’audiovisual. Hi ha una cosa que m’agrada molt de la sèrie que és el metateatre, que en alguns moments es toca amb la ficció.

—El primer episodi ja comença mostrant-nos entre bambolines que allò que veurem serà com una obra de teatre, i s’avisa que hi haurà uns mateixos actors que faran diferents papers de secundaris. Això és molt habitual en el teatre, però no creieu que pot ser confús en una sèrie de televisió?
—A mi això m’agrada, perquè em sembla una bona manera d’homenatjar les companyies teatrals. Si no tens gaire contacte amb el món del teatre, és una bona manera d’entrar-hi. Els vuit capítols estan plantejats com si fossin vuit actes, i cada capítol té el nom d’una obra de teatre clàssica i les trames que hi passen fan un homenatge a la trama principal d’aquella obra. D’una manera molt subtil, no cal haver llegit Shakespeare per mirar un capítol.

—No us fa por que pugui quedar massa llunyà dels espectadors i no hi connectin?
—També ho hauries de preguntar a l’Héctor, però la meva visió és que la por que a l’espectador no li interessi una cosa sempre hi és. El gran repte de la ficció i de la gent que escriu és com fer que el teu relat tingui un interès per a l’altre, perquè depèn de molts factors. Alhora, em sembla que com més arriscada sigui una cosa, més genuïna serà. En les històries locals i concretes trobem allò que és universal. Hem de confiar més en els espectadors, a vegades es parla del públic com si no entenguessin les coses, i el més interessant és tractar-lo amb intel·ligència.

—La sensació és que TV3 ha volgut repetir l’èxit de Merlí fent servir els mateixos ingredients: Héctor Lozano, actors joves i una trama sobre uns estudiants. Però Bojos per Molière no és Merlí, no és una sèrie tan orientada a atrapar adolescents.
—Pot ser. No sé què pretén TV3 amb aquesta sèrie, però comparar-la amb Merlí és un error. No és Merlí, això. Sí que sé que la sèrie no ha estat pas cap encàrrec, és una història que l’Héctor fa molt de temps que cuina i que TV3 li ha donat l’espai per a poder-la fer.

—Sentiu com una pressió l’ombra de Merlí pel fet de tornar a TV3 amb Héctor Lozano?
—No. És curiós, perquè aquests dies molta gent em parla de Merlí, però no és una ombra de pressió, ni de bon tros. Al contrari, Merlí va passar en el seu moment i va funcionar d’una manera determinada. Parlaves d’èxit, però crec que l’èxit és molt relatiu. El fet que es facin sèries en català i s’expliquin històries en català és un èxit. Tant de bo se’n fessin més. No només sèries, també pel·lícules. Merlí no és cap pressió, al contrari. A tots els que en vam formar part ja ens queda molt lluny, per als qui hem treballat en la sèrie no era cap ombra ni una referència.

—Fa unes setmanes va sortir un vídeo de Marcos Franz i Adrian Grösser, en Gerard i en Marc a Merlí, on explicaven que estaven una mica farts que els continuessin parlant de Merlí perquè havien fet més coses que no es tenien tant en compte. Teniu la mateixa sensació?
—No ho visc malament, jo. És cert que forma part de l’imaginari col·lectiu, però aquesta carrera és tan incontrolable, a vegades… És una cursa de fons. Si fas una obra de teatre, hi haurà un públic al qual no arribaràs com hi arribes amb una sèrie que es va fer aquí, però després la va agafar una plataforma i va funcionar molt a Sud-amèrica. Entenc que la gent encara tingui Merlí al cap, però jo no em sento allà. Tot i que entenc que la gent continuï preguntant-me sobre Merlí i em segueixin reconeixent per aquesta sèrie.

—Que et vegin com la Tània de Merlí.
—Sí, encara que jo no m’hi sento. Crec que seria molt pedant dir “no t’has mirat tot el meu currículum?”. Al final, crec que és una sort haver pogut treballar, expandir-me en altres àmbits i explicar històries completament diferents, en teatre i en audiovisual. Va ser una escola brutal que ens va obrir moltíssimes portes. N’estic molt agraïda.

—Com vau viure aquest tret de sortida en la vostra carrera? D’una banda, passar a ser reconeguda pel carrer, i d’una altra, tenir la possibilitat d’accedir a projectes que abans no teníeu.
—Pot semblar que de cop t’hagin de sortir mil coses, però has de lluitar-ho igualment. No hi ha res que estigui garantit, mai. Una flor no fa estiu. S’obren portes per l’oportunitat d’accedir a llocs, però hi continua havent molts “no” als càstings. Quan la sèrie va passar a una plataforma i en va augmentar la notorietat, hi va haver un cert dol per l’anonimat. Però jo mai m’ho vaig acabar de creure. Pensava “està molt bé, però hem de continuar treballant”. A vegades és molt fàcil recolzar-se en coses que no tenen sentit, i que al final s’acaben esvaint perquè no formen part del teu dia a dia ni del teu treball diari. En aquell moment tenia moltes ganes de fer teatre i poc després em va sortir una prova per al TNC amb en Sergi Belbel que em va anar molt bé per a tornar a les bases. Tornar a sentir-ho tot plegat. A més, treballar amb actrius amb tanta experiència em va servir per a aprendre molt.

—Els que no ens hi dediquem sovint veiem el món de la interpretació com una professió encisadora, malgrat que sabem que és molt inestable i amb molta precarietat. Creieu que Bojos per Molière pot afavorir aquesta romantització?
—La bohèmia no existeix. Evidentment, tothom ha de pagar factures. Encara més avui dia. La sèrie vol parlar molt de la passió, la il·lusió i la dedicació en una cosa que molt sovint està motoritzada per una mena de fe que et fa confiar que te’n sortiràs. Et poses en un món difícil, però et fa tirar endavant a cegues i sabent que no serà fàcil. També és veritat que la meva generació no tenia cap garantia de res, estudiessis el que estudiessis. Hem viscut una crisi increïble. Crec que hi ha una mena de fe cega que et fa voler decantar-te cap a un camí. Segurament a la sèrie es romantitza, però tot això també s’explica.

—Darrerament no heu parat. Ara presenteu Bojos per Molière, però fa ben poc vau presentar La ruta, sobre la “ruta del bakalao”. El record que molta gent té del fenomen és que va ser una experiència molt destructiva sense més sentit que l’hedonisme. La sèrie ha volgut girar-ho i donar-li una pàtina de contracultura?
—Tot el que va ser la ruta ens ha arribat amb un estigma brutal, que jo també tenia. La sèrie es desenvolupa en dotze anys. Comença el 1993 i acaba el 1981. Entre capítol i capítol passen aproximadament dos anys. Mostra un grup d’amics que al principi està desfet i va enrere fins que veus l’origen de l’amistat i per què s’uneixen. Crec que el que pretén la sèrie és desestigmatizar la imatge actual de la ruta i arribar a l’origen. He al·lucinat com va començar tot. Era una gent que venia d’uns moments molt durs de censura, que tenia ganes de celebrar la vida i que es van ajuntar. Ni tan sols va ser a València, sinó als pobles del voltant, i van començar a fer festes. Hi havia una voluntat de celebrar que es va traspuar a molts llenguatges. Hi havia uns cartells impressionants, la gent es performava moltíssim a si mateixa, hi anava gent de totes les classes socials… I sobretot, va significar l’arribada de la música electrònica impulsada per influències alemanyes i renascudes d’una cultura de punk-rock. L’origen de la ruta em sembla brutal, tant de bo passés ara.

—Com és que va acabar com va acabar?
—Tot es va anar fent gros. Al principi hi havia una voluntat de celebrar la vida i van aparèixer algunes drogues com la mescalina, que és una espècie d’èxtasi i venia del peiot. Anava una mica amb la música, que era força melòdica. Amb l’arribada de la cocaïna tot es va anar endurint una mica més, i també amb l’arribada de la premsa, que va començar a estigmatitzar-ho.

—Hi havia accidents de cotxe, sobredosis…
—I això també s’explica a la sèrie. Per això em sembla molt bonic que barregi el pas del temps d’un moviment amb el pas del temps d’un grup d’amics que ho viuen. L’equilibri amb tot plegat és molt delicat i fi. Com que passen dos anys entre capítols, és com veure finestres a la vida de les persones. Com a actors ha estat un repte increïble.

—És curiós com han coincidit dues sèries ambientades als anys noranta. Per als qui hi hem nascut ens queden a prop, però alhora lluny.
—Hi ha un punt de nostàlgia. Ara es comencen a explicar els anys noranta. Tant La ruta com Bojos per Molière, que no tenen res a veure, tenen en comú que no hi ha interferències tecnològiques. Narrativament és molt interessant.

—Hem d’esperar que Bojos per Molière tingui continuïtat o està pensada només per a aquests vuit episodis?
—Crec que és prou rodona, però alhora tindria sentit que tingués continuïtat. Quan miro una sèrie no penso mai si hi haurà una segona temporada, però és veritat que depèn de cada projecte. N’hi ha que queden genial amb una temporada i d’altres que en necessites tres o més.

—Drama, que també vau protagonitzar, s’explicava del tot en una.
—Doncs ens hauria agradat molt fer-ne una segona temporada. El Dani, la Charlie Pee i l’Oriol, els guionistes, tenien idees per a la segona, que tenia molt bona pinta.