Elisa Muxella: “És increïble la supèrbia i la manera d’actuar de les autoritats espanyoles”

La guerra bruta contra l’independentisme català ha tingut un recorregut curt en els tribunals espanyols, però hi ha una via, fora de l’entramat judicial espanyol, que fa camí. D’ençà del 2017, a instàncies de l’Institut de Drets Humans d’Andorra i el col·lectiu de juristes Drets, es va obrir una causa que investiga l’operació Catalunya com un atac contra la sobirania andorrana. Entre els investigats hi ha l’ex-president espanyol Mariano Rajoy i els ex-ministres Jorge Fernández Díaz i Cristóbal Montoro.

A principi d’aquest mes, es van filtrar a la premsa correus de la intel·ligència espanyola sobre les maniobres fetes per implicar-hi els EUA i fer caure la Banca Privada d’Andorra (BPA) per aconseguir informació bancària de la família Pujol, però també les dades –inexistents– d’Artur Mas o Oriol Junqueras. De tot això, en parlem amb Elisa Muxella, presidenta de l’Institut de Drets Humans d’Andorra, entitat impulsora de la querella.

—Com valoreu que s’hagin filtrat nous correus i a què ho atribuïu?
—Sempre he dit, des del primer moment, que la veritat surt tard o d’hora, sobretot quan hi ha tanta gent implicada. I quan algunes d’aquestes persones comencen a tenir problemes judicials a Espanya, sempre hi ha qui diu: “Home, a mi se m’acusa d’això, però jo sé que l’altre ha fet allò.” Perquè ningú no vol ser qui més hi perd. Aleshores és quan les coses surten a la llum. Quan tu tens en un afer amb moltes persones implicades, és difícil de guardar secrets.

—Així, doncs, preveieu que encara sortiran més coses?
—Jo crec que sí. Quan he vist, a la comissió d’investigació del congrés espanyol, com s’expressen, he entès quin cinisme tan increïble que hi ha. Suposo que algun dia sortirà tot, i ja va sortint de mica en mica. Hi ha molts policies implicats i a molts, suposo, no els deu agradar acabar essent acusats d’alguna cosa que, al cap i a la fi, és el compliment de les ordres.

—En quin punt es troba ara la causa judicial?
—Andorra encara espera que les autoritats espanyoles retornin les comissions rogatòries, i les han de tornar d’alguna manera. La sensació és que com que Andorra és un estat molt petit, no val la pena tenir miraments, i poden clavar bufetades com si res. Però això no és cert. Es fa tant com cal perquè responguin. Hi ha moltes instàncies, i quan s’acaba un recorregut n’hi ha més, i així fins que es trobi justícia, que és el que es vol. És el que tots volem, això, no? La justícia.

—Què s’ha sabut fins ara d’aquesta branca de l’operació Catalunya?
—L’Institut de Drets Humans va decidir d’impulsar una querella contra tot de gent que havia vulnerat la nostra sobirania. I sobre això és important anar als fets, amb una cronologia. Primer de tot, entre el 2011 i el 2012 una jutgessa andorrana rep una comissió rogatòria sobre la informació que es podia tenir de la família Pujol. I la resposta va ser negativa perquè en aquell moment el delicte fiscal no era reconegut a Andorra.  El 2014 ja surt al diari El Mundo que la família Pujol té diners a Andorra. I jo ja imagino en aquell moment quines repercussions devia tenir per al nostre país. I a principi del 2015 és quan hi ha un xantatge i una coacció, mitjançant l’agregat interior de l’ambaixada d’Espanya a Andorra, contra Joan Pau Miquel, conseller delegat del BPA. A partir d’aquí, el març del 2015, l’Institut Nacional Andorrà de Finances, que ara ja no existeix com a tal, intervé el banc i, al cap d’uns quants dies, Miquel entra a la presó. Tot això, a Andorra, un país petit com el nostre, trasbalsa tothom.

—I després de la intervenció?
—Dues setmanes més tard d’això resulta que dos policies espanyols s’emporten un disc dur de la BPA a l’ambaixada d’Espanya. No hi ha ningú més, a part de dos policies més, de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF), que comencen a les deu del matí i analitzen aquest disc dur perquè es pensaven que podia haver-hi els clients del Banco de Madrid –filial de la BPA a l’estat espanyol. Això em sembla brutal, sense cap mena de control, sense policies andorrans ni res. A les tres de la tarda va arribar una diligència de la batlle d’Andorra que ho autoritzava, tot això, però no va ser fins a les tres de la tarda. I a les 19.35 se’n van anar tal com havien vingut. Si això no és un atac a la sobirania, que m’ho expliquin. Molta gent se’n riu, sobretot a Espanya, però, escolta, som petits, és clar que som petits, però som independents. Som un estat i som dins l’ONU. A part d’això, després, el gener del 2017, Joan Pau Miquel surt de la presó, i és quan es pot recuperar el xantatge que li fan. Nosaltres, fins aleshores teníem indicis però no en teníem proves. És aleshores quan ja fem una primera querella contra Marcelina Martín Blas i Celestino Barroso per coerció, xantatge, extorsió i tots els altres delictes que podrien derivar de la investigació. I després la vam ampliar a més persones, perquè la policia o l’agregat d’Interior, que era Celestino Barroso, van executar el xantatge, però havien de seguir ordres d’algú, no? Doncs seguint aquestes ordres vam arribar fins al president del govern espanyol d’aquell moment, el senyor Mariano Rajoy.

—Quina és l’actitud de Rajoy, Montoro, Fernández Díaz? 
—Menyspreu total cap a nosaltres. Aquesta és la manera com ens veuen a nosaltres, res, una mosqueta en una muntanya. Mira, de moment ens han de retornar les comissions rogatòries aquí. Les poden rebutjar però ens les han de tornar. Diuen que no valen res. Una altra de les coses que m’impacten és la manera com actuen, sense cap glamur. És increïble aquesta supèrbia i aquesta manera d’actuar. “Jo vinc aquí perquè sí i vinc amb aquests senyors; o em donen el que jo vull o els tanco el banc, els mato el banc.” I van fer això, és increïble. És una cosa que no es pot tolerar, tolerància zero.

—Hi veieu menysteniment envers la justícia andorrana?
—Totalment. Que potser és un funcionari que endarrereix la comissió rogatòria, no ho sé, però és la poca diligència. És el respecte, una cosa que es diu respecte. Has de respectar els altres països, siguin grans o siguin petits. I això és el que nosaltres veiem que no es fa. Com que som petits, els és igual. Nosaltres volem que se sàpiga la veritat, perquè hi ha molta gent que ho ha passat molt malament i això no es pot deixar passar. No perquè siguis un estat més gran i més poderós has d’aixafar l’altre, el veí de la primera planta i fer-li tot el mal que ens ha fet.

—En els darrers correus publicats es parlava de coordinació entre les autoritats espanyoles i andorranes en aquesta operació. Què en penseu?
—Sempre defensaré el nostre govern. I ja ho sabrem, també, això. Però aquí, el que de moment va atacar va ser el govern espanyol d’aleshores. Jo no sé què va passar, m’ho puc imaginar. Segurament van començar amb mentides, però això ja ho arreglarem a casa nostra. Jo busco la resposta dels que van fer el xantatge. El nostre govern no els va dir: “Escolteu, feu-ho amb un xantatge.” No, segur que no. Qui va fer el xantatge aquí?

—Com enteneu la reacció dels polítics, quan és potser la ingerència de sobirania més gran que hi ha hagut a Andorra?
—Els polítics sovint són molt diplomàtics, però, en tot cas, l’Institut de Drets Humans d’Andorra continuarà buscant la veritat de tot plegat.

—Podrien tornar a provar de fer una ingerència?
—Espero que no, perquè ara estem més preparats. I també cal pensar que això és un coprincipat. Hi ha dos caps d’estat: el bisbe d’Urgell i el cap d’estat de França. I, si bé ja ho van fer, van actuar de sorpresa i ara ja no seria així.

—L’operació Catalunya ha tingut impacte en la societat andorrana? 
—Al principi va ser un xoc, i la gent no entenia res. Solament se sabia que aquells que tenien comptes corrents a la BPA no podien treure diners. Molta gent no va poder pagar els estudis dels seus fills a la universitat, alguns altres no tenien accés al sou, i alguns altres van patir molt. El mal que ens van fer va ser molt gros. Molt gros per a dir que no va passar res. Nosaltres continuarem lluitant per a saber la veritat, perquè és intolerable, això que va passar. Les coses no funcionen així, no es fan d’aquesta manera. I no hi ha cap raó per a menysprear com ho han fet.