Eli o Bet? Com escurcem els noms en català?

Si repasseu els noms de coneguts vostres, veureu que molts no fan servir l’original, aquell amb què els van inscriure quan van néixer, sinó un nom afectuós. Són els hipocorístics, que sovint han estat creats dins la família, de vegades han nascut al cercle d’amics i de vegades són producte d’una decisió personal.

Doncs bé, la manera tradicional de formar hipocorístics en català és per afèresi, és a dir, escapçant-ne les primeres síl·labes. De vegades, s’hi manté la lletra inicial i, doncs, hi ha una afèresi amb contracció; és el cas de Jep o Jan. I de vegades hi ha la reduplicació d’un so, com a Pep. També pot passar, en els noms masculins, que s’hi afegeixi una -o al final, probablement per influència del castellà, com Tino (Constantí) o Ximo (Joaquim), en aquest cas, amb i ensordiment de la jota.

D’aquests hipocorístics, en tenim exemples coneguts, i de fa molts anys. Jacint Verdaguer, per exemple, era conegut per mossèn Cinto. I a Pompeu Gener, l’escriptor bohemi de la segona meitat del segle XIX, tothom li deia Peius. Afegim-hi encara Eugeni d’Ors, l’iniciador del Noucentisme, que signava les glosses amb el pseudònim Xènius.

Aquest recurs encara és ben viu. De personatges actuals que en fa ús, en podríem esmentar molts. Heus-ne ací una breu llista, per ordre alfabètic: la cantant Beth (Elisabeth) Rodergas, l’escriptor Biel (Gabriel) Mesquida, el futbolista Cesc (Francesc) Fàbregas, la periodista Coia (Misericòrdia) Ballesté, l’actor Fel (Rafael) Faixedas, la professora Fina (Josefina) Birulés, l’escriptor Nani (Ignasi) Riera, l’entrenador Pep (Josep) Guardiola, el president Quim (Joaquim) Torra, l’ex-president del Barça Sandro (Alexandre) Rosell, el cantant Tomeu (Bartomeu) Penya, la periodista Txell (Meritxell) Feixas, el periodista Vador (Salvador) Lladó, el cineasta Ventura (Bonaventura) Pons, l’escriptora Xesca (Francesca) Ensenyat, el cantant Xesco (Francesc) Boix (i el periodista Xesco Reverter), el president Ximo (Joaquim) Puig…

A més, en la literatura contemporània i actual, en trobem exemples a cabassos. Un dels més coneguts és la Mila (Camil·la), la protagonista de la gran Solitud de Caterina Albert (Víctor Català). O en Gori (Gregori), el mistaire revolucionari de Revolta, de Josep Pous i Pagès. I què me’n dieu d’en Tianet (Sebastià), el nen savi de la Primera història d’Esther, de Salvador Espriu? I encara, sense deixar aquest autor, també és hipocorístic Laia (Eulàlia), la protagonista de la seva tercera novel·la. La Pona (Josepona) és la masovera de l’Escanyapobres de Narcís Oller. La senyora Tuies (Gertrudis) és un personatge de La parada de Joaquim Ruyra, i Josep Pla en fa sortir una altra, la senyora Tuietes, al Quadern gris, que defineix amb gran mestratge: “una grassa alta i exuberant, una mica guenya, de monyo vertical, de frases imperioses, contundents i definitives”. Ció (Concepció) és un nom que trobem en moltes obres, com ara a Pa negre d’Emili Teixidor, o Les veus del Pamano de Jaume Cabré, o encara en aquesta narració (“La Ció”) de Roc Casagran. Tòfol (Cristòfol) és un personatge de L’agüelo pollastre, de Josep Bernat i Baldoví. A Sense la terra promesa, d’Enric Valor, hi apareixen personatges amb hipocorístics, com ara Colau (Nicolau) i Voro (Salvador). El senyor Nofre (Onofre) és el jutge de pau d’Els Jocs Florals de Canprosa, de Santiago Rusiñol; i la Mei (Remei) és la protagonista de Disset pianos, de Ramon Solsona. A Garbinada i ponent, de Josep Vallverdú, hi trobem la Mundeta (Raimunda). La Xènia (Eugènia) és la protagonista de tres novel·les juvenils de Gemma Pasqual, que potser han contribuït a la revifalla d’aquest nom. Cento (Vicent) el trobem a Tzoé, d’Isabel-Clara Simó; i la senyoreta Dora (Teodora), a La meitat de l’ànima, de Carme Riera. Lina (Paulina) dóna títol al llibre infantil Lina Panxolina i el quadern màgic, de Mercè Climent. I Quelo (Miquel) és l’agutzil de Les ratlles de la vida, de Raquel Ricart. El caràcter popular dels hipocorístics ha deixat petja també en el nostre folclore. N’és un exemple el Tòfol Nano, el gegant doble del carnestoltes de Solsona.

També en trobem en els refranys, com ara Viure a l’hostal de la Pona, tot Barcelona, que es diu dels qui viuen al carrer. O bé La bugada de la Xesca, que si no la deixa neta, la deixa fresca, referit als qui no renten gaire bé la roba. O bé, encara, un de molt conegut: Anar fent, com en Met (Jaume) de Ribes, aplicat als qui no són conscients de la realitat o bé als qui amaguen les pròpies desgràcies (de fet, una versió del refrany és Acabar com el Met de Ribes, que se l’emportava l’aigua i anava fent). I encara hauríem de parlar de cançons, com ara “L’estaca”, de Lluís Llach, i “L’empordà”, de Sopa de Cabra, totes dues amb un Ciset (Narcís). L’afèresi té tanta força en català que ha ultrapassat el camp dels noms de persona. En alguns llocs hi ha edificis amb noms escurçats mitjançant aquest sistema. És el cas del Conservatori de Manresa, conegut popularment pel Tori (com podeu llegir en el titular d’aquesta notícia).

Lamentablement, no tot són flors i violes. Per imitació de castellà, tenim molts noms formats per apòcope, és a dir, escapçant les síl·labes finals. D’aquesta manera, veiem Eli, Fran, Meri, Cristo, Isa, Sebas, Cris, Salva, Marga, Gabri… en lloc de Bet (o Senda), Cesc, Txell, Tòfol, Bel, Tià, Tina, Vador, Lida, Biel…

Però ens en sortirem. M’ho fa pensar que un hipocorístic “a la castellana” tan escampat com Montse es comença a trobar que Rat li planta cara. I veig que moltes vegades canvis com aquests són fruit d’una reacció del mateix interessat. Ens en parla l’escriptora, periodista i correctora Bel Zaballa, que fa anys que va decidir de deixar de dir-se Isabel (o Isa). I sabeu qui l’hi va ajudar? En Folch i Torres. Llegiu-ho, llegiu-ho.

Més informació:

Entrada ‘hipocorístic’ de la Viquipèdia (amb una llista exhaustiva)

“Els hipocorístics usats en valencià com a nom de persona” (article d’Eugeni S. Reig, 3.10.11)

“De Rats i Tats” (article de Núria Puyuelo, 2.5.14)