22.05.2022 - 21:40
La periodista i professora de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna Elena Yeste Piquer (Barcelona, 1984) acaba de publicar Guanyem amb la llengua. El català durant el franquisme (Fonoll). En un moment en què el català a l’escola torna a ser amenaçat, el llibre esdevé un homenatge a tots els qui durant la dictadura es van conjurar per mantenir i transmetre el català a les noves generacions, en classes clandestines, en escoles… Parlem amb Yeste, redactora de la Mira. Ha publicat Dones que surten del paper (Fonoll, 2018); Un conflicte de llengües, premi Ramon Trias Fargas d’assaig polític (Angle, 2015); i L’era de la hipermemòria (Pagès, 2010), amb el qual va guanyar el premi d’assaig Josep Vallverdú. L’entrevistem a la universitat, on fa classe a futurs periodistes.
—Al començament d’aquesta recerca, hi ha un llibre amb el qual els vostres pares van aprendre català a l’escola.
—Signe: normes pràctiques de gramàtica catalana, redactades per Albert Jané. El llibre sempre corria per casa i sempre que tenia un dubte lingüístic o qualsevol cosa que havia de consultar, hi era. Em passava que allò que buscava a vegades no ho trobava o, encara que ho trobés, em quedava atrapada explorant el contingut del llibre. Al final de cada lliçó, hi havia texts literaris de diversos autors que em suscitaven molta curiositat.
—D’ací surt la curiositat per l’epopeia de la resistència i la transmissió de la llengua?
—Va ser un tema que vam començar a tractar a la Mira, com una sèrie de reportatges, que primerament havien de ser un parell de peces o tres. Una vegada vaig començar a documentar-me i a parlar amb els entrevistats, vaig veure que hi havia moltes qüestions que donaven de si, i vaig començar a estirar el fil. Fins a aquest llibre.
—Tot i que el franquisme va fer tant com va poder per eradicar el català de la vida pública, no se’n va sortir. Com és?
—El franquisme no se’n va sortir per la voluntat i la fermesa d’unes generacions que van lluitar pel català des de bon començament per salvar-lo. Van fer classes clandestines, català per correspondència; després, classes que, sota l’organització d’Òmnium Cultural, es van generalitzar a les escoles a partir dels anys setanta… Però, si no es va perdre la llengua va ser pel compromís de tots aquests mestres i impulsors del català que van treballar per preservar-la i transmetre-la a les generacions futures.
—Vau guanyar el premi Ramon Trias Fargas amb Un conflicte de llengües. D’ençà del decret de Nova Planta, hi ha hagut molts episodis de persecució de la llengua catalana, però què va fer especial el franquisme?
—Josep Benet parlava de l’intent de genocidi cultural que va perpetrar el franquisme. També Francesc Ferrer i Gironès va documentar la persecució política de la llengua catalana. En aquest llibre, això no obstant, no hem volgut documentar la persecució, sinó explicar les històries de resistència i de combat contra el franquisme per a guanyar la llengua.
—Exemplifiqueu l’actitud de resistència amb la voluntat de transmetre-la a la mainada i el jovent. De fet, poc després d’acabada la guerra, ja es comencen a fer cursos clandestins.
—Hi ha una època de combat molt dur, que desemboca en la creació d’Òmnium Cultural l’any 1961 i, tot seguit, la Junta Assessora pels Estudis de Català i la Delegació d’Ensenyament del Català, que s’ocupa de formar els futurs mestres i crear tota una xarxa d’ensenyament, presencial i per correspondència.
—Alguns dels testimonis amb qui parleu primer van ser alumnes i després mestres. La transmissió va ser reeixida.
—Molts van aprendre el català de manera presencial amb cursos clandestins o bé per correspondència, i molts es van trobar que van haver de començar a fer classe a uns alumnes que, alhora, podrien ser futurs mestres. Van crear una xarxa en moviment que va reactivar la llengua amb la voluntat de mantenir un fil de continuïtat.
—Tot això es va fer fora dels espais oficials, en espais com locals parroquials o associacions excursionistes…
—Primer hi ha una etapa de clandestinitat, fins a la creació d’Òmnium i, progressivament, l’assoliment de les dues hores de català a les escoles.
—Parlàveu d’Òmnium. Una de les figures clau d’aquesta epopeia és Joan Triadú.
—Tots els testimonis coincidien: Joan Triadú va ser l’ànima d’aquest moviment. Es va adonar de la importància de teixir una xarxa de mestres i alumnes que permetessin la continuïtat de la llengua. Com a secretari tècnic d’Òmnium, va inspirar les noves generacions, que van prosseguir la seva tasca amb determinació.
—Doneu molta importància als cursos per correspondència. Què els feia especials?
—En primer lloc, la mecànica: un mestre t’enviava les trameses i li havies d’enviar els treballs per a corregir. S’establia una relació entre mestre i alumne molt especial. Un vincle molt fort.
—D’ençà de l’època de la Mancomunitat i, especialment, amb la Generalitat republicana, es van anar posant les bases d’una nova pedagogia catalana que també va ser anorreada. Quin pòsit en va restar?
—Hi va haver tot d’escoles, com Talitha, Costa i Llobera, Ton i Guida, Sant Gregori, Andersen i Mogwli, vinculades al territori, a la natura i a una pedagogia i una llengua, que se sentien hereves d’aquesta tradició pedagògica estroncada. Recordem que l’Escola del Mar va ser bombardejada per l’aviació italiana l’any 1938!
—També destaqueu la importància del Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs, que relliga un espai vinculat a l’Església, que li dóna aixopluc, la figura de Triadú i alguns dels protagonistes.
—El festival es va fer durant vint-i-cinc estius i, vist amb perspectiva, t’adones de quina transcendència va tenir i quin valor tenia organitzar un certamen de poesia en català durant el franquisme, des del 1944. Teresa Clota, un dels principals testimonis del llibre, m’explicava que ho havia viscut amb els ulls d’una nena que tenia a l’abast els principals escriptors i intel·lectuals del país.
—Clota, així com Albert Jané, Enric Larreula i Joaquim Arenas, són incansables. Van tenir-hi un paper crucial.
—Aquestes figures són fonamentals en el treball. Són els qui tenen tota la cronologia al cap i relliguen totes aquestes iniciatives en favor de la llengua i la cultura catalanes. Parlant-hi, pots saber què es va fer i com. Uns autèntics mestres, en tots els sentits.
—Aquesta és la generació que posarà les bases de l’escola en català, quan ja hi hagi una escletxa oberta.
—L’any 1969 hi ha la campanya de “Català a l’escola” i, als anys setanta, s’obre un període de tolerància. És quan es comencen a fer dues hores de català a totes les escoles. Va començar amb una experiència a Santa Coloma de Gramenet i es va batallar molt per fer-la extensiva a tot arreu. Gràcies a això, el català va tornar a l’escola. Pensem que el Servei d’Ensenyament del Català serà el primer organisme administratiu que es crearà en el moment de la recuperació de la Generalitat.
—Tota aquesta experiència, de quina manera va ser útil per a posar les bases de l’ensenyament, no ja del català, sinó en català.
—Sense tota aquesta lluita, sense la feina d’Òmnium, sense la tasca del SEDEC, sense els moviments de mestres… no hauríem arribat a la normalització lingüística.
—Què ens ensenya per al moment actual, en què la llengua torna a estar amenaçada?
—Cal valorar la importància d’unes generacions que es van implicar al màxim, personalment, perquè aquesta llengua no es perdés.
—Pot servir de referent?
—No podem perdre de vista d’on venim. Les noves generacions han de ser conscients de com va costar.
—Ens en sortirem, amb el compromís d’aquesta generació?
—Potser sí.
