Elena Muñoz: “Pots ser el millor especialista, però si no entens el pacient, no seràs un bon metge”

El degoteig de ciutadans de les Illes que denuncien que els trepitgen els drets lingüístics ha tingut un nou capítol aquestes darreres hores amb la intervenció directa de la presidenta de les Illes. Francina Armengol ha demanat a l’IB Salut que s’investigui a fons el darrer cas, que ja havia donat per tancat. Ara es reobrirà per la pressió dels socis de govern del Pacte, que ha obligat a fer marxa arrere a la primera decisió.

Aquest cas de Son Pisà, denunciat pel fill d’una pacient, i tants altres, posen la lupa sobre el benestar dels malalts i sobre la necessitat que el personal sanitari nouvingut aprengui català.

Elena Muñoz, presidenta de la Societat Balear de Medicina Familiar i Comunitària, que agrupa uns quatre-cents professionals de les Illes, treballa com a metgessa a es Castell, a Menorca, i defensa que l’entrevista és un dels actes mèdics fonamentals per a saber què li passa a un malalt. Per tant, és fonamental que es pugui expressar en la seva llengua.

—Per què alguns metges tenen tantes dificultats per a aprendre un nivell de català que els permeti d’entendre els pacients?
—Majoritàriament no tenen cap problema. La prova és que la gent que ve de fora de les Illes entén el català en pocs mesos. Si han de preparar una oposició, estudien i es trauen el nivell B o allò que faci falta. Jo no crec que sigui significatiu el nombre de metges que es neguen a atendre els pacients en català. I amb això, no llev importància al cas individual perquè s’ha d’atendre la persona que s’ha sentit maltractada en els drets lingüístics, tant si és una com si en són mil. D’aquí a dir que hi ha una part important dels metges, sobretot els de família, que tenen una oposició a la llengua, crec que no passa. La consellera va dir que era un percentatge molt petit i se li van tirar a sobre, però tenia raó. I els de l’altre partit, que no record quin era, li van dir que no es pot minimitzar, que tots els casos són iguals d’importants, i també hi estic d’acord. Són casos molt importants encara que siguin molt pocs.

—Van sortint casos de pacients que no se senten respectats.
—Que pot haver-hi un cas puntual? Segur que hi són, i aquests dies han sortit a les xarxes… Els polítics han de fer la seva feina, han de defensar les lleis, han de defensar la llengua i nosaltres, com a científics, diem que una de les primeres obligacions dels metges és entendre els pacients. Una persona que va al metge a vegades està nerviosa, angoixada, té problemes que potser no pot expressar, i sempre li resulta més fàcil de fer-ho en la llengua materna. Per tant, el metge, si ho té en compte, entendrà millor què li passa al pacient que no si l’obliga a expressar-se en una llengua que no és la seva, per més que la conegui. Aquests dies ho recordam, però ens consta que la major part dels metges de família ho fan així, tant els d’aquí com els de fora.

—A pesar d’això, sí que hi ha casos.
—Hi ha gent de tot. Però això t’ho trobaràs a tot arreu. Aniràs a un forn de pa i qui et despatxa pot ser un malcarat, però en general, els que despatxen pa són bona gent. Sempre pot passar. L’obligació dels polítics és detectar aquests casos, per pocs que siguin, i fer-hi alguna cosa, perquè un pacient que es queixa és un pacient a qui s’ha d’escoltar i s’ha de veure com el podem ajudar.

—Diferencieu entre conflicte lingüístic i conflicte polític.
—No hi ha un conflicte lingüístic, és un conflicte polític. Si no haguessin hagut de convocar aquella reunió extraordinària i si un partit no pressionés l’altre, no se’n xerraria. No em sembla que hi hagi un conflicte lingüístic.

—El sindicat mèdic fa anys que prem perquè hi hagi exempció lingüística per als metges nouvinguts, que no els apliquin el requisit, que hi hagi moratòries. Potser per això els metges senten aquest suport en compte de sentir la necessitat d’aprendre la llengua.
—Sempre que surt aquest conflicte lingüístic, què diu el col·legi de metges? Ha dit que, fins que no es posessin d’acord, no donarien cap resposta. No n’han donada cap. No han volgut fer declaracions. I això representa la majoria dels col·legiats? No, sincerament, crec que no. Pens que la majoria de col·legiats estan a favor de totes dues llengües i de la plena integració, que els pacients es puguin expressar en la seva llengua materna, sigui la que sigui. Amb igualtat de condicions. Amb això vull dir que allò que a vegades declara un representant dels sindicats, un sol representant, no implica que sigui l’opinió de la majoria.

—Però sí que tenen força.
—Ara et diré que he estat sis anys dins el comitè executiu del sindicat mèdic de les Illes. I et puc dir que hi ha opinions molt diverses. I, ni molt menys, la majoria del comitè executiu està a favor d’això. De fet, jo vaig sortir del sindicat, entre més temes, per aquesta qüestió de la llengua, i hi ha molta gent dins el sindicat que està a favor del ple ús i dels plens drets de totes dues llengües. Això t’ho puc dir segur. Una altra cosa és que, tenint en compte la precarització, els sindicats intenten que els treballadors tenguin les millors condicions laborals i econòmiques possibles. No miren tant pel pacient, evidentment. Miren pels seus treballadors. És lògic, és la seva feina. I pensen que si hi ha una escassedat d’infermeres o de metges i llevam el requisit de la llengua, tal vegada serà més fàcil que vengui gent de fora. Em sembla una mica fal·làcia, però del punt de vista sindical pot tenir una lògica. Llavors diuen: “Va, si traieu això, potser vindrà més gent d’Andalusia o d’Alemanya.” I és comprensible també que es defensi aquesta postura, perquè no han de mirar per la qualitat de la feina dels metges sinó per les seves condicions laborals. Són coses diferents. L’administració no ho ha tret perquè és una condició legal, però sí que aplica una moratòria. Quan treus una plaça, tens dos anys per a acreditar aquest nivell. Dos anys és un temps més que suficient. Si s’han tret un MIR, són capaços de treure’s un nivell B de català.

—Aquests dies, i arran del cas de Son Pisà, s’ha proposat la possibilitat de sancionar els metges que no respectin els drets lingüístics.
—Són temes sindicals, polítics. Com a presidenta de l’IBAMFI, nosaltres no hi entram. L’esperit que hi ha darrere de tot això ha de ser defensar no solament el dret del pacient, sinó la qualitat de l’entrevista clínica. Pots ser el millor especialista del teu camp, però si no entens el teu pacient, no seràs un bon metge. Nosaltres defensam això. Has de permetre que el pacient es pugui expressar, i ja no dic que com a metge li xerris, que seria ideal, però l’has de poder entendre en la seva llengua. És un dret irrenunciable del pacient, però també és bo pel professional mateix i per la qualitat de l’atenció, per seguretat, perquè no se t’escapin coses. Que el pacient s’expressi bé i que tu el puguis entendre. Aquest és el nostre punt de vista. Si arran d’això, els polítics volen fer una llei o unes sancions, ho han de decidir ells.

—S’ha fet córrer una disjuntiva entre llengua i salut.
—No, això és una fal·làcia. És absolutament demagog. Què em dius?, que els bons metges són incapaços d’aprendre una llengua? O que els que són capaços d’aprendre una llengua són mals metges? És una fal·làcia. No ho sentiràs dir mai a un professional, això. Ho sentiràs dir a segons quin polític, m’imagin. No és una disjuntiva. És com si em diguessis: “Si ets un bon cirurgià, no pots ser amable amb els pacients. O aprens a operar o ets amable.” Què dius? Doncs és el mateix. És més, un bon professional ha de formar-se en totes les eines que necessiti. Els metges de família, el primer instrumental que tenim és l’entrevista clínica amb el pacient. I si no l’entens o no es pot expressar… Sempre pos el cas contrari, imagina’t algú de Valladolid que fa deu anys que viu aquí. Que entén el català i el xerra una mica, però quan va al metge l’obliguen a fer la consulta en català. Potser ho faria, però no se sentiria còmode. És el mateix. A la inversa.

—Permeteu-me que insisteixi en la pressió que històricament ha fet el sindicat mèdic i la negativa a l’obligació d’aprendre català.
—Has de veure els interessos de cadascú. Nosaltres, com a societat científica, defensem la medicina de família, defensem la bona feina, les coses amb base científica… Hi ha molts estudis que demostren que una bona relació i una bona comprensió millora el tractament, millora els diagnòstics, el compliment dels pacients. Hi ha molts estudis. Ens ho prenem d’aquest punt de vista. El sindicat s’ho pren del punt de vista laboral, lògicament. L’administració, què ha de fer? Defensar l’usuari. Cadascú té el seu paper.

—Alguns dels casos denunciats passen a urgències.
—Urgències, en general, és un territori en què hi pot haver més reclamacions. Els pacients estan nerviosos i, sobretot, no hi ha continuïtat amb els metges. Si vas al teu metge, l’habitual, el que et coneix, és molt diferent. Si vas a urgències, estàs estressat, pateixes o tens una molèstia i, a més, no tens cap vincle amb qui t’atén. Per tant, és un territori abonat a les reclamacions. Hi ha més agressions als professionals, tant verbals com físiques. Del punt de vista de la comprensió del pacient, una bona entrevista és imprescindible i, a urgències, encara més. Hi ha un clima de molta tensió, és molt més traumàtic. Per això, l’atenció ha de ser molt més curosa.

—Tornant a l’exemple del forn, si el dependent és antipàtic, te’n vas a un altre. Això no ho pots fer, a la sanitat.
—Sí, el forn no és tan vital. Si tu vas al teu metge i necessites ajuda, i no la reps, et sents molt pitjor.

—La conselleria ofereix cursos als metges per a aprendre català. Què faríeu en els casos en què es neguen a aprendre’l?
—Això ho heu de demanar als polítics. No puc entrar-hi. Les sancions que diuen ara que podrien posar, no són noves. Són mecanismes que ja existeixen, que habitualment no es posen en pràctica. Per exemple, si un de nosaltres arriba a la feina una hora tard durant tres dies seguits, li poden obrir un expedient… I no es fa. Això és igual. Deu ser un mecanisme que ja existia, però que ara han decidit de posar damunt la taula, com un senyal d’avís contra aquesta impunitat: “Si a algú li passa pel cap de fer això, que sàpiga que tindrà aquestes conseqüències.” No s’han tret una sanció de la màniga.