Elena Martín Gimeno, què ens passa?

M’escandalitza, quan mereix el ressò de tots els tambors, el poc cas informatiu que es fa a l’èxit a Canes del film Creatura, el segon d’Elena Martín Gimeno (30 anys). Se n’ha endut un premi doble: el de millor film europeu de la Quinzena de Cineastes, que no és competitiva però sí crucial per al recorregut de les pel·lícules i els realitzadors distingits, i el Label Europa Cinemas, un ajut a la distribució europea essencial per a expandir una producció independent enllà de festivals perquè és centrat en les sales comercials. Un film en català. Doncs, mira, entre nosaltres, i mentre la cosa no es reformuli, aquests dos guardons rebuts aquesta setmana mereixen gairebé només titulars d’estar per casa, notes petites a la premsa i alguns segons televisius: tant el film com la seva directora, actriu i guionista, amb Clara Roquet (així mateix valuosa cineasta significada). El segon premi passa de puntetes, com si res, com si destacar-lo fos xovinisme patriòtic de la pitjor mena. Una es demana què ens passa respecte del nostre cine i les respostes fan pena.

Creatura es va veure en la recent edició del festival barceloní D’A (cine d’autor), però pel que pareix no hi va assistir la crítica dels mitjans generalistes i no ens n’ha parlat. Només he llegit la de Manu Yáñez a Fotogramas. Haurem d’esperar, doncs, l’estrena aquest setembre.

Tiro pel dret, deixo de banda les queixes, i felicito i celebro aquest reconeixement, la directora i la coguionista i tot l’equip, l’interpretatiu (Elena Martín, Oriol Pla, Àlex Brendemühl, Clara Segura, Carla Linares, Marc Cartanyà), el tècnic i el de producció. S’han endinsat en el món de la sexualitat femenina, des de la infància, un assumpte que no em sorprendria gens ni mica que fos la raó, no reconeguda, és clar, de la suspicàcia que ratlla la censura del nostre purità, per dir-ho suaument, paisatge mediàtic a l’hora de celebrar el seu èxit. Bravo, senyores guionistes, per posar el dit a la nafra amb la delicadesa ferma i agosarada que, segons les cròniques, sosté aquest film que friso per veure. Aquí, el tràiler.

Hi ha èxits que es festegen i uns altres que no. Aquesta mateixa setmana hem celebrat amb repic mediàtic de campanes potser provincials la nominació al premi Booker britànic de la traducció d’una novel·la catalana. Però Elena Martín Gimeno ha guanyat el premi, no sols havia estat seleccionada, és que l’ha guanyat. I a més ha fet duet, repeteixo, amb el Label de distribució. Dos premis importants al mateix film, que tampoc no passa tan sovint a Canes. Què ens escau amb el cine? No és la primera volta que faig aquesta pregunta, però és que cal fer-la i cal fer-la i repetir-la, dispenseu-me el cric-cric. És que un film català mereix atenció només si obté el guardó principal en el concurs major d’un gran festival –el de Canes ho és, eh– com l’any passat a Berlín? És que els films políticament íntims i arriscats, i Creatura ho és, no compten?

No em queixo, constato. Potser és que som al nivell de la poruga i temorenca tropa espanyola que, en aquest mateix festival de Canes, no ha reaccionat en absolut, ni cap director present ni absent ni la premsa ni la crítica, a la befa del director i equip a l’enorme Víctor Erice (vuitanta-dos anys) i el seu film Cierra los ojos, trenta anys després de l’anterior. Un gegant del cine mundial escadusser com n’hi ha pocs que ara ha presentat una altra obra mestra segons la crítica internacional, rebuda en canvi per l’espanyola amb una certa reticència gens continguda, res de parlar d’obra mestra. Canes i el seu autòcrata director Thierry Fremaux no sols no l’han deixat concursar a la secció major sinó que, donant allargues, també li han impedit inaugurar, en una sessió especial, reservada als grans noms del cine mundial, no susceptible de ser guardonats sinó com a homenatge a la trajectòria, justament la Quinzena de Cineastes que ha distingit Elena Martín. No ha protestat ningú. El mateix Erice ho ha explicat en un article de premsa i ni així, xiulem que plou, no passa res, no passa mai res.

Elena Martín Gimeno, fundadora dels Mal Nascuts, laboratori de creació jove de la Sala Beckett, compto que no s’estranya gens de tot plegat. Dol, però fins ara i a partir d’ara aquest clima enrarit del nostrat paisatge audiovisual dominant l’ha feta forta a còpia de separar-se’n, al costat de tants joves i no tan joves que van al seu aire i fan el seu camí. Ovació llarga dempeus.