Elena Martín: “‘Creatura’ és una pel·lícula sobre el cos i els seus bloqueigs”

És dijous al vespre i sóc als cinemes Verdi de Barcelona, un parell d’hores abans de la preestrena de Creatura, que el mes de maig va ser guardonat com a millor film europeu a la Quinzena de Cineastes de Canes. Acabo de veure com una dona gran queia davant la llibreria Taifa, una mica més avall. Ha estat una caiguda a càmera lenta. Per sort, no s’ha fet res, però m’ha servit per a pensar en la nostra fragilitat. Vull parlar de fragilitat, a l’entrevista. També he vist una parella fent-se festes en un banc de la plaça de la Revolució, però no em calia el recordatori, sé perfectament que també hem de parlar del desig.

Hi ha certa unanimitat a considerar que el segon llargmetratge d’Elena Martín després de l’èxit de Júlia ist tracta sobre el desig femení. Jo crec que parla sobre moltes més coses, també, com ara l’educació emocional i els problemes de comunicació entre pares i fills i en la parella, però és cert que Creatura arrenca amb els intents de la Mila per aclarir com funciona el seu desig i quins blocatges i històries s’amaguen darrere. Tenint en compte que les dones estan més acostumades a ser objecte de desig que no pas subjecte, la tasca no serà fàcil.

Mentre esperem que el taxi que porta Elena Martín s’obri camí pels carrerons del barri de Gràcia, aprofito per xerrar una estona amb Clàudia Malagelada, que acaba d’arribar vestida de gala. Malagelada té setze anys, estudia al Conservatori Professional de Dansa de l’Institut del Teatre i debuta a Creatura, on interpreta el paper de la Mila adolescent, que Elena Martín reprèn quan arriba a l’edat adulta. Després de la seva primera filmació i del premi a Canes, Clàudia Malagelada té la sensació de viure un somni.

—Com va?
—Molt bé. És la primera entrevista que em fan i estic una mica nerviosa.

—Ja que parlem de nervis, com va anar el càsting?
—Tot va començar amb una publicació que em va arribar per Instagram en què deien que buscaven una noia morena amb els ulls marrons. Vaig enviar-hi una foto, per provar. No sabia gaire què era, perquè no donaven més informació. Després em van demanar un vídeo amb una improvisació i al cap d’uns dies em van convocar a un càsting presencial. Recordo que quan vaig sortir vaig dir a la meva mare que no sabia si m’agafarien, però que jo ho volia fer. M’ho havia passat molt bé. Al segon càsting presencial ja hi havia l’Elena Martín i ja vam fer més mirades a càmera. Però tot això va començar al novembre i fins a l’abril no em van dir que m’agafaven! No m’ho creia aleshores i no m’ho acabo de creure encara ara, que s’estrena demà. És fort.

—I la filmació quins records us ha deixat?
—L’Elena m’havia previngut, que no m’atabalés, que els rodatges són una mica caòtics i hi ha molta gent. Però jo, sobretot, tenia curiositat per entendre què feia tota aquella gent. I amb els altres actors ens divertíem molt. Recordo que el meu primer dia de rodatge filmàvem un dinar familiar i semblàvem una família de veritat, fins i tot quan la càmera no enregistrava. Aquesta escena la recordo molt, perquè quan vam acabar vaig pensar: això m’agradarà i me’n sortiré. A mi em feia por la càmera grossa, perquè mentre assages amb les petites vas fent, però la grossa imposa molt de respecte.

—Com és Elena Martín fent de directora?
—És meravellosa. Era com la meva germana gran. Quan jo no sabia què fer o què dir, ella apareixia i m’ajudava. Amb tota la feinada que tenia, va estar molt pendent de mi. També tenia una coach d’intimitat per a les escenes més complicades, però no hi era sempre.

—Va costar, entrar en el món adolescent que retrata el film?
—La veritat és que el personatge de la Mila adolescent no té res a veure amb la vida que jo tinc. El primer que vaig haver de fer és entendre el seu punt de vista. També hi ha una diferència d’èpoques. La meva acció passa el 2007, i em vaig haver de posar al dia del passat. Ens ensenyaven uns ginys i ens deien que les webcams d’abans eren així. Primera notícia.

—Teniu la sensació que els adolescents actuals rebeu una bona educació sexual?
—No ho sé. Jo tinc setze anys i la primera gran reflexió que he fet sobre la sexualitat és gràcies a aquesta pel·lícula. Encara que a l’institut et facin xerrades, no deixa de ser un expert que apareix per allà. Aquí era de tu a tu, i no eren lliçons, sinó experiències en primera persona, però tractades amb molta confiança i tranquil·litat. Hi ha coses que abans em feien molta vergonya i ara animo les meves amigues a parlar-ne. He vist que es pot parlar de tot sense tabús, i m’ha fet madurar.

—Compaginar film i estudis no devia ser fàcil…
—Estudiava els guions durant la nit. No havia estudiat mai tant per a cap examen. La primera esbroncada que vaig rebre a l’institut va ser per estudiar un guió en un moment en què no tocava. Però per sort el rodatge va ser a l’estiu.

—Creieu que us han atrapat per sempre els focus i les catifes vermelles?
—Aquesta aventura m’ha agradat moltíssim i jo ara dic que vull fer això tota la vida, sí. Però també sé que he tingut molta sort amb aquesta pel·lícula. Ara voldria provar altres guions i altres directors, i així poder veure si realment m’agrada aquest món o si m’ha agradat aquesta experiència en concret. A veure com va l’estrena, si apareixen altres càstings, potser estudiaré interpretació…

—Ara mateix deveu tenir ganes que s’estreni, oi?
—Pensa que fins ara no podia explicar gaire cosa, i ara finalment podré anar amb les meves amigues a veure-la al cine del poble. I tinc ganes que la gent propera finalment també la vegi.

Fa una estona que Elena Martín i la resta d’actors i actrius de Creatura també han arribat. Martín fa cara de cansada. Ahir van presentar el film a Madrid, ha dormit poques hores i de bon matí ja feia una entrevista en una emissora de ràdio a Barcelona. N’ha fet un munt, aquests dies, d’entrevistes. És el preu que cal pagar per promocionar la criatura. Comenta a Oriol Pla que en les darreres entrevistes mira de dir coses noves. Ui, no, stick to the plan, li diu ell. Per animar-la, li dic que la primera pregunta segur que no li ha fet ningú encara.

—Com ha estat treballar amb Clàudia Malagelada?
—Ha estat increïble. Pensa que li vam fer molts càstings, perquè no havia fet res abans i el paper és complicat. Havíem d’assegurar l’aposta. No podia fer d’ella mateixa i prou. Hi ha escenes difícils i complicades, i és molt jove. Però quan va entendre la dinàmica, que va ser de seguida, al segon càsting, tot va anar sobre rodes. Té una intuïció brutal i molta consciència, i és molt madura per a la seva edat. Quan jo li explicava les coses, les entenia de seguida, també del punt de vista més ideològic o polític. És molt fort.

—Elena Martín guionista, Elena Martín actriu i Elena Martín directora. Com ho feu per no parar boja?
—És molt difícil, però ja ho havia fet una mica a Júlia ist, i al final trobes la manera de situar-te. A mesura que avança el rodatge, el pont que va d’un rol a un altre és més fàcil de travessar. Hi ha escenes més difícils i dies en què acabes esgotada, però t’has de llançar i confiar-hi, sense por. A més, els actors que m’envoltaven són fantàstics i molts també són creadors i per tant entenien la meva posició. L’Oriol Pla ha dirigit Travy i hi actuava amb la família, la Clara Segura ha dirigit obres en què sortia ella, l’Alex Brendemühl ha dirigit curtmetratges, la Carla Linares també ha dirigit… I, després, jo tenia una coach i una doble d’assaigs i de llums, l’actriu Rita Molina, que és amiga meva, que em facilitava molt la feina.

—Us sentiu còmoda amb l’etiqueta de “film sobre el desig femení” que entre tots anem encolomant a Creatura?
—Ho entenc, però per a mi no és important que sigui femení, aquest desig. I a la pel·lícula hi ha més que desig. Per mi és una pel·lícula sobre el cos i els seus bloqueigs. Hi ha una frase que vam trobar mentre escrivíem el guió amb la Clara Roquet que a mi em va ajudar molt: “Igual com als racons de les cases abandonades hi ha teranyines, els nostres bloqueigs resideixen a les parts del cos sobre les quals tenim una percepció equivocada.”

—Com ho hem d’entendre, això?
—Doncs que a la vida hi ha experiències traumàtiques, tot i que no m’agrada aquesta paraula, que em dificulten ser qui voldria ser i com voldria ser. La pel·lícula tracta sobre això. I això afecta tothom, homes i dones, independentment de les tendències sexuals o la identitat de gènere. La pregunta que plantejo és com algú pot tenir unes inquietuds i malestars i angoixes que se somatitzen fins al punt d’aparèixer una urticària, i haver perdut la pista de la procedència d’aquest malestar. La gent pensa: com pot ser, si la meva vida ha estat normal? Potser no ha estat tan normal. Potser la cosa estranya és que no hi hagi més gent amb urticàries?

—Però no sempre hi ha una causa traumàtica evident, oi?
—Moltes vegades, el relat social ens fa creure que les persones es defineixen per un sol fet iniciàtic o traumàtic, que definirà el seu caràcter per sempre. I no. Això seria molt cruel. Fins i tot les persones que han sofert abusos a la infància, que són moltíssimes, malauradament, no es defineixen només per aquest abús. Són persones que són vives i que han viscut moments de tota mena, i les seves ferides segur que no són únicament conseqüència d’un únic fet traumàtic, sinó que cal afegir-hi una societat que no les ha entès, que les ha revictimitzat, que ha estat incapaç de proveir-les d’educació sexual, que permet la violència masclista… No hi ha mai una causa única i jo no volia caure en aquest relat.

—Al film també veiem molt clar que les nostres vivències infantils o d’adolescents són una motxilla que duem tota la vida. En el fons, tots som fràgils?
—Sí. Jo faig teràpia i a vegades recordo fets o situacions del passat que havia oblidat, i potser m’ajuda a entendre’ls o endreçar-los, però el que és segur és que m’acompanyaran sempre. Com a molt, podem desfer els nusos, però seran amb nosaltres tota la vida. En l’adolescència, les experiències s’enregistren de manera més conscient. Assumeixes les normes socials, et compares amb els teus iguals, imites els adults i tots els seus tics i actituds i rols de gènere i de poder… Encara no tens poder de decisió real, però estàs obligat a entrar en el joc.

—Un altre element central de Creatura és la relació de la Mila amb els seus pares. S’entenen moltes coses a partir d’aquesta relació?
—La supervivència d’un nen, com la dels animals quan neixen, depèn completament dels seus pares, siguin biològics o adoptius. En el seu cos i en el seu comportament, tot va enfocat a fer que aquesta persona continuï al seu costat. I com que de petits som esponges, els límits que posen els pares i els que no posen, les idees que transmeten, les pors, les incomoditats, si et culpabilitzen… tot això et marca per tota la vida. Per això la relació amb els pares és tan important. I cal tenir en compte que aquests pares, en el seu dia, també van ser nens, amb uns pares que els van transmetre les seves ferides. Al final, és una cadena. La meva mirada crítica a la criança de la Mila no és amb afany destructiu ni per culpabilitzar, sinó per plantejar-nos si hi ha una manera de fer-ho millor.

—Per acabar: la sensació que les dones teniu un paper com més va més destacat en el cinema català es correspon amb la realitat?
—Crec que tenim una mica més de visibilitat i d’altaveu, però la indústria del cinema continua essent una indústria extremadament masculina. No ens enganyem. El poder econòmic el continuen tenint els homes, i en un món capitalista això és força definitori de qui té el poder.