Elena Marisol Brandolini: ‘Hi ha residus de franquisme, a l’estat espanyol’

Elena Marisol Brandolini és la corresponsal a Catalunya del diari italià Il Fatto Quotidiano, un dels disset del país, i que gaudeix de dos milions de seguidors a Twitter. Aquesta economista, amb doctorat en relacions internacionals, i durant molts anys sindicalista, de mare espanyola, i amb besàvia catalana, ara viu a Sitges. Després d’haver seguit el procés català durant anys, n’acaba d’escriure un llibre centrat en la tardor passada. Es titula Piolin Imbavagliato i es presentarà dimecres que ve a Roma i el dia 25 de juny a Barcelona, a la llibreria italiana Le Nuvole. Brandolini ja n’havia escrit abans un primer, titulat Catalunya Espanya, el difícil encaix.  Rep VilaWeb a casa seva.

—Al vostre llibre, de què parleu?
—He fet una crònica de dos mesos del procés català. Va de la Diada del 2017 fins a l’11 de Novembre, que és la manifestació per la llibertat dels presos. La manifestació més trista que he fet mai a la vida. N’he fet moltes. Moltíssimes. Però per primera vegada veia que la gent no volia respondre, o que ho feia amb una tristor tremenda. També en faig una prèvia, amb els atemptats d’agost, un capítol posterior que explica les eleccions del 21-D, i finalment un apèndix pensant en el lector italià, sobre el sistema judicial espanyol, per exemple, per donar-li context. El llibre intentar dibuixar una paràbola de la revolució dels somriures. El pas de l’alegria, la felicitat, la ingenuïtat, la il·lusió, fins al dol. L’última cosa és el dol. Hi ha una paràbola aquí que vull explicar.

—Quina paràbola?
—Bé, penso que hi ha hagut una derrota del moviment independentista. Això és clar per a mi. No vol dir que no es pot tornar a guanyar. Però va haver-hi una declaració de república que no va ser eficaç ni efectiva. I hem acabat amb repressió. Una repressió molt dura, amb dirigents presos, i les institucions intervingudes. Personalment, sempre he pensat que el poble català té dret de decidir sobre el seu esdevenidor. Però també penso que s’ha demostrat que la via unilateral ha fracassat. Això penso. I havent-ho dit, el llibre també posa de manifest que a Espanya hi ha problemes democràtics.

—Quins?
—Té un problema d’autoritarisme, que no vull comparar amb cap altre país perquè no té sentit. Però sí, hi ha un problema de democràcia inacabada. La democràcia no és completa. Hi ha residus de franquisme a l’estat espanyol. No únicament al govern, sinó als ganglis de l’estat. I és per culpa de la transició. Aquest llibre diu que el tema català és la punta de l’iceberg, i de fet és una denúncia d’això que passa. Perquè penso que una democràcia del segle XXI no hauria de tenir presos polítics ni exiliats ni cantants de rap a l’exili per una cançó. Són coses que, penso, cal denunciar.

—Hi ha italians que encara pensen que això és la Lega Nord? Heu de lluitar contra aquest tòpic?
—Fa anys ho pensaven. Ara, molt menys. Molt menys. Però és que han passat coses. El primer d’octubre ha tingut un impacte sobre premsa internacional molt fort. També sobra la premsa italiana. Veure amb els mateixos ulls què passa, i no llegir-ho als grans diaris espanyols, doncs és important. L’1-O va ser una mostra d’apoderament popular molt fort. Una cosa que ningú no s’esperava, i única. Coses així no es veuen. Va ser un punt de gir. Jo parlo del període de l’apoderament. És quan la premsa es posa al costat dels catalans perquè veuen que són pacífics. Però la percepció canvia amb la Declaració Unilateral d’Independència perquè no s’entén, i no agrada.

—Parleu en el llibre de tres fases.
—Primer hi ha el moment del vertigen, del 6 de setembre fins al 20-S. Després ve la fase de l’apoderament que va d’aquell dia fins al 3 d’octubre, la vaga de país. Una vaga de país només es pot fer a Catalunya. Jo sóc una ex-sindicalista. He fet moltes vagues a la meva vida. També polítiques. Però la de país, encara no l’havia vist. Una cosa molt catalana. I a partir del 3 comença la repressió.

—Coses que vós no hàgiu entès personalment?
—Tantes coses. Tantes. Ningú no ha entès perquè el 10 no es va proclamar la DUI. O perquè fou el 27. O perquè no es va fer una república efectiva. Tot i les explicacions de després, no s’entén. Crec que el moviment independentista hauria de fer una reflexió que no ha fet fins ara. I que refusa de fer una autocrítica i d’explicar per què la via unilateral ha estat derrotada. Recordo l’endemà de la DUI, el dissabte 28, que unes persones del meu entorn creien que vivien en una república independent, i unes altres en una autonomia del regne d’Espanya. Era un estat a la carta. I això va generar una confusió molt gran. Penso que hi ha hagut molts errors: ingenuïtat, pressa, simbolisme excessiu, infravaloració de què passava, de les forces pròpies i de les de l’adversari. A Catalunya hi havia almenys mitja societat que pensava la cosa contrària. I per a mi el problema no és de legalitat. Hi ha hagut processos mundials que han determinat una legalitat nova a través de la desobediència. Per a mi el problema és el consens. 2,3 milions de vots són molts. I no sembla que minvin. Al contrari. Però no en són la majoria. I això crec que és un problema. Si això que vols és decidir per a tothom, això és un problema. Per això crec que un referèndum pactat deurà ser benvingut.

—I una cosa que no hagi entès de l’estat espanyol?
—Jo puc entendre que un estat defensi la seva integritat territorial. Em sembla normal. Això que no he entès, i crec que s’han equivocat, és per què han fet créixer l’independentisme no afrontant la situació. No s’entén que un govern davant un problema tan gran com aquest no hi faci res. I no és solament miopia. És la idea que es té de l’estat. Una connotació autoritària. Una imposició. Crec que s’han equivocat molt. I mira què et dic: si arriben a acceptar un referèndum potser l’independentisme no el guanyaria. L’independentisme, en canvi, ara ha crescut. Han alimentat, sobretot, el sentiment de separació. És com ho veig en moltes persones després de l’1-O.

—Del ministre Borrell, què en penseu?
—Del punt de vista europeu, Borrell és una figura eminent, coneguda i amb experiència. Sé que recentment ha tingut paraules molt dures respecte de l’independentisme. Però no crec que sigui un motiu suficient per a dir que no hi ha possibilitat de diàleg.

—Els italians, en general, quins dubtes tenen?
—No entenen per què voleu fer un estat. Poden entendre la qüestió democràtica, i que vulgueu decidir. Però entenen poc que vulgueu fer un estat. ‘A Europa, per què un altre?’ Això diuen. Jo a les presentacions ho centro molt sobre el tema democràtic. És la cosa que més m’interessa. Independentisme? Treballeu per fer-la. Però ara, l’emergència, la teniu amb els presos.