Un elefant groc entra al congrés dels diputats espanyol

‘No pensin en un elefant.’ Quan el mestre Lakoff deia aquesta frase als seus estudiants de primer de ciències cognitives aconseguia que, efectivament, no poguessin pensar en cap altra cosa. La llarga trompa, les grans orelles i uns ulls grossos se’ls quedaven clavats al cap. El professor havia creat un marc mental. Qualsevol polític sap que si el rival t’imposa el marc mental, jugaràs al seu terreny. Avui el congrés espanyol començava la XIII legislatura i un enorme elefant ha fet acte de presència. És un elefant ben groc, en honor als presos polítics que avui han estat a l’hemicicle: Oriol Junqueras (ERC), Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Sánchez (Junts per Catalunya) han creat un marc mental impossible de defugir. Comença la legislatura dels presos polítics. I, tot i els intents d’imposar el marc mental de ‘normalitat’, ‘anys de calma’ i ‘període suau’, l’elefant groc ha entrat a l’hemicicle i ja no n’ha sortit. Per acabar-ho d’adobar, uns funcionaris de presons es manifestaven davant el congrés reclamant ‘justícia salarial, dignitat professional’ per iniciativa de l’associació Tu Abandono Me Puede Matar (TAMPM).

A pocs metres de distància dels carcellers professionals, el president dels espanyols, Pedro Sánchez, arribava al congrés a les 08.50 amb l’Audi oficial W12, 3804 JWY, i pocs minuts després deia que Meritxell Batet i Manuel Cruz eren catalans en defensa d’Espanya, espanyols en defensa de Catalunya, però que la seva decisió de nomenar-los presidents del senat i el congrés no era només perquè fossin catalans. Deuen ser elefants. Quan l’estrella televisiva Ana Pastor escollia una jaqueta de color groc per a fer la connexió en directe per a milions d’espectadors i deia a VilaWeb ‘és el meu color favorit, i el dels meus fills, i no el penso canviar’, sabia perfectament quina interpretació se’n faria: ‘Gest d’Ana Pastor amb els independentistes.’ O amb els elefants. La XIII legislatura, doncs, ha començat amb una trompa llarga, unes orelles grosses i un pas lent dins, i fora, de l’hemicicle.

I això que se n’han fet uns quants, d’intents per a canviar el marc mental. A les 08.10, els diputats de Vox han estat els més matiners i han ocupat els llocs reservats als diputats socialistes, just darrere del president Sánchez. Només Pepe Zaragoza ha estat a temps de veure-ho. I s’ha assegut enmig seu. Guerra de trinxeres. Ha estat una de les imatges del dia. El diputat Joan Josep Nuet, també matiner, s’ho mirava de lluny, separat per uns pocs metres, i per tones de fredor, dels diputats dels comuns, ex-companys seus, com Joan Mena. Més lluny, destacava la papallona groga de Laura Borràs al costat d’una solitària bossa groga guardant lloc, uns pantalons grocs en moviment i un top groc estàtic, que anaven perfilant el to de la jornada. En plena sessió, les punyetes dels uixers del congrés, i els seus botons, eren grocs com una mala cosa i omplien la pantalla de televisió quan la càmera enfocava Valle-Inclán, ai, perdó, Agustín Javier Zamarrón (73 anys), el metge castellà i diputat del PSOE que presidia la mesa i l’atenció. Tots els acabats daurats del mobiliari, i altres domassos pertinents, ho acabaven de rematar.

A les nou del matí, un furgó de la policia feia acte de presència. Duia unes lletres vistoses i curioses: ‘Subsuelo’. Subsòl. Els presos polítics entraven ara i per aquí? Chi lo sa. Perquè els presos polítics no han entrat com la resta, per la porta i saludant, sinó fent servir les múltiples entrades subterrànies que té aquest edifici, centre de poder espanyol. Els volien amagar. La sessió començava i ells eren el centre d’atenció, encara que la televisió amagués el moment que els presos votaven el president de mesa i la salutació entre Junqueras i Pedro Sánchez (‘Ens hem de veure’, li va dir Junqueras) que s’ha acabat sabent gràcies a un vídeo penjat per un diputat. L’elefant groc és difícil d’amagar. La fotografia de Jordi Sànchez amb el president Pedro Sánchez també ha circulat, com la conversa de Junqueras amb les socialistes Magdalena Valerio, Isabel Celaá i Reyes Maroto, que sí que s’ha vist per la televisió. Per Twitter es veia com altres diputats independentistes penjaven el seu vot nul (amb la paraula ‘llibertat’ i un llaç groc pintat), imatges enregistrades amb els mòbils i compartides a les xarxes socials.

Al racó de fumadors, el diputat Joan Capdevila (ERC) intercanvia quatre paraules en català amb el socialista valencià José Luis Ávalos. Just darrere seu, es distingeix clarament la rònega façana de l’hostal Olga, a cinc metres del congrés, en un carreró estret. En aquesta pensió, hi ha estat hostatjat un dels diputats absents avui, Joan Tardà, retirat després d’anys al congrés. ‘Per Tardà era ideal venir aquí. És a cinc metres del congrés. Pensa que quan ell venia a Madrid no li era fàcil caminar pel carrer’. Tardà mateix va explicar a VilaWeb les agressions que patia, tan desconegudes, quan el veien pel carrer. Cinc metres, només cinc metres, i encara havia de vigilar. L’elefant de la repressió ha passat de ser cruelment invisible a fer-se inevitable.

L’elefant groc esclata a mitja cambra
Finalment, l‘elefant groc ha esclatat amb tota la seva esplendor en el moment que els diputats han hagut de jurar, o prometre, el càrrec. No s’ha pogut amagar més l’evidència: els diputats han fet servir l’expressió ‘presos polítics’ i la paraula ‘república’ en el moment d’acceptar el càrrec. I, tot i que el soroll i els cops a la taula dels diputats de Vox, el PP i Ciutadans han fet molt difícil de sentir les promeses dels diputats independentistes –i en menor mesura, de bascs i comuns–, l’elefant groc ha estat més present que mai. Durant els llargs minuts que els 350 diputats (220 dels quals, nous) han promès el càrrec, la sola menció de ‘república’ i ‘presos polítics’ ha provocat la ira dels diputats de Vox i el PP. Aquest redactor ha vist i sentit coses des de la tribuna de premsa que normalment no es veuen per la televisió:

‘Què diu, què ha dit?’, cridava la bancada del PP quan Gerardo Pisarello prometia el càrrec en català ‘pels valors republicans’. ‘La República no existeix!’, cridava Albert Rivera a Jordi Sànchez, a qui tenia a un metre, quan prometia el càrrec així: ‘Des del compromís amb el diàleg i amb lleialtat al mandat de l’1 d’octubre, com a pres polític, ho prometo’. ‘Està filmant, està filmant!’, alçaven la veu molts diputats histèrics quan veien que diputats independentistes enregistraven la intervenció amb els mòbils, cosa no permesa, i que després ho pujaven a les xarxes. Prump! Prum! Prum! Se sentia quan desenes de mans interrompien la promesa d’Oriol Junqueras: ‘Des del compromís republicà, com a pres polític i per imperatiu legal, sí, ho prometo.’ L’elefant groc no parava de créixer davant totes aquestes intervencions.

Batet no ha cridat a l’alto els diputats independentistes perquè, tal com ha dit amb raó a un queixós Albert Rivera, d’una manera o d’una altra tots havien promès complir la constitució espanyola i, per tant, res a dir amb les variants. L’elefant groc, de fet, té els seus límits. I els independentistes no són els únics que han vestit la seva promesa. Vox, per exemple, ha fet servir la fórmula: ‘Per Espanya, ho prometo!’ I els comuns han fet servir aquesta altra: ‘Per la democràcia, pels drets socials, ho prometo’ (tot i que Pablo Iglesias hi ha afegit un ‘per España’). Una diputada del PP ha votat ‘per Galícia i Espanya’, i un socialista ‘per Espanya i per la hispanitat’. I així, una llarga llista de maneres de jurar o prometre una constitució que necessita molta policia per a fer-se complir.

Que ho expliquin, si no, als presos polítics, que han vist que quan s’acabava l’acte vuit policies (o funcionaris de seguretat, no ho sé) els venien a buscar. Mentre acabaven les abraçades amb altres diputats – bàsicament bascs, valencians, gallecs, de Podemos i entre ells (sí, diputats d’ERC i Junts per Catalunya abraçant sense distinció!)– quatre homes i quatre dones han acompanyat Junqueras, Sánchez, Rull i Turull fora de l’hemicicle. Els han fet el sandvitx, els han conduït cap al furgó policíac i han enfilat el camí de la presó. Enrere deixaven un hemicicle mig buit, la cara trista d’Enric Juliana, una trompa llarga, unes orelles grosses i una cua balancejant-se.