29.01.2020 - 21:50
|
Actualització: 30.01.2020 - 07:29
Abans de l’estiu farem eleccions i podem esperar que els mesos vinents, lamentablement, representaran l’apoteosi del partidisme. Mala peça al teler.
El president Torra tenia unes quantes opcions i ha triat la menys estrident. Podia haver originat una crisi de govern, canviant els consellers d’Esquerra, com va fer el president Maragall. Però és evident que aguantar fins a les eleccions amb trenta-quatre diputats i prou hauria estat una tasca impossible. I un gest com aquest, a més, hauria fet molt difícil un pacte postelectoral entre els dos partits grans de l’independentisme. Una altra alternativa era convocar eleccions immediates, però Torra ha volgut desactivar la mina del pressupost.
Siga com siga, hi haurà eleccions abans de l’estiu. I amb això, el problema, greu, serà veure com es deteriorarà la relació entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, potser també amb la CUP. Si fins ara el partidisme ja ha estat el nostre gran problema, prepareu-vos per a una apoteosi, perquè fins i tot es perdran les poques formes que encara es mantenien.
És evident que no hi ha més remei que fer eleccions. Cal que la ciutadania decidesca si l’independentisme encara té el dret de governar o no. I, dins l’independentisme, qui és que té el dret de marcar la línia prioritària. Totes dues coses. Però els mesos que vindran seran un infern per als qui no tenim interessos partidistes ni anteposem la batalla per l’hegemonia a la batalla per la independència.
Tanmateix, no em resigne a l’espectacle i cride l’atenció sobre això que passa a Itàlia amb l’anomenat Moviment de les Sardines. Amb una situació políticament també molt empantanegada i fosca, un moviment popular no controlat pels partits aguanta tot sol la dignitat i l’esperança del país. Mobilitzant-se al carrer.
El 2015, la creació de Junts pel Sí va fer que es desdibuixàs la frontera entre partits i moviments socials. Calia que fos així. Havíem d’anar tots a l’una. Però això té un preu i no és pas petit: que ara la gent semblem, només semblem, incapaços de fer res per nosaltres mateixos, com havíem sabut fer abans del 2015. I hem romàs presoners d’una classe política que Jordi Matas, que cal recordar que està pendent de judici pel seu paper en la sindicatura electoral, qualifica d’incompetent i poruga en aquesta entrevista que publiquem avui. La qualificació és dura, però és certa. Aquesta legislatura va començar molt malament i ha acabat pitjor: no es va voler restaurar el govern legítim, però sí que s’ha volgut reforçar el govern espanyol regalant-li l’abstenció, en aquest cas d’Esquerra Republicana. Inaudit.
Dilluns vaig anar a la Sénia per fer una conferència en un pavelló que porta el nom del Primer d’Octubre. El president del parlament, Roger Torrent, ja havia acatat les ordres il·legals de la JEC, amb la qual cosa motivava el final del govern. Durant el viatge pensava que aquell vespre no vindria ningú, perquè ni jo mateix no tenia ganes de parlar.
Tanmateix, vaig eixir d’allà dins completament reforçat. Perquè més d’un centenar de persones, entre les quals gent d’Esquerra i de Junts, vàrem debatre durant més de dues hores sobre com aconseguir la independència. Amb paraules dures i indignades en alguns moments, però amb una capacitat enorme de construir col·lectivament, de respectar-nos els uns als altres en les diferències i de discernir allò que és accessori d’allò que és principal. La coordinadora local de l’ANC, especialment, va fer un parlament que em va fer tremolar. Literalment. Li vaig dir que la votaria i tothom va riure, però el cas és que jo parlava de debò. Perquè en aquella dona vaig veure la dignitat i la determinació que abans teníem sempre i que ara, desgraciadament, no veig en la gran majoria dels nostres diputats i dirigents. No en tots, és cert, però en la immensa majoria.
De tornada en el cotxe, content, vaig pensar en tanta gent que he conegut aquests anys, gegants anònims que aguanten el país i que ara deuen mirar-s’ho tot tan esmaperduts i indignats com ho estic jo. En les àvies i els avis de Reus, caminant cada dia, tossudament. I en la gent de la Meridiana i la Cruïlla Gironina. En els independentistes del meu barri, multats sistemàticament per l’ajuntament amb sis-cents euros per cada acció de protesta que fan. I en els qui cada nit s’ajunten per expressar la seua solidaritat amb els presos en diversos pobles. Vaig pensar en els veïns de Tremp que van obligar les forces independentistes a pactar, omplint de cadires i poltrones els carrers com a protesta quan Junts volia anar amb el PSC. I en els xiquets d’Urquinaona, els més valents de tots. I en aquella gentada, enorme, que va fer possible les Marxes per la Llibertat. Vaig recordar les sabates destrossades d’un amic meu que va pujar des de València per participar-hi i com somreia. I en aquell home que generosament ens va obrir la porta al carrer de Pelai de Barcelona aquella nit que els Mossos i la policia espanyola disparaven a tort i a dret.
Hi ha molta gent, moltíssima, que ha treballat tots aquests anys amb una generositat immensa i emocionant. Els conec, els veig a cada poble, a cada barri on vaig. Són les sardines, per dir-ho a la manera italiana, que van portar aquest país a fer un referèndum d’autodeterminació i proclamar una república lliure. Que van recuperar el pols de la nostra societat, després del 155, amb una manifestació a Brussel·les, sota un fred glacial. Gent que no ha defallit ni un sol dia, malgrat que fa dos anys que ho aguanta tot, sense entendre per què per a uns pocs que manen massa és més important barallar-se i insultar el company del costat que no pas continuar avançant junts cap a la independència.
I em vaig demanar si no era ara el moment que les sardines provocassen un tsunami, però un tsunami de debò, que aquesta vegada no estigués controlat. Un tsunami de pressió als partits i als polítics. Per a deixar d’anar a remolc d’ells i retrobar el rumb que mena a la victòria. La resposta la tenim tots. Perquè depèn de nosaltres i no cal demanar permís a ningú.
PS: Avui us continuem oferint la sèrie en què gent diversa ens ajuda a reflexionar sobre cap on ha d’anar l’independentisme. Les opinions avui són de Tamara Carrasco, Jordi Matas i Eduard Voltas –ahir publicàrem les de Júlia Taurinyà, Albano-Dante Fachin i Albert Botran.
Us recomane molt també l’entrevista d’Andreu Barnils a Mireia Boya. I especialment avui vull recordar que precisament ella va ser l’única a defensar davant la justícia espanyola en el primer minut i sense subterfugis la proclamació de la independència i la voluntat que siga efectiva.
Un detall final. Fa molt temps que aquest editorial va acompanyat dels comentaris dels subscriptors que volen parlar. Estem molt orgullosos del nivell aconseguit i que no siguen la bassa podrida que són els comentaris en molts altres diaris de tot el món. Hi ha un nivell de discussió intens i dur, però civilitzat, en el qual ens sentim molt còmodes. I estic segur que el fet que tothom hi parle amb nom i cognoms hi ajuda molt. No m’havia passat mai, però, que algú fes un comentari que jo visqués com un insult personal cap a mi, pel que diu i sobretot pel que insinua. Avui l’ha fet Antoni Oller i per això he decidit que no tenia cap més remei que respondre-li més avall també, dins els mateixos comentaris. I òbviament deixar publicat el seu text, que considere ofensiu cap a mi. Que sant Joan Fuster sempre ens recordava que el dret de la blasfèmia i l’insult era el que costava més de pair i per tant el que et posava més a prova a l’hora d’acceptar-lo.
