Les eleccions basques obren la partida del canvi de cicle a Catalunya

Abans de les eleccions del 18 de febrer a Galícia, un cert entorn d’Esquerra Republicana fantasiejava amb la idea d’una alineació històrica dels astres. En el pronòstic més optimista, si el BNG arrabassava la robusta majoria al PP d’Alfonso Rueda i, més tard, Bildu es disparava fins a límits inaudits i destronava el PNB, tres partits germans, sobiranistes i d’esquerra, coincidirien al govern de tres nacions ibèriques sense estat. Era fer volar coloms, i no tan sols perquè les pressions internes de cada país i les situacions molt diferents haurien fet difícil cap programa conjunt. La derrota d’Ana Pontón, amarga per derrota i dolça per un resultat magnífic, ja va aigualir abans d’hora el conte de la lletera. L’escac dels comuns al president Pere Aragonès va forçar un avançament electoral en què els republicans no ho tenen gens fàcil per a mantenir la presidència.

La majoria de sondatges per a les eleccions al parlament del País Basc, que es faran el 21 d’abril, fa mesos que apunten un frec a frec entre jeltzales i abertzales. La selecció de dos candidats nous i desconeguts pel gran públic –el diputat Imanol Pradales pel PNB i l’enginyer Pello Otxandiano per Bildu– han posat el comptador a zero i el joc és més obert que mai, però l’escenari d’una victòria de Bildu en vots, en escons o en vots i escons no garantiria ni de bon tros que governessin. L’estratègia abertzale d’aquests darrers anys ha estat donar tant suport com fos possible als socialistes a Madrid amb l’esperança que, arribat el moment, els ajudarien a fer el canvi al País Basc. Però sembla una inversió unilateral: els socialistes fa molt de temps que governen amb el PNB, són l’aliança més gastada, i el magnetisme dels nacionalistes amb el poder dificulta els experiments.

Heus ací, doncs, el primer vas comunicant amb les eleccions catalanes. La setmana passada, Esquerra Republicana va signar amb Bildu i el BNG una coalició electoral per a les eleccions europees del 9 de juny. D’ençà que Pedro Sánchez governa a Madrid, tots tres partits han mirat d’obrar d’una manera coordinada, sincronitzant discursos. Tot i que han votat diferent si ho requerien les especificitats dels electors de cadascú, aquesta coordinació ha tingut moments determinants: el més important, el vot contra la reforma laboral presentada per Yolanda Díaz el febrer del 2022. Aquell episodi podria haver ferit de mort el govern de coalició del PSOE i Unides Podem, si no els hagués salvat el vot erroni d’un diputat del PP, Alberto Casero. Després de la derrota del BNG, si el PNB guanyés clarament o el resultat de Bildu fos més magre que no s’espera, l’aire dels aliats no ajudaria Esquerra.

L’acord de coalició per a les europees, una candidatura que es dirà Ara Repúbliques, s’ha reivindicat amb un cert orgull foteta per part d’un sector d’Esquerra, que l’ha comparat amb l’acord que la llista de Junts i el president Carles Puigdemont han signat per al 12 de maig amb partits molt minoritaris. Però el fet cert és que aquests darrers mesos Junts i el PNB han escenificat clarament una reconciliació que ha posat fi a sis anys de fredor, d’ençà que Puigdemont es va doldre amb el president Íñigo Urkullu pel seu paper el 2017. Puigdemont es malfiava del paper neutral dels bascs: “No em demanen pas que desacceleri; el que em demanen és que em rendeixi, i això no ho podem fer”, va escriure a les seves memòries. Durant la tardor proppassada, el PNB va fer un paper d’apadrinament simbòlic de la negociació entre Junts i el PSOE. A mitjan setembre, el president del PNB, Andoni Ortuzar, va visitar Puigdemont a Waterloo per primera vegada d’ençà del 2017.

Aquella negociació va acabar amb la investidura de Pedro Sánchez el 16 de novembre de i, al cap de deu dies, el secretari general de Junts, Jordi Turull, i Ortuzar, van acordar “un futur de col·laboració” al congrés espanyol amb una fotografia alegre i amistosa. L’acord, van dir, ha d’unir tots dos partits contra “qualsevol legislació” de l’estat espanyol que afecti les seves competències a Catalunya i al País Basc. Aquell mateix dia, mentre Turull i Ortuzar encara eren reunits, el diari El Correo va filtrar que la direcció del PNB havia “comunicat” a Urkullu que no seria candidat, després de tres mandats. La defenestració d’Urkullu responia purament a lògiques internes de la política basca, però va ser una casualitat eloqüent. Puigdemont diu sempre que ell volia negociar, l’octubre del 2017, tal com li ho recomanava Urkullu, però que qui no volia era Mariano Rajoy. Set anys després, mentre Urkullu ajusta la porta, Puigdemont s’ha posat al centre i negocia amb els socialistes.

Un nou cicle polític es comença a entrellucar. La restauració del bloc entre Junts i el PNB, per una banda, i la confirmació de l’aliança entre ERC, Bildu i el BNG, per una altra, coincideix amb dues dinàmiques diferents dels dos grans partits espanyols. El PSOE mira de construir una hegemonia política al congrés espanyol alimentant-se dels territoris on la tríada d’Ara Repúbliques obté vots a les autonòmiques: els socialistes van guanyar les eleccions espanyoles a Catalunya i al País Basc i, a Galícia, van passar per davant del BNG. El PP d’Alberto Núñez Feijóo, per no quedar-se atrapat en les urpes de la marginalitat, mira de tenir un to cordial amb el PNB i Junts –un to irregular, de vegades virulent contra l’independentisme, de vegades amb una voluntat maldestrament seductora. Mentre Ortuzar visitava Puigdemont a Waterloo, el PP rondava el PNB per negociar-hi; uns quants mesos abans, la mà dreta de Feijóo, Esteban González Pons, descrivia Junts com “un partit la tradició i la legalitat del qual no estan en dubte”. “Tot se sabrà”, va escriure Puigdemont al PP. Una amenaça semblant va fer el portaveu jeltzale a Madrid, Aitor Esteban, que va dir que un dia explicaria què els havia arribat a prometre Feijóo. El Ministeri d’Indústria espanyol, segons El Correo.

La data triada per Aragonès per a avançar les eleccions a Catalunya no és cap bolet: se situa entre dues eleccions més que, segons el resultat, ens poden dur cap a un estiu amb el panorama polític capgirat com un mitjó. 21 d’abril, 12 de maig, 9 de juny. L’última estació seran les europees, que fa cinc anys van dotar d’una tasca política el president Puigdemont, que altrament corria el risc que la seva figura de president a l’exili n’anés esmorteint el lideratge i l’arraconés a la qüestió purament simbòlica. Ara, amb Puigdemont presentant-se a la Generalitat, les europees configuraran un paisatge diferent, que encara pot trasbalsar més les coses si la patacada del PSOE és tan important com indiquen els sondatges, del tot dominats pel PP. Però abans l’aritmètica a Vitòria pot tombar la primera fitxa del dòmino. A Catalunya, si el resultat de Salvador Illa decep, pot caure’n la segona.