La participació en les eleccions italianes cau vuit punts respecte del 2018

La participació en les eleccions legislatives italianes a les 19.00 se situa vuit punts per sota els comicis de fa quatre anys. El ministeri de l’Interior informa que a aquesta hora havien votat el 51,14% dels ciutadans amb dret a vot. El 2018 aquesta xifra ascendia fins al 58,48%.

D’ençà de la instauració de la república (1946), els italians han vist passar seixanta-set executius diferents, és a dir, un cada tretze mesos. Avui, després de l’enèsima crisi governamental, instigada en aquest cas per la Lliga (Matteo Salvini), el Moviment Cinc Estels (Giuseppe Conte) i Força Itàlia (Silvio Berlusconi), els ciutadans escolliran nou president.

La implosió del govern gairebé d’unitat nacional de Mario Draghi –que fa pocs dies, no pas irònicament, va guanyar el premi d’Estadista Mundial de l’Any– va respondre més als interessos electorals dels seus membres que no pas a les seves fílies i fòbies. Tanmateix, tal com detallen els sondatges –no se’n poden publicar dues setmanes abans dels comicis–, la gran protagonista serà la dirigent del partit neofeixista Fratelli d’Italia, Georgia Meloni, que es va mantenir al marge de l’executiu.

Fratelli d’Italia és la formació hereva del Moviment Social Italià, que va ser impulsat pels partidaris del dictador Benito Mussolini després de la Segona Guerra Mundial. Ara, en tan sols quatre anys, el partit de Meloni ha passat de ser un grup marginal a rebre un 25% dels vots, segons els sondatges. On és el truc? En primer lloc, no traginar l’ombra ni el pes del govern fallit de Draghi, fet que passa factura al Partit Demòcrata, la Lliga i el Moviment Cinc Estels.

En segon lloc, la transició de la imatge pública de Meloni –tal com va fer Marine Le Pen a l’estat francès–, que ha intentat de deixar de banda els histrionismes extremistes, no sempre reeixidament, per aparentar que és l’única candidata que pot comandar Itàlia en uns moments marcats per la incertesa, sobretot econòmica i energètica, arran de la invasió russa d’Ucraïna.

Així doncs, si es confirmen els sondatges, els italians tindran un primer ministre d’extrema dreta, per primera vegada d’ençà que Mussolini va prendre el poder després de la marxa sobre Roma (1922). Certament, Meloni han procurat de moderar les seves posicions —ja no diu públicament que admira el dictador—, però continua defensant polítiques racistes, LGBTI-fòbiques i ultraconservadores.

Durant la campanya electoral, Fratelli d’Italia no ha impedit que els seus simpatitzants mostressin tota mena de simbologia feixista i nazi. Una de les polèmiques més recents ha anat a càrrec de Romano La Russa, assessor de seguretat del govern de la Llombardia, que va fer la salutació romana durant l’enterrament d’un militant de l’extrema dreta.

#Elezioni2020
Polemiche per il saluto romano al funerale dello storico militante di destra Alberto #Stabilini da parte di Romano #LaRussa, neo assessore alla sicurezza di Regione Lombardia. pic.twitter.com/PkWjCr7Qkq

— Ultimora.net – POLITICS (@ultimora_pol) September 21, 2022

El partit també ha suspès un dels seus candidats a Sicília, Calogero Pisano, una volta s’ha publicat que en el seu Facebook havia lloat Adolf Hitler com “un gran estadista”. Així mateix, en un altre escrit afirmava que Meloni era “una feixista moderna” i que el partit “no ha amagat mai els seus veritables ideals”.

La força de la gran coalició de dretes

Mentre els partits d’esquerra es barallen i són incapaços de posar-se d’acord en una gran coalició, els grans partits de dreta i d’extrema dreta –Fratelli d’Italia, la Lliga i Força Itàlia– es presenten en coalició per acaparar el màxim d’escons possibles que s’atorguen pel sistema de circumscripcions uninominals –qui rep més vots s’emporta el representant–, que equivalen al 36% del total (147 del parlament i 74 del senat). Segons les darreres previsions, la coalició pot fer seus fins al 90% dels seients en joc.

Així doncs, el principal actiu de l’extrema dreta i de la dreta és la unitat –si més no sobre el paper–, enfront de la divisió de l’esquerra, que serà doblement castigada per una abstenció que es preveu històrica, sobretot entre els joves. Segons els sondatges, la principal formació de centre-esquerra, el Partit Demòcrata, comandat per l’ex-primer ministre Enrico Letta, obtindrà el 21,5% dels vots i el Moviment Cinc Estels –dessagnat per les escissions internes– serà tercera força, amb més del 13%, tot i que el partit de Giuseppe Conte ha experimentat un lleu ascens aquests darrers dies.

Com es reparteixen la resta d’escons? Els 245 diputats i 122 senadors (61% del total), que no formen part del sistema uninominal, es reparteixen en un sistema proporcional de llistes. Per una altra banda, la llei electoral, seguint el model proporcional, reserva vuit diputats i quatre senadors (2% del total) als italians que viuen a l’estranger.

En el cas del parlament, segons les darreres estimacions, la coalició de Meloni, Salvini i Berlusconi superarà amb escreix la majoria absoluta, que és de 201 diputats, i pot arribar-ne a obtenir 247. En canvi, la principal coalició de centre-esquerra, que encapçala el Partit Demòcrata amb formacions minoritàries –com ara el Compromís Cívic de Luigi Di Maio, escindit del Moviment Cinc Estels–, difícilment arribarà a noranta diputats.

El Moviment Cinc Estels, que va guanyar les eleccions del 2018 amb més del 32% dels vots, ara obtindrà una quarantena d’escons. Al centre, l’ex-primer ministre Matteo Renzi, escindit del PD, comanda la coalició Tercer Pol, que serà completament residual.

La batalla per a ser primer ministre

La coalició entre els Fratelli d’Italia, la Lliga i Força Itàlia preveu que el partit més votat assumeixi el càrrec de primer ministre, de manera que previsiblement la cap de govern serà Georgia Meloni. De fet, en el darrer acte de campanya, ella mateixa ha assegurat que formarà un executiu sòlid i cohesionat que esgotarà el mandat de cinc anys. “Tant si li agrada a l’esquerra com si no”, ha afegit.

Ara, el principal escull perquè això passi pot ser el dirigent de la Lliga, Matteo Salvini, que no ha amagat que vol ser primer ministre. De fet, el 2018, després de la coalició forçosa amb el Moviment Cinc Estels, no va poder ocupar el càrrec, tal com volia. Arran de l’acord, les dues formacions van renunciar a col·locar els seus líders i van investir Giuseppe Conte.

L’altra cara de la moneda és Força Itàlia, que ha passat de ser el partit clàssic de la dreta a una simple crossa perquè Brussel·les no miri amb gaire mals ulls la coalició. El partit de Berlusconi és integrat dins el Partit Popular Europeu i ha aconseguit que el seu dirigent, Manfred Weber, hi doni el vist-i-plau. En una conferència de premsa a Roma, al costat d’Antonio Tajani, va dir: “La coalició és una garantia per Europa.”

Els deures per al nou govern

El nou govern italià haurà d’encarar desafiaments importants, sobretot en matèria econòmica, perquè la crisi energètica amenaça de castigar el creixement i cal implantar les reformes acordades amb la UE per a rebre els fons de recuperació. En l’àmbit energètic, Itàlia va importar l’any passat el 90% del gas que va consumir, del qual el 40% va arribar de Rússia. Ara mateix, les reserves oscil·len entre el 80% i el 90% de la capacitat, però si el Kremlin fa un tall dràstic, l’economia, encara afeblida per la pandèmia, pot sofrir considerablement.

Així doncs, el nou executiu haurà de cercar fonts alternatives per a comprar gas, com ara Algèria, però també haurà d’analitzar d’on pot treure el fons per a amortir qualsevol impacte econòmic a les famílies i les empreses. Draghi ha cercat fórmules per evitar de disparar el deute públic, que el 2021 va superar el 150% del PIB. Dins la coalició de les dretes, no hi ha un parer compartit, i Salvini és partidari d’augmentar la despesa pública.

D’una altra banda, el 15 d’octubre, el govern, com la resta dels de la UE, ha d’enviar l’esborrany dels seus plans pressupostaris a la Comissió Europea. De totes maneres, abans, Itàlia ha de retocar el seu quadre macroeconòmic en comparació amb els càlculs de l’abril, quan l’executiu de Draghi va estimar un creixement del 2,4% per al 2023 i un dèficit del 3,9% del PIB.

Així mateix, un envit importantíssim serà aplicar el pla de recuperació acordat amb la Comissió Europea per rebre el tram següent dels fons europeus. Itàlia és l’estat de la UE al qual s’han assignat més diners si se sumen les subvencions i els préstecs, concretament 191.500 milions d’euros. Incomplir els seus compromisos, més enllà de dinamitar les relacions amb Brussel·les, pot fer perillar un nou pla d’ajudes en cas d’una altra emergència com la pandèmia.