En uns comicis, generalment, la incògnita és qui guanyarà. En el cas de les eleccions britàniques d’aquest dijous, la contundència dels sondatges deixa poc marge per a dubtes: ja fa mesos, si no anys, que se sap que el vencedor serà un Partit Laborista que, a excepció d’una sorpresa majúscula i imprevisible, posarà fi a catorze anys seguits de lideratge conservador. Més aviat, la intriga en aquests comicis –si és que n’hi ha– és quina serà la distància que separarà els laboristes d’un Partit Conservador que, després d’una dècada dominant la política britànica amb mà de ferro, es prepara per a una desfeta que podria ser històrica.

Els conservadors, a les portes d’una desfeta històrica

Als lectors no familiaritzats amb la política britànica potser us costarà d’entendre fins a quin punt és excepcional aquest fet: els tories –que és com es coneix informalment el Partit Conservador al país– no són tan sols el partit amb més èxit, electoralment parlant, dels darrers dos segles a occident, sinó que a més han governat el país ininterrompudament d’ençà del 2010. Però no cal anar tan enrere per il·lustrar l’abast d’aquesta hegemonia: les darreres eleccions britàniques, el 2019, es van saldar amb una majoria absoluta sense pràcticament precedents per al Partit Conservador, que va obtenir els millors resultats electorals d’un partit polític britànic de les darreres quatre dècades.

Tanmateix, enguany l’escenari polític al Regne Unit és diametralment oposat. Els darrers cinc anys de govern han estat poc menys que catastròfics per al Partit Conservador, que en tan sols una legislatura ha passat de ser la força hegemònica a la gran riota de la política britànica. Les coses van començar a torçar-se el 2020 amb la gestió erràtica que el govern de Boris Johnson va fer dels primers mesos de la pandèmia, certament agreujada per l’escàndol “Partygate” de festes il·legals a Downing Street durant les dues primeres onades. L’estiu del 2022, el nomenament de Chris Pincher com a whip en cap del grup parlamentari conservador, tot i les múltiples acusacions d’assetjament sexual que planaven sobre seu, va desfermar una renúncia amb massa de càrrecs del partit que va empènyer Boris Johnson a plegar després de mesos a la corda fluixa.

Johnson fou succeït per Liz Truss, la seva secretària d’Afers Estrangers, que dues setmanes després de ser elegida primera ministra presentà un controvertit pla econòmic que enfonsà en qüestió d’hores el valor de la lliura esterlina i desencadenà una crisi política i econòmica que l’obligà a dimitir a final d’octubre, tan sols quaranta-nou dies després d’haver estat investida. Truss fou succeïda per Rishi Sunak, precisament un dels càrrecs de govern de Johnson que havia plegat com a ministre d’Hisenda pocs mesos abans, en ple afer Pincher.

Tot i haver complert la fita –certament assumible– de mantenir-se al càrrec més temps que no la seva predecessora, Sunak s’ha mostrat impotent a l’hora de pal·liar la crisi en el cost de vida que ha afectat particularment una economia, la britànica, molt afeblida per una manca d’inversió crònica i una dècada d’austeritat imposada amb mà de ferro pels successius executius conservadors. Els efectes econòmics i socials d’aquesta “dècada perduda” són difícils de magnificar: el PIB per càpita del Regne Unit continua significativament per sota del nivell del 2007, fa disset anys, i la prevalença de la pobresa alimentària al país ha fet que els nens britànics nascuts després de la crisi financera siguin sensiblement més baixos que no els seus homòlegs europeus. La durada de les llistes d’espera a l’NHS, el venerat servei nacional de salut britànic, s’ha triplicat d’ençà del 2013, i la manca d’inversió en la infrastructura de processament ha deixat el Regne Unit en risc de patir una crisi d’escassetat d’aigua tot i registrar una pluja de rècord enguany.

Paradoxalment, doncs, el domini dels conservadors al llarg de la darrera dècada també és la causa primera dels seus problemes electorals: el partit és el nexe que uneix els darrers cinc primers ministres del país, cosa que fa molt difícil a Sunak de dissuadir els electors britànics de la percepció –com més va més àmplia– que els tories són els responsables més directes i immediats dels mals que assolen el Regne Unit. L’anunci de la convocatòria de les eleccions aquest maig, en què la pluja amarà l’americana Sunak davant la façana de Downing Street mentre un espontani feia sonar de fons l’himne del Partit Laborista, exemplifica perfectament la deriva del partit d’ençà del 2019. La revelació, la setmana passada, que un grup de treballadors i parlamentaris del partit van apostar sobre la data de les eleccions pocs dies abans de l’anunci oficial no ha fet sinó enfonsar encara més la reputació de la formació.

Els laboristes necessiten ben poc per a guanyar molt

El col·lapse polític i electoral del projecte conservador ajuda a entendre la campanya discreta del cap dels laboristes, Keir Starmer. D’ençà que arribà a la direcció del partit l’any 2020, Starmer ha estructurat la seva acció política al voltant d’un únic objectiu: purgar l’ala més d’esquerra del partit –molt debilitada després de la patacada electoral de Jeremy Corbyn en les darreres eleccions– i, alhora, reconstruir la imatge del Partit Laborista com una formació progressista, però decididament no radical. Un 49% dels electors no sap què defensa Starmer, però ara com ara és possible que no importi gaire: sensat, sobri, correcte, Starmer vol ser –i és– la garantia que tot canviï sense canviar gaire.

El desembre del 2021, en plena crisi pel “Partygate”, els laboristes van superar els conservadors als sondatges per primera vegada d’ençà de les eleccions del 2019, i ja no han tornat enrere d’aleshores ençà. Ara com ara, els laboristes superen els conservadors als sondatges per gairebé vint punts, un marge que, per alt que pugui semblar, dista dels gairebé quaranta punts que van arribar a separar un partit i altre durant el col·lapse del govern de Truss la tardor del 2022.

El sistema electoral majoritari (first-past-the-post) del Regne Unit, en què el partit que s’imposa per majoria simple en una circumscripció se n’endú tots els representants, pot magnificar encara més aquesta bretxa, perquè la translació del percentatge de vot a la xifra d’escons final no és necessàriament lineal. Ara com ara, la majoria de models demoscòpics coincideixen a atorgar poc més de 100 parlamentaris als conservadors i, en canvi, els laboristes podrien endur-se’n prop de 450 i superar per més de cent diputats la majoria absoluta, fixada en 326. Les perspectives són tan magres per als conservadors que 75 dels seus propis diputats–incloent-hi representants de perfil alt com ara Matt Hancock, ex-secretari d’estat per la Sanitat– han optat per no presentar-se als comicis, una xifra sense precedents d’ençà de la Segona Guerra Mundial. Sunak mateix, mentrestant, corre el risc de no ser elegit a la seva circumscripció, cosa que deixaria un primer ministre en funcions fora del parlament per primera vegada en gairebé 120 anys.

Reform UK, un ascens que potser no té recompensa

Una altra de les grans claus en aquestes eleccions serà l’auge de Reform UK, el partit que encapçala el populista i euroescèptic Nigel Farage. Establert el 2019 com a Brexit Party, originalment amb l’únic objectiu de pressionar per a una sortida sense acord del Regne Unit de la Unió Europea, el partit es refundà el 2021 com a Reform UK i va abandonar el focus únic en la qüestió del Brexit per centrar-se en el mandat més obert de combatre l’establishment polític britànic a l’espai de la dreta euroescèptica i populista. El programa polític de Reform UK –o contracte amb la ciutadania, com en diu la formació– inclou propostes com ara detenir i deportar tots els immigrants residents al Regne Unit, rebaixar els imposts sobre la propietat, eliminar les més de sis mil regulacions europees que continuen essent vigents al país després del Brexit i eliminar de les escoles allò que el partit titlla de “ideologia transgènere”.

Fins ara, l’èxit electoral de la formació ha estat molt escàs. No va aconseguir cap diputat en els darrers comicis generals, el 2019: l’únic diputat de què disposa al parlament britànic, Lee Anderson, arribà a la formació després d’haver-se donat de baixa del grup conservador, el partit pel qual havia estat elegit originalment a la cambra. Els resultats de les eleccions locals d’aquest maig no van ser gaire més encoratjadors per a Reform UK, que va haver-se de conformar amb tan sols 2 dels 2.658 regidors en disputa a tot el país.

Tanmateix, els comicis d’aquesta setmana podrien capgirar el curs de la curta història de la formació. Lluny de ser relegada a la marginalitat, com bé semblarien suggerir els seus darrers resultats electorals, Reform UK ha aconseguit d’aprofitar-se del buit de poder a l’espai de la dreta per a guanyar-se la simpatia dels electors més conservadors que, tot i haver-se girat d’esquena als tories, continuen sense estar disposats a passar-se al bàndol laborista o als liberals demòcrates, l’eterna tercera força de la política britànica. Esperonada per aquest efecte protesta contra el desgovern conservador, aquests darrers mesos la formació ha emprès un ascens vertiginós en els sondatges que culminà amb el sorpasso al Partit Conservador –dins el marge d’error, això sí– en l’enquesta publicada per YouGov la setmana passada. En qüestió d’un any i mig, Reform UK ha passat de ser sisena força als sondatges –per sota de partits regionals, com ara l’SNP escocès i el Playd Cymru gal·lès– a rivalitzar amb el Partit Conservador per la segona posició, havent superat unes altres forces establertes com ara els Demòcrates Liberals. Però caldrà veure fins a quin punt aquest auge es traduirà en poder real al parlament: ara com ara, tot i ser segon als sondatges, la majoria de models demoscòpics li atorguen una forquilla entre zero representants i quatre.