Els gallecs cansats de perdre acaronen un canvi històric

El Bloc Nacionalista Gallec no ho havia tingut mai tan a tocar. Ana Pontón pot ser la pròxima presidenta de la Junta de Galícia. Tots els sondatges n’anuncien l’embranzida, però la fita és molt complicada. El PP funciona com una maquinària ben greixada: ha governat el país durant 35 anys dels darrers 42 de democràcia –comptant-hi el primer govern d’Aliança Popular–, bona part dels quals amb majories absolutes. La resta, dues breus incursions socialistes. Ara, el BNG ha aconseguit una mobilització inaudita; per a trobar un moment semblant cal remuntar-se fins el 1997, quan Xosé Manuel Beiras va obtenir 18 escons i encapçalà l’oposició. Però, aleshores, Manuel Fraga ni tan sols tremolà (va rebre més del 52% del vot). El candidat actual del PP, Alfonso Rueda, té un carisma molt més tou que l’ex-ministre franquista, i ell sí que fa cara d’ànsia.

Pontón ha fet una estratègia pacient i tàcticament intel·ligent. Ha mirat de capturar primer el vot dels joves –un estudi recent apunta que, entre els qui encara no tenien 18 anys la darrera vegada, el 42% votarà el BNG. Ha aprofundit en el discurs social per capturar encara més vot de les marees –avui fragmentades entre Sumar i Podem, i fora del parlament. Aquests darrers dies s’ha centrat en el suport de la gent gran, amb espots electorals bo i passejant pel llogarret dels seus pares. Pontón va arribar al capdavant del BNG ara fa vuit anys, quan el partit semblava haver tocat fons, i el va dur de ser l’última força (8,3% del vot i 6 escons) al principal partit de l’oposició (23,8% i 19 escons). No és una nouvinguda a la política perquè és diputada d’ençà que tenia 26 anys, però mentrestant ha picat pedra, s’ha fet un nom i ha presumit de constància.

Fa dos anys, el trasllat a Madrid d’Alberto Núñez Feijóo va deixar el PP gallec en mans de Rueda, un delfí poc magnètic, que no ha pogut vendre cap més peix que la continuïtat. La crisi dels microplàstics a les platges gallegues l’ha agafat en mal moment, i Pontón ha trobat un filó en la mala gestió de la sanitat pública, que acumula llistes d’espera llargues i és la segona preocupació dels ciutadans, segons els sondatges. Rueda ha fet una campanya confusa, a remolc dels tombs de guió que no ha decidit ell. La filtració que Feijóo havia estudiat l’amnistia durant vint-i-quatre hores a l’estiu i que s’obria a un indult condicionat per al president Carles Puigdemont ha sembrat molta confusió, perquè –si no fos prou imprevist el canvi– Rueda feia dies que centrava el seu discurs a atacar Catalunya.

Feia anys que les eleccions gallegues coincidien amb les basques; aquesta vegada, el PP ho va evitar pensant que es curava en salut, però això l’ha lligat al destí de les disputes cortesanes de Feijóo. Pot haver estat un tret al peu bidireccional: si el PP perd la majoria absoluta a Sant Jaume de Galícia, Feijóo serà ben tocat de mort a Madrid, encara que el seu partit decidís de deixar-lo dessagnar mentre enfornessin Isabel Díaz Ayuso. Rueda ha intentat de tornar-s’hi amb joc brut: per una banda, amb la parcialitat de la televisió pública gallega, que el BNG considera vampiritzada pels populars; per una altra, amb anuncis d’augments a sous a funcionaris en plena campanya. La junta electoral li ha hagut d’obrir un expedient. 

El resultat, amb tot, podria no saber-se aquesta nit, perquè els pronòstics són tan ajustats que poden dependre del vot exterior, molt elevat. De moment ja han votat per correu un 37% més de gallecs que no van fer-ho el 2016 –la xifra no és comparable amb les eleccions del 2020 perquè es van fer al cim de la pandèmia de coronavirus. Prop d’un 20% del cens electoral viu fora de Galícia. Si tot balla d’un diputat, el resultat es farà esperar.

Si Pontón arrabassa la majoria absoluta als populars, necessitarà, ben segur, el suport del PSOE de José Ramón Gómez Besteiro, que ha fet una campanya apagada –“Som l’esquerra que gestiona!”, clamava el candidat– i que no té un lideratge tan consolidat com la cap de llista del BNG. El president espanyol, Pedro Sánchez, gairebé ha semblat que fes campanya per a Pontón, perquè també té les ulleres amb el filtre del congrés espanyol: “La caiguda de Rueda i Feijóo és com el canvi: imparable!”, va dir al tancament de campanya. Mot per mot, és el mateix que diu Pontón: canvi imparable. L’amargor dels socialistes, dels quals tothom dóna per feta una baixada forta, s’endolciria si les portades dels diaris parlessin de la patacada del PP. Però en el fons seria un altre cop per al PSOE, que d’ençà del 28 de maig de l’any passat no ha deixat de perdre múscul territorial –ço és, diners i representació.

La fuita principal del flanc esquerre, en tot cas, són Sumar i Podem, que no tan sols concorren a les eleccions amb la mala perspectiva de restar fora del parlament, sinó que hi concorren per separat. Els sondatges són terribles per a Podem, que podria caure més avall de l’1% del vot, però allò que remouria de debò les coses més enllà de Galícia és un mal resultat de Sumar. Aquestes eleccions són la primera prova de foc per a Yolanda Díaz, i acabar sense escons a la seva pròpia terra en debilitaria sens dubte la figura. Sumar presenta una candidata molt pròxima a Díaz, Marta Lois, que fins fa poc n’era la portaveu a Madrid, però Pontón s’ha confrontat directament amb Díaz. Díaz, amb Beiras, va estar darrere d’En Marea, la coalició que el 2016 va enfonsar el BNG. La primera venjança de Pontón va ser deixar-la fora del parlament gallec fa quatre anys; la segona, votar en contra de la reforma de la reforma laboral a Madrid. Aquesta pot ser l’última fase del combat. (Avui, Beiras, ja reconciliat amb el BNG, dóna suport a Pontón.)

Però, a banda les desavinences personals, la disputa entre Sumar i el BNG amaga una clau del temps polític a l’estat espanyol. Cap esquerra de matriu espanyola amb pretensions transversals no ha aconseguit d’arrelar en la seva versió local aquests darrers anys. Deu anys després dels indignats, els comuns han perdut pes a Barcelona i són a anys llum de ser hegemònics a Catalunya; són fora de les Corts i de l’Ajuntament de València; a les Illes han baixat fins a un sol diputat; a Andalusia són fora del parlament amb suport extern a una candidatura, però amb la seva ex-candidata Teresa Rodríguez dins la cambra amb un altre grup; i, fins i tot a Madrid, són extraparlamentaris, superats per Más Madrid, que allí també ha quedat per davant del PSOE. Malgrat la fortalesa inicial al congrés espanyol, Podem s’esbocinà en l’expansió territorial, i el primer plat gallec pot marcar el mateix camí per a Sumar.

El BNG encarna bé l’aire del moment: una unió contra el centralisme, i més concretament contra el madrilenyisme. És un marc que es va definint amb força i que, al juliol, va saber captar bé Pedro Sánchez, que ja dóna Madrid per perdut i espera construir l’hegemonia a còpia de persuadir els nacionalistes de la costa mediterrània i atlàntica. La confrontació amb Isabel Díaz Ayuso dóna ales a les reivindicacions nacionals, regionals i municipals, contraposades a la gran absorció radial. Del govern Frankenstein que va batejar Alfredo Pérez Rubalcaba, a l’hegemonia Frankenstein: passi què passi a les urnes, el BNG sembla desvetllar un paper nou de l’autonomisme, central en la política espanyola. La pròxima cita electoral –europees a part– aprofundirà en el mateix sentit: al País Basc, Bildu disputa frec a frec al PNB la direcció del nacionalisme basc.

Pontón mateixa ho ha detectat, i més que no pas grans proclames nacionalistes, ni horitzons d’autodeterminació, s’ha centrat a criticar que el centralisme ha maltractat Galícia perquè l’ha ignorada. Amb traça, la candidata ha explicat que el problema de Madrid amb la resta de l’estat espanyol no era tan sols l’assimilacionisme, sinó que les polítiques que s’hi fan són pensades per afavorir l’Ibex-35 i les grans fortunes. Curiosament, és un reclam semblant al que fa Gonzalo Pérez Jácome, candidat del petit partit Democràcia Ourensana, que reclama a la Junta de Galícia més diners per a la província, i que, possiblement amb un diputat, pot tenir l’última paraula sobre el futur del país.