La zitzània ja es va escampant entre els opositors a l’extrema dreta

Aquesta setmana serà frenètica per tot l’estat francès, sobretot per al Rassemblement National de Marine Le Pen i per al Nou Front Popular, l’àmplia coalició d’esquerra. Entre tots dos –amb un 33,3% dels vots els primers i un 28,6% els segons– han fet miques la ja feble majoria que fins ara donava marge a Emmanuel Macron. Tot i que aquests darrers mesos la governabilitat ja era complicada i l’entorn polític liberal feia aigües pertot arreu, ara el cop és encara més dur: la majoria presidencial ha baixat fins al 21% del vot. La primera certesa és que el pròxim primer ministre no serà Gabriel Attal, el jove ungit per Macron fa tan sols mig any. La premsa francesa i la internacional ja proclamen amb titulars grandiloqüents la mort del “macronisme”. Els estrategs del seu espai ja li cerquen substitut per al 2027. Els crítics el renyen per haver jugat amb el destí de l’estat francès avançant les eleccions. L’acusen d’haver-se fet petit en una bombolla. L’oposició li retreu que hagi perdut contacte amb la societat. N’hi ha que gosen demanar-se si dimitirà, tot i que ell ha dit que no plegaria fos quin fos el resultat. És un enterrament en directe en presència del finat, que encara respira.

Les exèquies, però, encara duraran tres anys, fins a les pròximes presidencials, i la setmana vinent encara s’ha de resoldre qui vetllarà el polític fins el 2027. El candidat de l’extrema dreta, Jordan Bardella, i el portaveu dels insubmisos, Jean-Luc Mélenchon, posen tota la carn a la graella per empènyer els votants a triar entre els seus dos blocs. Després d’haver neutralitzat el president, ara no volen que el macronisme pugui condicionar l’agenda política de la legislatura que s’obre. Tots dos demanen una majoria absoluta com a única opció possible per a evitar que governi l’altre. Demanen màniga ampla per evitar el col·lapse institucional d’una assemblea ingovernable. Bardella, que és traçut sembrant zitzània, ha demanat un cara a cara amb Mélenchon, cosa que ha causat enrenou dins el Nou Front Popular. Els conservadors i l’extrema dreta fan servir l’espantall que Mélenchon, la figura més polèmica de la coalició d’esquerres, pot ser primer ministre, tot i que molts dels seus companys de candidatura ho han desmentit obertament perquè no genera consens. Mélenchon diu que Bardella s’haurà d’encarar amb un altre insubmís, i, en canvi, la dirigent dels ecologistes, Marine Tondelier, diu que ara li toca a ella.

També hi ha un clima creixent de discrepàncies internes entre els aliats de Macron. En el seu cas, la font del conflicte és a qui donaran suport per a la segona volta en aquelles circumscripcions en què els seus candidats hagin obtingut la tercera posició –o la quarta. El primer ministre Attal va dir ahir que l’objectiu principal havia de ser de barrar el pas a l’extrema dreta, tot insinuant que preferiria que es donés suport als candidats del front d’esquerres. Va arribar a parlar de deure moral. Unes altres figures autoritzades, com ara el seu propi ministre de Finances, Bruno Le Maire, que ja abans de diumenge havia equiparat l’extrema dreta i els insubmisos, ha sortit a dir que per ell no hi havia jerarquia i que totes dues opcions són igual de dolentes. Le Maire ha demanat que els seus votants votessin candidats “del camp socialdemòcrata” a la segona volta si no n’hi havia cap de la majoria presidencial, però n’excloïa els insubmisos de Mélenchon, als quals troba massa radicalitzats. També van fer-ho ahir l’ex-ministre François Bayrou i l’ex-primer ministre Édouard Philippe, aliat de la majoria presidencial, que va demanar que cap vot no se n’anés cap a la França Insubmisa ni cap al Rassemblement National.

A la segona volta, hi passen tots els candidats que han superat el 12,5% del vot, i això, en les legislatives amb més participació en gairebé quatre dècades, ha convertit aquesta discrepància subterrània entre Attal, Le Maire i uns altres en una qüestió central, perquè, extraordinàriament, hi ha 301 circumscripcions en què han passat matemàticament de fase tres candidats en lloc de dos –i, en 5 més, n’han passat 4. La resposta més veloç va ser la de la coalició d’esquerres, que va anunciar que retiraria els seus candidats allà on haguessin estat tercers, amb l’objectiu de posar bastons a les rodes al Rassemblement National. En la seva compareixença, Attal també va demanar diumenge als candidats de la coalició presidencial que retiressin les candidatures en el mateix supòsit. Tanmateix, en el cas dels macronistes, la divisió interna sobre la conveniència de fer-ho i el component local de la decisió poden enterbolir aquesta retirada. Segons el recompte del diari Le Monde, ara com ara hi ha prop de 173 candidats que han renunciat a presentar-se a la segona volta. La resta encara tenen unes hores per a decidir-ho, però no és clar que, entre els liberals, tots acabin acatant l’ordre de dalt.

La complexitat d’aquest trencaclosques de candidats i vets encreuats encara fa més probable que la situació després de la segona volta sigui de paràlisi institucional. Cap de les opcions que es van posant damunt la taula no preveu una direcció plàcida. Bardella podria aspirar a governar una coalició més enllà del Rassemblement National amb la part dels Republicans que s’hi ha anat acostant aquestes darreres setmanes. Macron podria provar també de nomenar algú d’aquest “camp socialdemòcrata” a què es referia Le Maire, configurant una mena de centre-esquerra poc ambiciós que servís per a anar tirant. I hi hauria l’opció d’un govern més aviat tecnòcrata, provisional. El símptoma més evident que l’estat francès s’encamina a l’excepcionalitat és que totes les opcions semblen tant probables com improbables.