Les sis possibilitats que s’obren ara a l’estat francès

La segona volta de les eleccions franceses ens durà cap a una dimensió desconeguda, sigui quina sigui. El Rassemblement National de Marine Le Pen va guanyar la primera volta per primera vegada a la història. Ara aspira a la majoria absoluta, tot i que la retirada de prop de dos-cents candidats de la coalició liberal i la d’esquerres li representa un entrebanc seriós. Històricament, el primer grup en vots i diputats rep l’encàrrec del president de la república de formar govern: sembla probable que el jove Jordan Bardella, delfí de Le Pen, serà, almenys, el primer de provar-ho, tingui la majoria absoluta que demana o no. Ara bé: el mateix president Emmanuel Macron i, a poc a poc, la majoria dels seus aliats, han anat demanant una unió transversal contra l’extrema dreta. El primer ministre actual, Gabriel Attal, ja insinua que potser haurà de governar, excepcionalment, una gran coalició transversal que inclogui de comunistes a conservadors. És difícil i no té precedents, però la situació és tan extraordinària que tot és obert. Us expliquem les sis possibilitats que es podrien donar a partir de dilluns. 

1. Majoria absoluta del Rassemblement National

El partit de Le Pen i Bardella va guanyar amb rotunditat la primera volta: obtingué un 33,2% dels vots, per davant del 28% del Nou Front Popular –la coalició d’insubmisos, socialistes, ecologistes i comunistes– i molt per davant del 20% de la coalició liberal que governa ara com ara i dóna suport a Macron. De moment, trenta-vuit diputats del Rassemblement National ja han estat elegits diputats perquè van guanyar amb majoria absoluta en la primera volta. És una xifra inusualment elevada, però encara lluny dels 289 que marquen la majoria absoluta. Per a arribar-hi, ha d’aconseguir de guanyar per majoria simple en 251 de les 451 circumscripcions on s’ha classificat per a la segona volta. Les últimes projeccions de les cases d’enquestes apunten que l’absoluta serà complicada, però no s’ha de descartar. Si el Rassemblement assolís aquesta fita històrica, seria sens dubte la conjuntura més impressionant i amb més conseqüències. Bardella tindria tres anys per a desplegar el programa polític del seu partit abans de les presidencials del 2027.

En aquest supòsit, les topades amb Macron serien molt probablement constants. No acaba d’haver-hi consens sobre quines potestats restarien al president, més enllà de presidir els consells de ministres i de representar simbòlicament l’estat. La cinquena república francesa és un règim molt presidencialista, però la figura del president es buida de contingut si perd la capacitat d’impulsar lleis. Le Pen ja ha plantat batalla sobre qui gestionaria les forces armades i ha dit que, si depèn de Rassemblement National, el paper francès quant a la guerra d’Ucraïna canviarà respecte de Macron. El primer ministre Attal i uns quants macronistes, així com l’esquerra, també han expressat preocupació sobre un possible augment dels atacs i les agressions islamòfobes i homòfobes en cas que l’extrema dreta accedeixi al poder.

2. Bardella pot configurar un govern de coalició

La campanya de Bardella ha consistit a dir que no governarà si no aconsegueix aquesta xifra màgica perquè diu que no vol ser un titella de Macron ni haver de fer-se càrrec d’una situació d’inestabilitat que no ha creat ell. Aquest argument pot haver estat un ham durant la campanya per a concentrar el vot, però, si no se’n surt, no li serà tan fàcil de rentar-se’n les mans: la resta de partits s’afanyaran a titllar-lo de covard i d’irresponsable, i en pot sortir mal parat. Hi ha una hipòtesi plena de turbulències, però possible: que el Rassemblement National no atenyi tot sol l’absoluta, però que ho faci sumant amb els Republicans, el vell partit conservador. Les files republicanes ja són amargament dividides sobre si és hora d’aliar-se amb Le Pen i Bardella o si els implicaria la mort. El president del partit, Éric Ciotti, és partidari de l’aliança i, de fet, ha fet campanya juntament amb l’extrema dreta, però té una part dels militants i de la vella guàrdia molt emprenyada. Aquest horitzó, en primer lloc, agreujaria la crisi orgànica.

Seguint el fil d’aquest supòsit, si prou diputats republicans s’avinguessin a sumar-s’hi, Bardella es trobaria llavors en una cruïlla complicada: o bé aguantar els retrets i negar-se a governar, o bé intentar-ho i desdir-se així de la seva promesa. La segona opció li duria maldecaps importants, atès que la complexitat de governar una coalició amb interessos i sensibilitats diferents no és el mateix que la comoditat de fer i desfer amb un exèrcit de diputats lleials al darrere. Aquest és, sembla, un dels càlculs de Macron de bon començament: que si acaba governant l’extrema dreta, sigui en un context d’enorme dificultat que li passi factura. 

3. Majoria (gairebé absoluta) del Nou Front Popular

L’endemà de la primera volta, el cap de la França Insubmisa, Jean-Luc Mélenchon, va demanar, com Bardella, la majoria absoluta del Nou Front Popular. Va dir que era l’única opció realista per a evitar un govern de l’extrema dreta i permetre, alhora, que es posi en marxa un programa alternatiu al de Macron, contra el qual sembla clar que ha votat l’estat francès. La coalició d’esquerres mira d’erigir-se en l’única alternativa, però a les enquestes no acaben de sortir els números i, aquests últims dies, les disputes internes fan més improbable una victòria neta. Mélenchon, que encapçala la facció més nombrosa del front, és, tanmateix, causa de malestar entre la resta de membres de la coalició, que el troben massa radical. Ecologistes i socialistes s’han afanyat a desmentir que seria primer ministre. Dins els propis insubmisos, membres destacats com ara François Ruffin, que apareix en moltes travesses per a ser candidat a les presidencials, ha parlat de Mélenchon com un entrebanc.

Tanmateix, hi ha encara una escassa possibilitat que, recollint una forta contestació contra la victòria de Le Pen i Bardella a la primera volta, el Nou Front Popular aconseguís de superar-los a la segona, encara que fos lluny d’una majoria absoluta. En aquest supòsit, la distribució del poder intern dins la coalició seria, sens dubte, la primera crisi. Els moderats intentarien probablement d’arraconar Mélenchon i el sector dur dels insubmisos. Caldria cercar un candidat per a ser primer ministre. I després caldria, és clar, governar. Durant l’última legislatura –el 2022 tots quatre partits ja es van presentar plegats– hi ha hagut divergències sovint, sobretot entre els insubmisos i els socialistes, les branques més distants. Aquest supòsit seria una sorpresa i sacsejaria també els fonaments de la presidència de Macron.

4. Els macronistes i l’esquerra moderada poden fer un experiment

Els aliats liberals de Macron han fet un lleuger canvi d’actitud aquests últims dies. La nit de la primera volta van ser majoritàriament molt negatius, atordits per la patacada. Portaveus destacats de l’espai polític, com ara l’ex-primer ministre macronista Édouard Philippe, ara distanciat del president, van equiparar la França Insubmisa i el Rassemblement National i van ajornar les consignes sobre el vot a la segona volta, mentre que uns altres –el mateix Attal– van demanar que cap vot no anés a l’extrema dreta. A mesura que ha avançat la setmana i que dins el Nou Front Popular s’ha començat a obrir foc contra Mélenchon, sembla que han pres força dues possibilitats. La primera és una entesa entre els macronistes i l’ala més moderada de l’esquerra, amb el nomenament d’un primer ministre, per exemple, socialista, al qual uns i altres poguessin acceptar com a mal menor. La segona és una gran coalició transversal com la que ha demanat Attal, amb totes les forces que s’oposen al Rassemblement National, incloent-hi segurament una part dels republicans. La dificultat de posar-hi ordre seria extraordinària. 

5. Macron prova un govern en franca minoria

Si ni el Rassemblement National no aconsegueix la majoria absoluta ni el Nou Front Popular no guanya amb prou claredat, Macron podria treure’s un as de la màniga. Mirar de proposar un govern en franca minoria, tan dialogant i amable com fos possible amb l’oposició, i aspirar que els dos principals blocs ho aprovessin per evitar el blocatge. De fet, el govern d’Attal i l’anterior, d’Élisabeth Borne, ja han tingut moltes dificultats per a governar. L’última reforma sobre immigració la van aprovar l’any passat els macronistes amb el suport del Rassemblement National, que van imposar-hi, entre més, un enduriment de les condicions per a aconseguir ajuts. Si les discrepàncies internes entre les esquerres són massa agres i Bardella no vol governar sense l’absoluta, podria ser una possibilitat, però no n’hi ha gaires opcions. Tots els enemics de Macron ja el van declarar mort políticament la nit de la primera volta, i donar-li ara una mica d’oxigen seria una maniobra estranya. La situació és tan excepcional, tanmateix, que no s’ha de menysprear res.

6. La sortida tecnòcrata

Uns quants analistes francesos han apuntat l’opció d’una sortida “a la italiana”, amb un govern tecnòcrata que rebés el suport de partits de signes molt diferents. La referència a Itàlia es deu als executius provisionals de Mario Monti, entre el 2011 i el 2013, durant l’era més fosca de la crisi, i de Mario Draghi, entre el 2021 i el 2022, per a navegar un terrabastall que ha desembocat en l’hegemonia de l’únic partit que s’hi va oposar, els Germans d’Itàlia de Giorgia Meloni. No n’hi ha precedents a l’estat francès, ni els precedents ni, de fet, la tradició política per a facilitar-ho, i és dubtós que el Rassemblement National i el Nou Front Popular s’hi avinguessin, tot i que no se’n pot ometre la possibilitat si el blocatge després de dilluns s’allarga gaire. La pressió de Brussel·les i del món financer podria afavorir-ho. Al capdavall, d’aquí a un any, Macron podrà tornar a convocar eleccions legislatives i encara n’hi restaran dos de presidència. No hi ha res dat ni beneït.