Victòria o pròrroga? Malgrat la derrota de Le Pen, el problema continua

Els crits de joia van omplir la plaça de la República de París, a les vuit del vespre, quan es va saber el resultat inesperat del sondatge: victòria per al Nou Front Popular, la coalició de la França Insubmisa, els socialistes, els ecologistes i els comunistes. Una mobilització extraordinària ha aturat no tan sols la majoria absoluta del Rassemblement National de Marine Le Pen, que era ben a l’abast, sinó també la victòria. L’extrema dreta, tercera, ha obtingut fins i tot menys diputats que l’afeblida coalició liberal dels aliats del president Emmanuel Macron. El cap dels insubmisos, Jean-Luc Mélenchon, fou el primer a parlar, pletòric. El va seguir el cap dels socialistes, Olivier Faure. Tots dos, visiblement satisfets, van enumerar els deures del govern on ja es veuen participant: apujar el salari mínim, rebaixar l’edat de jubilació, engegar una nova reforma de les pensions. El Nou Front Popular celebra i reivindica el programa que els ha fet obtenir una primera plaça insospitada fa unes setmanes, però l’eufòria de la sorpresa deixa lloc a un dubte important. Ha guanyat, l’esquerra francesa, o tan sols ha aconseguit una pròrroga?

Els 180 diputats del Nou Front Popular i els 160 de la coalició liberal –amb el recompte inacabat– han estat possibles gràcies a la retirada de 224 candidats d’uns i altres que havien estat tercers a la primera volta. Pura estatística: s’han asfaltat mútuament el camí. Aliats molt destacats de Macron, com el seu ex-primer ministre Édouard Philippe o el seu ministre de Finances, Bruno Le Maire, havien fet campanya criticant “l’extremisme tant de dreta com d’esquerra”, i no volien aliances amb els insubmisos. Es van acabar empassant el rebuig quan van veure com Mélenchon i el delfí de Le Pen, Jordan Bardella, encaraven la segona volta: com un torcebraç entre tots dos blocs. La perspectiva que aquesta dicotomia fes miques l’espai liberal –hi havia projeccions que els donaven tan sols una cinquantena de dipuatats– els va fer actuar. La doctrina del primer ministre Gabriel Attal, que va demanar simplement de frenar Le Pen i Bardella, es va acabar imposant. Attal va alertar del “risc que desaparegui el moviment que encarna les nostres idees i els nostres valors”. Philippe va acabar declarant que votaria el candidat comunista de la seva circumscripció. Davant la desintegració, mal menor. 

El resultat de l’esquerra també es deu a un error de càlcul original de Macron, que va pensar que la coalició que s’havia articulat per a les legislatives de fa dos anys no es repetiria ara, perquè les desavinences entre els socialistes i els insubmisos –que certament hi eren i continuen vives– s’havien tornat massa fondes. Es va equivocar. Els partits d’esquerra van llegir bé els resultats de les eleccions europees, en què van anar per separat: la suma de tots ells hauria els hauria deixat llavors molt a prop del Rassemblement National. Preocupats perquè l’extrema dreta no els escombrés, i comprovant com de debilitats es trobaven els seus rivals macronistes, van reaccionar de pressa, es van unir de nou i van improvisar un programa llaminer en un temps rècord. Després de la primera volta, van haver de resoldre la nosa de Mélenchon, que era un obstacle per a una entesa tàctica amb els macronistes però també causa malestar intern. Els socialistes, que han pujat com l’escuma, i els ecologistes, han fet tenalla per a rebaixar-ne la rellevància. Van insistir de seguida, explícitament, que no seria candidat. El diputat François Ruffin, molt popular entre els insubmisos, va acusar fa uns dies Mélenchon de ser una càrrega. 

El problema de l’eufòria és que la majoria dels elements que han evitat la victòria de Le Pen i Bardella són conjunturals. És un lloc comú de la comunicació política: el somriure de la nit electoral depèn de les expectatives que s’hagin forjat abans. La campanya ha orbitat al voltant d’una possible majoria de l’extrema dreta i, com que no l’han aconseguida, els rivals ho celebren. Tanmateix, el creixement del Rassemblement National és sostingut. Han assolit una consolidació que semblava impensable fa uns anys. El 2017 tenien vuit diputats a l’assemblea francesa, i ara en tenen cent quaranta. En pocs anys han aconseguit passar de ser un reducte comandat per Jean-Marie Le Pen, un militar que havia servit a Algèria i que es referia a l’holocaust com un detall de la història, a ser un dels tres blocs polítics principals de l’estat francès. L’objectiu de la seva filla, Marine, que ha treballat molt per emblanquir l’espai, continuen sent les presidencials de 2027. En les de 2022 ja va aconseguir dos milions i mig de vots més que no pas en les de 2017. A Catalunya Nord, l’èxit ultra ha estat rotund. La victòria a les europees encara és molt recent, malgrat el trasbals dels últims dies, i mai no havien aconseguit guanyar en la primera volta d’unes legislatives.

D’aquí a tres anys, si no hi ha sorpreses, Le Pen tornarà a ser candidata i encara no té rivals clars. Llavors, els seus opositors no podran jugar moltes cartes que han jugat ara. No hi tindran cap paper les retirades tècniques de candidats, perquè en unes presidencials el vot és purament quantitatiu i per circumscripció única. Tampoc no hi podrà ajudar l’efecte dramàtic de l’avançament electoral sorpresa, que ha estat decisiu en aquestes legislatives, a menys que Macron dimiteixi de sobte, cosa que ara com ara sembla altament improbable. Els integrants del Nou Front Popular poden mirar de presentar un sol candidat perquè passi llavors a la segona volta, però els costarà trobar una figura de consens que mobilitzi i, alhora, no causi al·lèrgia als centristes que ara s’han avingut a fer front contra Bardella. Per una altra banda, Le Pen ha aconseguit una altra fita que el resultat de les legislatives no pot amagar: una part substancial dels Republicans, la família conservadora de Jacques Chirac i Nicolas Sarkozy, s’han sumat al Rassemblement National. L’espai polític s’ha dividit. L’ala més dura considera que el programa de Le Pen s’assembla prou al seu i que la dreta francesa s’ha deixat intimidar massa pels codis de l’esquerra.

Els macronistes esperen poder nomenar un primer ministre del sector moderat del “camp socialdemòcrata” –paraules de Bruno Le Maire–, probablement un socialista. Havent aguantat el tipus més que no es preveia, però, també voldran la seva part del pastís. La situació que s’obre ara sembla molt inestable. Tingui la composició que tingui el nou govern francès, no és clar com governarà, ni amb quin programa, ni quines lleis podrà aprovar, ni tan sols si en podrà aprovar. Si les discussions entre insubmisos i socialistes dins del Nou Front Popular ja eren sovint acalorades, amb vots diferents en qüestions fonamentals, sembla evident que la presència de liberals i centristes encara pot afegir-hi més pals a les rodes. Macron se n’ha sortit en un dels seus objectius centrals, que era retenir la força de la seva figura presidencial en matèria internacional, però ara haurà de continuar navegant la mala mar.

Els últims dies ha anat circulant per anàlisis i tertúlies la possibilitat d’una solució a la italiana, si el blocatge s’enquista. Un govern tecnòcrata, amb el suport dels liberals i de part de l’esquerra, però l’estat francès no en té tradició i la jugada no sempre surt bé. A Itàlia, el govern de Mario Draghi va servir en safata de plata la victòria de Giorgia Meloni. El maldecap francès no s’ha acabat.