Els tres primers moviments de la inestabilitat que comença a París

La primera prova que no s’ha acabat res és la fressa que hi hagué ahir a París, l’endemà de la derrota de l’extrema dreta a les eleccions legislatives franceses. Primer moviment: el president Emmanuel Macron no ha acceptat la renúncia del primer ministre, Gabriel Attal, i li demana que continuï un quant temps més al càrrec “per assegurar l’estabilitat”. La situació postelectoral no és tan terrible per a Macron com semblava que seria, però tothom necessita temps. Attal ha volgut evidenciar el seu despit, assumint les conseqüències d’una decisió que no va prendre ell i que el va disgustar, però el moment demana paciència. El sistema electoral preveia les legislatives com un mecanisme per a reforçar el president, però ja no reïx en la seva missió: ara tan sols abona la fragmentació en tres blocs de difícil convivència. París està tan poc acostumada a les coalicions i els equilibris que, en un article publicat ahir a Libération, comparaven la situació –entre més– amb l’acord del PSOE i Junts després de les últimes eleccions espanyoles.

Segon moviment: ja comencen les discussions internes dins el Nou Front Popular, la coalició d’esquerres que ha guanyat les eleccions, integrada per la França Insubmisa, els socialistes, els ecologistes i els comunistes. El vell Partit Socialista, que ja semblava ferit de mort, enterrat per la superació del bipartidisme, és el que més s’ha revifat dins la coalició, respecte del 2022: ha passat de 31 diputats a 59; en canvi, els insubmisos de Jean-Luc Mélenchon han baixat de 75 a 74. Els ecologistes han passat de 23 a 28 i els comunistes, d’11 a 9. Olivier Faure, el primer secretari dels socialistes, ja ha marcat a l’agenda que aquesta setmana hi ha d’haver una proposta per a ser el primer ministre. Més enllà dels insubmisos, hi ha consens perquè el designat no sigui en cap cas Mélenchon, que desperta molts anticossos tant dins la coalició com fora. Els socialistes creuen que estan més ben situats perquè són els qui més poden construir ponts amb el macronisme. Els liberals, de fet, ja han avisat que no faran primer ministre Mélenchon.

Els socialistes veuen una oportunitat per a recuperar el protagonisme que van perdre després de l’època de François Hollande –elegit ara diputat. Tenen un marge per a promoure cares que puguin fer un paper en les eleccions presidencials del 2027, i tal volta per a seduir l’ala que els és més pròxima dels macronistes i reconstruir el centre-esquerra. La qüestió és quin tros de programa del Nou Front Popular estan disposats a sacrificar per aconseguir-ho, i fins a quin punt volen tibar la corda amb els insubmisos. Després de l’avançament sorpresa, l’esquerra va presentar un bon grapat de mesures elaborades a velocitat de creuer: prometien de derogar la polèmica reforma de les pensions de Macron, apujar el salari mínim net a 1.600 euros, congelar els preus de l’energia i de l’alimentació, restablir l’impost de solidaritat a la fortuna i abolir tots els imposts no progressius, per exemple. Mélenchon diu que és gràcies a aquest programa que han guanyat i que ara hi han de ser lleials. La proposta dels insubmisos és de cenyir-se al programa, però el Nou Front Popular és lluny de la majoria.

També la coalició liberal de Macron respira alleujada, com l’esquerra, perquè ha impedit la desfeta absoluta. La desaparició parcial del seu espai polític era una possibilitat real la nit de la primera volta. Ara volen fer valer els seus 161 diputats i la segona posició: qualsevol cosa que pretengui la coalició d’esquerra necessita el vist-i-plau dels aliats del president, que no veuen precisament amb bons ulls la radicalitat de Mélenchon ni la seva presa de posició. No tan sols molts portaveus de l’espai liberal es van negar d’entrada a fer diferències entre la França Insubmisa i l’extrema dreta de Marine Le Pen, sinó que van arrossegar cap al fangar de la campanya aquest mateix programa que ara Mélenchon reivindica integralment. El ministre de Finances, Bruno Le Maire, va fer servir l’espantall que l’aplicació de les propostes tant de l’esquerra com del Rassemblement National farien créixer el deute francès fins al punt que París acabaria literalment governada per Brussel·les i el Fons Monetari Internacional. El president de la patronal Medef va dir que el programa del Nou Front Popular era “tan perillós o més” que el de Le Pen.

Hi haurà una esgarrinxada interna i serà més aferrissada que no deixen veure ara les celebracions electorals. Resten tres anys de legislatura –llevat que Macron tornés a trencar totes les previsions i convoqués unes altres legislatives, cosa que no pot fer fins d’aquí a un any. Tres anys són poc temps i molt de temps alhora: poc temps per a engegar canvis que els ciutadans percebin abans de les presidencials del 2027, poc temps per a greixar un govern funcional amb unes majories tan complicades, i molt de temps perquè l’extrema dreta es refaci de la derrota, perquè Marine Le Pen es concentri a guanyar les eleccions següents, perquè Rassemblement National posi tants bastons a les rodes com pugui. Els equilibris que sorgeixin de les negociacions que hi ha en curs seran decisives per al combat més important. Sobreviurà el Nou Front Popular? Es cohesionarà, si Mélenchon s’enretira i els socialistes respecten la posició dels insubmisos? O s’esbocinarà? Els macronistes donaran suport extern a l’esquerra i també li posaran traves per a rostir-la i presentar-se més ben parats el 2027? O voldran tallar el bacallà directament?

I tercer moviment: Marine Le Pen no s’ha estat paralitzada, després de perdre. Ha pres una decisió significativa: deixar enrere el grup d’Identitat i Democràcia al Parlament Europeu per a unir-se als Patriotes per Europa, impulsat pel primer ministre d’Hongria, Viktor Orbán, i que ja ha esdevingut la tercera força a Brussel·les després d’integrar Rassemblement National, la Lega de Matteo Salvini, i Vox –que ha abandonat Giorgia Meloni–, entre més. El moviment d’Orbán ha anat sincronitzat amb la seva visita a Moscou, on s’ha reunit amb el president rus, Vladímir Putin. Les acusacions de ser massa pròxima a Putin han perseguit sempre Le Pen, que en efecte li havia professat admiració. Macron la va arribar a acusar d’estar-hi en nòmina. Els últims dies de la campanya de les legislatives, el suport explícit del Kremlin a Rassemblement National va incomodar Le Pen, que havia mirat de distanciar-se’n arran de la guerra d’Ucraïna. Ara ja n’ha perdut la por. Per a l’extrema dreta francesa, és el moment de marcar múscul a tot arreu on pugui.