Eleccions europees: batalla electoral al cor de la col·laboració independentista contra la repressió

El Parlament Europeu ha esdevingut aquesta legislatura una excepció a la política catalana: s’hi han palesat la reivindicació de l’autodeterminació i la lluita contra la repressió com uns dels eixos centrals, i hi ha hagut una col·laboració habitual entre ERC i Junts, a diferència de la trencadissa del parlament i de Madrid.

Dijous a la nit començarà la campanya electoral de les eleccions al Parlament Europeu. D’una banda, hi ha la possibilitat que Compromís recuperi la representació a Brussel·les; d’una altra, s’han format unes quantes candidatures amb participació de partits del país; i, a més, s’ha de tenir en compte que la pugna entre partits pot tenir ramificació sobre la nova legislatura catalana.

Unitat en la lluita a Europa

La legislatura europea ha estat marcada per la lluita contra la repressió i per la coordinació entre partits independentistes. En primer lloc, Oriol Junqueras, aleshores pres polític, va ser cap de llista d’Ara Repúbliques, la candidatura d’ERC amb EH Bildu i el BNG, i Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, a l’exili, van encapçalar la llista de Junts, que ja va haver de batallar als tribunals per presentar-se a les eleccions, arran del vet inicial de la Junta Electoral espanyola.

Tot i ser elegit eurodiputat, es va impedir que Junqueras prengués possessió de l’acta, fet que va portar a una batalla judicial a Europa que va desembocar en la sentència del TJUE i l’anomenada doctrina Junqueras, que és la derrota judicial més greu de l’estat espanyol a escala internacional en la persecució contra l’independentisme. Establia que un eurodiputat tenia tots els drets i immunitats d’ençà que era elegit i que, per tant, s’havia d’haver reconegut Junqueras com a eurodiputat. Això va tenir conseqüències immediates sobre Carles Puigdemont i Toni Comín, primer, i sobre Clara Ponsatí, després, i va ensorrar el blocatge que la diplomàcia espanyola havia provat de bastir de bracet del president del parlament aleshores, Antonio Tajani.

Novament, el procés català va entrar de ple a la cambra europea amb el suplicatori per a retirar la immunitat de Puigdemont, Comín i Ponsatí. Tot i prosperar, hi va haver 293 eurodiputats que no el van avalar (un 42% del total) i que s’hi van oposar o abstenir. Una oposició que anava molt més enllà del centenar de vots dels grups Verds-ALE i Esquerra Unitària Europea, que s’hi havien oposat públicament.

Junts i Esquerra han col·laborat estretament en el Caucus per a l’Autodeterminació, un grup de nou eurodiputats que volen aconseguir que la Unió Europea accepti i reguli un mecanisme amb què es pugui exercir el dret d’autodeterminació dins les fronteres de la UE. De fet, en aquesta legislatura, també hi ha hagut una votació sobre el dret d’autodeterminació, que, tot i ser refusada, palesà un suport mai assolit (vora una quarta part dels membres del Parlament Europeu).

Els efectes sobre el nou parlament

La campanya oficial començarà divendres i s’acabarà el 9 de juny, tot just un dia abans del termini per a constituir el nou parlament català, dia en què hi haurà els primers acords entre partits per a elegir la presidència de la cambra i el repartiment de la mesa. El PSC ja ha dit que vol explorar un acord, encapçalat per ells, amb tots els partits –tret dels d’extrema dreta, Vox i Aliança Catalana– i Junts és partidari d’entendre’s amb ERC, com a pas previ per a la investidura que Puigdemont cerca amb el seu suport i el de la CUP.

El resultat pot afectar les perspectives dels partits. El president espanyol, Pedro Sánchez, mesurarà en quin moment es troba el PSOE i si, en cas d’uns mals resultats a les europees, hi ha una dependència parlamentària d’ERC i Junts a Madrid o bé, en cas que els resultats siguin més bons que no es preveu, si té l’alternativa de convocar eleccions avançades en qualsevol moment. Per una altra banda, ERC podria tenir encara més incentius per a evitar que hi hagi una repetició electoral a Catalunya si rep una nova patacada. I Junts podria intensificar la pressió en favor d’una investidura de Puigdemont, si és capaç de tornar a guanyar les europees al Principat.

En l’àmbit estatal, ERC, dins Ara Repúbliques, va aconseguir tres escons al Parlament Europeu i 1.257.484 vots. Junts, tot sol, va aconseguir dos diputats (que van passar a ser tres amb el Brexit) i més d’un milió de vots, dels quals 987.149 (28,5%) al Principat, on va ser de manera destacada la primera força.

En aquestes eleccions, Diana Riba, que ocupava el tercer lloc a la llista d’Ara Repúbliques i va fer el salt a la política amb l’objectiu de denunciar la vulneració de drets fonamentals a l’estat espanyol, en serà la cap de llista, i el següent candidat del partit a la llista serà Tomàs Molina, que ocuparà el quart lloc. Les enquestes preveuen que pugui repetir els tres escons d’ara fa cinc anys. A més, Raül Romeva és el candidat de l’Aliança Lliure Europea a la Comissió Europea, juntament amb Maylis Rossberg, membre de la minoria danesa a Alemanya.

Junts es torna a presentar tot sol a les eleccions europees, tot i que històricament CiU havia format aliances amb el PNB. L’avançament electoral i la candidatura de Puigdemont al parlament han precipitat que el cap de llista sigui enguany Toni Comín, exiliat i número dos ara fa cinc anys, acompanyat de la catedràtica de dret internacional Neus Torbisco i d’Aleix Sarri, director de l’oficina europarlamentària. Les enquestes, majoritàriament, els donen un escó.

Sumar, Compromís i les noves candidatures

En aquestes eleccions, a la candidatura de forces sobiranistes d’Ara Repúbliques s’hi ha afegit  Ara Més, l’aliança sobiranista de les Illes. Alice Weber, de Més per Mallorca, ocupa el número 15 a la candidatura.

De fet, Més per Mallorca ha canviat d’aliances en aquestes eleccions, perquè a les espanyoles va decidir de presentar-se amb Sumar. En canvi, Compromís es manté a la llista de la coalició impulsada per Yolanda Díaz i hi concorrerà amb Vicent Marzà de número tres. En aquesta mateixa llista, Jaume Asens, dels Comuns, ocupa el segon lloc. Les negociacions en el si d’aquest espai, que han durat setmanes, no han estat gens fàcils. Compromís havia posat la condició indispensable d’ocupar llocs de sortida que els garantís representació valenciana a Europa, cosa que a parer seu implicava de tenir el número tres, i van exposar la possibilitat d’impulsar una candidatura alternativa si no arribaven a cap acord.

De fet, les europees seran una prova per a Sumar. Per una banda, hi ha hagut un trencament amb Podem, que, amb Irene Montero com a cap de llista, provarà de mantenir un espai propi i tornar a ser una alternativa, i també hi ha hagut aliats que aquesta vegada s’han despenjat del projecte, com ara Més per Mallorca i Drago Canàries. Per una altra banda, d’ençà de les eleccions espanyoles tot han estat patacades a les urnes; una desfeta total a Galícia i al País Basc i, en menor grau, a Catalunya, i hi ha també un malestar important entre els partits que romanen al projecte. En la configuració de les llistes, Esquerra Unida va acceptar el quart lloc, tot i que va decidir de congelar el debat sobre la integració a la direcció de Sumar. La direcció en un comunicat va dir: “No és la posició que mereix la nostra organització, però la classe treballadora i el futur de l’esquerra transformadora no mereixen més divisió i desmoralització en l’actual moment d’avenç reaccionari a tot Europa.” Els equilibris amb els socis han portat a fórmules estranyes, com ara que els partits contribueixin a pagar la campanya o no segons si finalment entren, o que el Moviment Sumar, impulsor del projecte, s’hagi quedat gairebé sense representació per haver mirat d’acontentar tots els socis. Un enfonsament podria fer-ho trontollar tot.

En aquestes eleccions també hi ha partits que posen el procés català en el centre, però per a oposar-s’hi. El PP presenta de cap de llista Dolors Montserrat, que ha reivindicat la seva feina a l’eurocambra contra l’amnistia, la immersió i l’independentisme; el cap del Partit Popular Europeu, Manfred Weber, de fet, ja va avançar que el resultat de les eleccions europees del juny serien per a l’estat espanyol un “referèndum sobre allò que passa a Madrid”, en relació amb l’amnistia, que va permetre la investidura de Sánchez. De la mateixa manera, Jordi Cañas encapçala la candidatura de Ciutadans en aquesta campanya electoral, que podria ser la darrera de la formació. Cañas ja va avançar que centraria la campanya a portar a Europa la seva oposició a Sánchez i Puigdemont.

També hi ha candidatures que inclouen partits del país. A Catalunya Nord, Terenci Vera, de Sí al País Català, i Ana Ollet, d’Unitat Catalana, formen part de la llista Europa Territoris Ecologia, com a representants de Regions i Pobles Solidaris, la federació de partits sobiranistes de l’estat francès. Enguany han trencat la coalició amb els ecologistes i han format una llista amb el Partit d’Esquerra Radical i més grups polítics progressistes i europeistes afins a l’ecologisme, com Volt o el Moviment Progressista.

També hi ha la candidatura País i Moviment Rural, formada per partits catalans i valencians. En formen part República Valenciana, Via Mediterrània, Convergents i el Moviment Demòcrata Català, de Josep Maria Vila d’Abadal. El PI forma part de Coalició per una Europa Solidària, amb el PNB i Coalició Canària, i amb Jordi Prunes en el quart lloc. I, encara, la número tretze de la candidatura encapçalada per Tomás Guitarte, de Terol Existeix i més representants de plataformes municipals i regionals, és María Vilar, de Centrats en Nules.

Així mateix, hi ha la llista Pirates – Aliança Rebel, un partit que en eleccions al parlament formava part de la candidatura de la CUP, que habitualment no es presenta a les eleccions europees. La cap de llista és Muriel Rovira Esteva.