Els múltiples combats paral·lels de les eleccions europees

Tot es barreja. Les eleccions europees del pròxim 9 de juny seran una batalla fraccionada, plena de petits combats paral·lels. La incògnita principal és la força que tindrà l’extrema dreta, que encapçala les enquestes en nou estats, incloent-hi França, Itàlia i els Països Baixos, i que pot alterar les majories al parlament. Segons unes quantes projeccions, els dos peixos grossos, socialdemòcrates i populars, podrien perdre l’hegemonia. Per primera vegada, en canvi, podria sumar un triangle dels populars –el grup on s’inscriu el PP espanyol–, amb els grups extremistes d’Identitat i Democràcia –on hi ha Marine Le Pen i Matteo Salvini– i dels Conservadors i Reformistes –on hi ha Giorgia Meloni i Vox. La presidenta de la Comissió, la conservadora Ursula von der Leyen, ja els ha obert una mica la porta. Aquesta setmana, Le Pen ha trencat amb Alternativa per Alemanya arran d’unes declaracions del seu candidat sobre les SS nazis. Una majoria tan radicalitzada cap a la dreta, encara que no governés, podria encetar una nova era a Brussel·les.

Hi ha gestos, però el trencaclosques és molt complicat, i els engranatges de la gran coalició –populars, socialdemòcrates i liberals– són molt consolidats. Amb un bon resultat dels euroescèptics i dels eurodubitatius, la legitimació de les institucions europees pot trontollar encara més. L’eurobaròmetre d’aquesta primavera diu que un 42% dels ciutadans europeus tendeix a no confiar en la Unió. No sembla que la institució perilli a curt termini –la visió d’Europa continua essent sobretot positiva i, a més a més, després d’haver entrat en vigor el Brexit, la intenció de votar d’anar-se’n en un hipotètic referèndum com el del Regne Unit ha baixat a tot arreu considerablement. Però, a mitjà i llarg termini, la cosa perillarà si no hi ha revulsius. Segons el CEO, per exemple, el 84% dels catalans considera que la seva veu és poc escoltada, o gens, a Brussel·les; i el 43% de la població té un sentiment poc europeista, o gens –una xifra que creix fins al 64% en el cas dels joves entre divuit anys i vint-i-quatre. L’horitzó no és engrescador per a la unitat europea.

La participació en les eleccions europees sol ser escassa, sovint força per sota del 50%. Fa cinc anys, hi hagué una excepció a Catalunya i a la resta de l’estat espanyol, en un clima de gran agitació política, però aquesta vegada l’abstenció pot tornar a ser un entrebanc dur de superar, sobretot per als partits independentistes, que encara es recuperen de les eleccions del 12 de maig, on l’elevada abstenció d’un 42% del cens els va empènyer a una baixada extraordinària en vots i escons. Tal volta veurem campanyes estrambòtiques –avui mateix, els candidats d’Esquerra han davallat en ràfting per la Noguera Pallaresa. Tot plegat sol activar uns paràmetres de vot diferents, quan es mira a Brussel·les: hi ha més vot de càstig, més anomalies. Així, per exemple, l’any 2014, Le Pen s’estrenà guanyant unes eleccions; Esquerra ho féu al Principat per primera vegada d’ençà de la república; i així nasqué llavors Podem, per sorpresa. Així, també, l’any 2019 el president Carles Puigdemont va obtenir més d’un milió de vots.

El moment electoral és especialment estrany a Catalunya. Mentre duri la campanya, les converses sobre la investidura ja hauran començat. El president en funcions, Pere Aragonès, ha convocat la constitució del parlament –quan se n’haurà d’elegir un president nou– l’endemà mateix de les urnes, el dilluns 10 de juny. La campanya posarà tothom a prova. Els socialistes, amb Javi López de candidat –que repeteix però és molt poc conegut–, hauran de comprovar si la seva embranzida aguanta. Junts, amb Toni Comín, té l’altíssim llistó del resultat de Puigdemont de fa cinc anys. Esquerra, amb Diana Riba i Tomàs Molina, s’hi presenta en coalició amb Més per Mallorca, Bildu i el BNG. El bon moment dels bascs i els gallecs pot salvar el cop en global, però la lectura del resultat al Principat serà important: Esquerra ha entrat en crisi després d’haver-se ensorrat a les municipals, les espanyoles i les autonòmiques, i el resultat a les europees serà important per a observar els pròxims mesos de negociació a la Generalitat. Una volta superats els comicis, Oriol Junqueras deixarà la presidència del partit després de tretze anys.

El president espanyol, Pedro Sánchez, té als morros una prova de foc. L’amenaça de dimitir va marcar l’inici de campanya a les catalanes i el truc va sortir prou bé. La crisi diplomàtica amb Javier Milei, president argentí, i el reconeixement de l’estat palestí han marcat l’inici d’aquesta, però els efectes són molt més incerts. Una victòria molt sòlida de Dolors Montserrat –i, per tant, d’Alberto Núñez Feijóo– seria un cop dur per a Sánchez; un resultat ajustat potser li donaria alè. A Sánchez el pot ajudar també un bon resultat de Vox, si l’ultra Jorge Buxadé surfeja bé l’onada extremista europea; però el pot perjudicar un mal resultat de Jaume Asens amb Sumar, l’experiment de Yolanda Díaz que fins ara no ha reeixit, i que ara, a més a més, s’encararà per primera vegada amb Podem, que presenta Irene Montero. Quan fa un any que es van acabar el govern de Progrés i el del Botànic, Compromís continua de bracet amb Díaz, però Més per Mallorca ha desertat i s’ha unit amb els republicans. Pot haver-hi moviments a l’esquerra del PSOE, a partir del dia 10.

Els efectes de la possible victòria de Le Pen davant d’Emmanuel Macron i el pes de Rassemblement National a Catalunya Nord. Els pròxims moviments de Meloni. La profunditat de la derrota dels socialdemòcrates alemanys, que governen amb l’aigua al coll. L’estira-i-arronsa de Sánchez i Feijóo. La capacitat de resistència de Junts i d’Esquerra. Tot i que solen tenir poc seguiment, aquestes eleccions poden fer un copet decisiu per a moltes peces que activaran un efecte dominó. En aquest diari de campanya ho seguirem pas a pas, amb un lliurament periòdic.

Un tema del dia

L’oficialitat del català a Europa ha protagonitzat el primer dia de la campanya i probablement serà una qüestió recurrent. En un acte de la Pimec, la consellera Meritxell Serret ha demanat més ambició al ministre espanyol José Manuel Albares, que s’ha compromès a “no abandonar el combat”. Comín s’hi ha afegit i ha retret al govern espanyol que “fins ara no ha estat a l’altura”. I el candidat de Compromís, Vicent Marzà, també ha promès d’impulsar-la.

Les altres xifres

La mateixa enquesta del CEO dóna dades preocupants sobre el grau de coneixement que els catalans tenen de les institucions europees. Quan se’ls demanava si sabien dir el nom de cap ens comunitari, tan sols el 7% sabia dir el de la Comissió Europea, i tan sols l’11% el del Tribunal de Justícia de la Unió. La institució més coneguda és el parlament, amb un just 29%. A més a més, el 66% dels enquestats no sabien contestar la data de les eleccions o la deien incorrectament.

La proposta

El candidat estrella d’Esquerra en aquestes eleccions, Tomàs Molina, fins ara home del temps al 3Cat, va fer broma ahir que, per “als primers cent dies”, tenia un compromís del director de la televisió, Sígfrid Gras, que consistia a “intentar posar TV3 a Eurovisió” i enviar-hi el grup The Tyets amb la cançó “Coti x Coti”.