Les eleccions espanyoles més incertes: quins escons hi ha en joc al Principat?

La convocatòria de les eleccions espanyoles el 28 d’abril ha posat força nerviosos els partits polítics, per la gran volatilitat del vot i pel fet que com més partits obtenen representació més ajustat és el resultat.

En el cas del Principat, la irrupció del Front Republicà i Vox condicionarà el repartiment dels escons. En aquest enfrontament electoral, hi haurà tres clivelles, en què diversos partits es disputaran un mateix perfil d’electors i on les fronteres entre partits es tornaran especialment poroses.

La primera serà entre els partits d’esquerres. Els socialistes, que han convertit les eleccions en un torcebraç entre el govern espanyol i PP, Ciutadans i Vox, poden mobilitzar a favor seu part de l’abstenció i acostar també votants d’altres formacions, recuperant part del vot de l’àrea metropolitana de Barcelona, cosa que els podria obrir la porta a ser primera força a Catalunya, una hipòtesi que no imaginaven fa uns mesos.

En aquest espai també competeixen els comuns, amb un resultat més modest a les eleccions catalanes, però que han estat els guanyadors de les espanyoles del 2015 i el 2016. Aleshores ja van aconseguir d’atreure part del vot independentista, i ara, amb Jaume Asens de cap de llista, això encara podria ser més clar.

El 2016, segons el CEO, un 38% dels votants de la CUP al parlament va votar els comuns a les espanyoles, com també ho va fer un 8% dels votants de JxSí i un 7% dels socialistes.

El tercer en discòrdia serà ERC, que sembla que és qui està més preparat per guanyar les eleccions. Els diputats Joan Tardà i Gabriel Rufián han tingut un paper protagonista a Madrid, Oriol Junqueras té una alta popularitat, i han fet un discurs i unes aliances dirigides a ‘eixamplar la base’. Les eleccions mesuraran si han assolit l’objectiu de ser el gran partit de l’esquerra.

ERC també es disputarà una part de l’electorat independentista amb JxCat. El 2016, entre tots dos partits van obtenir 1.110.000 vots a les eleccions espanyoles, per tant, més que la capacitat de sumar nous votants, serà fonamental la capacitat de mobilització dels partits.

Una tercera opció independentista i d’esquerres és el Front Republicà, que irromp en aquests comicis amb un discurs més contundent sobre la política de blocatge a Madrid. El Front Republicà pot activar part de l’abstenció i també disputar votants als comuns i Esquerra, tenint en compte que una part dels votants de la CUP haurien optat principalment per una d’aquestes formacions.

Un estudi recent mostra que la nova candidatura sacseja el repartiment d’escons en les eleccions espanyoles. La coalició de Poble Lliure, Som Alternativa i Pirates de Catalunya podria aconseguir quatre diputats. ERC n’aconseguiria nou, de manera que en perdria quatre respecte a la darrera estimació, i Junts per Catalunya en guanyaria un i es quedaria amb cinc escons.

Si prenem de referència els resultats del 2016, el Front Republicà hauria d’assolir vora 80.000 vots (3%) a la demarcació de Barcelona per entrar al congrés espanyol, i un percentatge superior al 10% a la resta de demarcacions. Per tant, un resultat més similar al que va obtenir la CUP a les eleccions del parlament del 27-S de 2015 que no pas les del 21-D de 2017. Segons la darrera estimació, el Front Republicà entraria a les demarcacions de Barcelona, Lleida i Girona.

Finalment, hi ha la pugna per l’electorat de la dreta espanyolista, l’espai que històricament havia dominat el PP i que ara es repartirà entre tres formacions. Aliats de cara a formar govern, però rivals electorals.

Us expliquem quins poden ser els principals canvis pel que fa als resultats.

Una situació ajustada a les demarcacions de Girona, Lleida i Tarragona

Les eleccions espanyoles destaquen per la seva desproporcionalitat. Com que hi ha molt pocs escons en joc, a cada demarcació un estret marge de vots pot fer que els partits obtinguin un diputat o no. Especialment, en els casos d’una participació baixa.

A la demarcació de Girona només es reparteixen sis escons. En les darreres eleccions espanyoles, ERC (26%) i PDECat (23%) van aconseguir dos escons cadascun; en van obtenir un els comuns (17%) i un altre pel PSC (13%). I van quedar fora el PP (10%) i Ciutadans (8%).

Aquesta vegada, malgrat tot, a la demarcació gironina la cosa no pot canviar gaire. Per a obtenir un escó, el PP i Ciutadans haurien de superar el PSC o qualsevol altra formació que obtingués com a mínim la meitat més un dels vots dels independentistes. I aquesta probabilitat sembla difícil, perquè també es presentarà Vox, que li prendrà vots.

Per la seva banda, amb els resultats del 2016, el Front Republicà necessitaria uns 35.000 vots. Hauria d’assolir uns resultats similars als que va obtenir la CUP el 27-S, quan va treure 33.100 vots (un 9%), més que no pas el 21-D (21.700). La darrera estimació li dóna un escó en aquesta circumscripció.

En el cas de la circumscripció de Lleida, el marge de maniobra encara és més estret. Només es reparteixen quatre escons. El 2016, tots els partits que van obtenir representació ho van fer amb un sol escó. La primera força va ser ERC (25,2%). També en van treure CDC i els comuns, i el darrer va anar a parar al PP (13,5%). El PSC va quedar fora, amb el 12,4%. La pugna se centra ara en aquest darrer escó.

És difícil que Vox entri per la demarcació de Lleida, però la seva presència restarà vots al PP i farà que el seu escó balli. Per tant, la irrupció de Vox podria tenir com a conseqüència que no entri cap partit de dretes. En el cas del Front Republicà, hauria d’obtenir poc més de 24.000 vots, uns milers de vots més que en les eleccions al Parlament de Catalunya del 2015, quan en van assolir 18.000. L’estimació d’Electomania també li dóna un diputat en aquesta demarcació.

Finalment, a la demarcació de Tarragona també es reparteixen sis diputats. Tots els partits del parlament, tret de la CUP, que no s’hi presentava, van obtenir un sol escó. Entre un 21,84% dels comuns i un 11,33% de Ciutadans. La CUP va treure 30.000 el 2015 i ara el Front Republicà en necessitaria 38.000. La hipòtesi més plausible en aquestes eleccions és que augmenti el vot d’ERC i PSC, i que la divisió del vot de la dreta, com a Lleida, deixi fora Ciutadans i el PP.

La batalla de Barcelona

Trenta-dos diputats catalans dels quaranta-sis es trien a la demarcació de Barcelona. Per tant, serà aquí on els partits concentraran la campanya i on hi ha en joc el resultat final de les eleccions.

El 2016, el resultat va ser força repartit, i totes les formacions –tret dels comuns, que van guanyar clarament– van obtenir entre quatre escons i cinc. L’alt nombre d’escons i la baixa participació (67%) fa pensar que, amb el resultat del 2016, un partit pot entrar amb un poc menys de 80.000 vots.

Amb aquesta situació, no és estrany que els comuns hagin situat com a cap de llista Jaume Asens, clarament independentista, amb l’objectiu de no perdre cap vot cap a ERC. Per la seva banda, ERC hi ha posat Oriol Junqueras, segurament per reforçar la llista pressionats per la decisió dels comuns. Jordi Sànchez encapçalarà la llista de JxCat i podria revifar la candidatura, que és la menys clara d’entrada. I amb Meritxell Batet, el PSC provarà d’aconseguir vots independentistes que tinguin por de Vox. Segurament, aquesta situació tan afilada també és la causa que Ciutadans hagi decidit d’encapçalar la llista amb Inés Arrimadas. Tanmateix, totes les majories seran molt justes i uns pocs milers de vots podrien tenir un impacte molt gran.

El factor clau serà la participació. El 2016, els dos partits independentistes van assolir un 28,82% dels vots a Barcelona (758.630 vots). Però el 21-D, al parlament, van aconseguir-ne 1.302.291, més 143.711 de la CUP.

La capacitat de mobilitzar, i convèncer, de l’independentisme serà una de les claus del resultat. El Front Republicà tindrà capacitat d’atreure part dels catalans que no acostumen a votar a les eleccions espanyoles, i és a Barcelona on té més possibilitats d’entrar al congrés espanyol, ja que amb 80.000 vots podria obtenir representació.

Vox també tindrà un paper clau, atès que segurament no entrarà a cap demarcació tret de Barcelona; en canvi, traurà vots de Ciutadans i, sobretot, del PP. Això, i el gir de Ciutadans cap a la dreta, limita molt les probabilitats que Ciutadans guanyi les eleccions, com va passar el 21-D.

En resum, el 28 d’abril Catalunya podria viure una autèntica nit d’infart en què els escons podran variar constantment i acabar adjudicant-se per un marge molt estret de vots, sobretot a Barcelona. Les previsions que puguin fer les enquestes ara, doncs, són menys fiables que mai.