I si el moment del PSC no és tan dolç com sembla?

I si la història es repeteix? Jaume Collboni va encarar la campanya de fa un any amb un missatge molt clar: que tothom sabia que guanyaria ell. Va repetir-ho amb tanta insistència com inexactitud, al debat final, a TV3: els sondatges el feien guanyador. Mirava de convèncer els votants que tot era dat i beneït. Certament, Collboni va encapçalar durant un temps la mitjana dels pronòstics, però l’aparició sobtada de Xavier Trias ho va capgirar tot. Tot i que el socialista es va recuperar unes quantes setmanes abans de les eleccions, el resultat final el va deixar segon, divuit mil vots per sota de Junts i, en canvi, tan sols dos-cents vots per damunt dels comuns. Aquella nit del 28 de maig, les cares a la seu del PSC eren poc alegres. Collboni, decebut, va felicitar Trias, tot i que va llançar una premonició: “No renuncio a res.” L’endemà mateix ja demanava una aliança amb republicans i comuns. El 17 de juny la tenalla entre Ada Colau i el PP de Daniel Sirera el va entronitzar.

El mateix missatge procura enviar-lo ara Salvador Illa. “El PSC està preparat i jo estic preparat”, va dir el dia que el president Pere Aragonès va avançar les eleccions al 12 de maig. Els socialistes encapçalen clarament tots els sondatges publicats. La seva línia als gràfics és ascendent d’ençà de fa un any. I Junts aspira a repetir el cop d’efecte amb l’anunci de la candidatura del president Carles Puigdemont, que fins i tot emula el nom de l’experiment barceloní: la llista es dirà Junts+ Puigdemont per Catalunya, a la manera de Trias per Barcelona. El format també sembla cercar el mateix: una llista que transcendeixi Junts, amb aliances amb petits partits que remen a favor del lideratge. Fins i tot, amb contextos molt diferents, tant Trias com Puigdemont recorren a la carta de la restauració. El president la reclama per l’aplicació de l’article 155; l’ex-batlle, arran de les informacions falses que vam embrutir la campanya del 2015.

Encara és difícil saber l’impacte que tindrà la candidatura de Puigdemont. No s’ha publicat cap sondatge gros fet després de l’anunci d’Elna. I, de la mateixa manera que hi ha semblances amb l’operació Trias, també hi ha diferències substancials. La primera és que llavors Trias no pretenia de polaritzar amb Collboni –amb qui fins i tot preveia de governar després– sinó amb Colau. Ara, en canvi, Puigdemont sí que vol un torcebraç amb Illa, un duel que escombri cap a la insignificança Esquerra –a qui en aquest paral·lelisme podríem comparar amb els comuns. La segona diferència és que Trias reapareixia després de gairebé vuit anys de retirada de la primera línia. Puigdemont no tan sols ha estat eurodiputat aquests darrers cinc anys, sinó que ja va concórrer al parlament el 21 de desembre de 2017 i el 14 de febrer de 2021 –en el primer cas, prometent de tornar si guanyava; en el segon, simbòlicament i prou. La tercera és que, en aquelles eleccions municipals, Puigdemont encara no havia pactat amb el PSOE a Madrid.

La situació d’Illa també és diferent, sobretot perquè ja va guanyar les eleccions de fa tres anys, i perquè la seva resistència als baròmetres és molt més forta que no pas la de Collboni. Tanmateix, per l’ex-ministre espanyol potser el Saló de Cent és un mirall de futur. El batlle fou investit gràcies a la tenalla d’última hora dels comuns i el PP, però arran de la perspectiva d’eleccions al congrés espanyol –convocades l’endemà mateix de la desfeta del PSOE a les municipals i autonòmiques– el van deixar tot sol i aviat farà un any que governa coix, amb tan sols deu regidors de quaranta-un, sense haver engegat cap reforma ni projecte ambiciós. La setmana passada mateix es va haver de sotmetre a una moció de confiança per aprovar el pressupost de manera automàtica. L’entrada d’Esquerra Republicana al govern de la capital, que feia setmanes que era al forn i que en tot cas no hauria servit per a atènyer la majoria absoluta, s’ha congelat almenys fins passades les eleccions al parlament.

Els socialistes també poden esgrimir a favor seu la victòria que van obtenir en les eleccions espanyoles del 23 de juliol, les més recents, en què Meritxell Batet es va endur dinou diputats i 1.200.000 vots. El comportament electoral dels catalans, però, ha demostrat històricament ser molt variable segons les eleccions, i d’una manera especial en les de Madrid. L’any 2015, els comuns, amb Xavier Domènech, van obtenir gairebé un milió de vots –928.000–, tan sols dos mesos després d’unes eleccions al parlament en què Catalunya Sí Que Es Pot havia rebut 368.000 vots i, en canvi, Junts pel Sí, 1.629.000. Les eleccions del 23 de juliol van tenir una gran aparença de plebiscit contra el PP i Vox a la costa peninsular. A Galícia, el 23 de juliol el PSOE va treure un 29% del vot i el BNG, un 9%. En les eleccions al parlament gallec del febrer, un 32% el BNG i un 14% el PSdeG. Sánchez va guanyar també al País Basc, que passarà per les urnes el 21 d’abril. Allí, Bildu i el PNB encapçalen folgadament tots els sondatges, molt per damunt dels socialistes.

L’escenari català, novament, és més particular. Al Principat, els anys de procés fan una atmosfera diferent, que erosiona més la conversa pública. El PSC no governa d’ençà del 2010 i el desgast dels partits independentistes fa mesos que es mastega. Sobretot per a Esquerra, que ha enfrontat múltiples crisis –PISA, sequera, presons– tota sola. Però Junts pot presentar-se a les eleccions amb una excusa nova: també ve de l’oposició, perquè va sortir del govern l’octubre del 2022. Puigdemont pretén de fer un discurs molt dur contra els socialistes, malgrat de negociar-hi a Ginebra. A Elna, el president es va vantar d’haver-los forçat a acceptar l’amnistia, que, tal com va explicar Odei A.-Etxearte, és el taló d’Aquil·les d’Illa, perquè el 30% dels seus votants hi estan en contra. Al capdavall, el PSC ha recuperat bona part del vot de Ciutadans, que el 2017 va obtenir 36 escons –Illa en va obtenir 33, el 2021– però no sembla haver recuperat un cert votant catalanista.

Encara resten sis setmanes per a les eleccions. Hi ha llistes que s’han d’acabar de confeccionar. Encara hi ha d’haver la campanya. L’actualitat té cops amagats i als tribunals madrilenys continua oberta la carpeta del cas Koldo, que investiga fraus en la compra de màscares quan Illa era ministre de Sanitat espanyol. El joc és més obert que no sembla.