Què ha canviat el 28 d’abril?

El resultat de les eleccions de diumenge passat té moltes lectures i els gurus ja s’encarreguen de llegir les fulles de te. En un panorama de temps variable com ho és ara mateix el català, és molt atrevit d’aventurar prediccions. Qui sap realment què passarà d’aquí a un mes? Em limito, doncs, a constatar la volatilitat del vot. El dia 28 hi hagué un cop de volant, tant a l’estat com a Catalunya. Si volgués fer un joc de paraules, diria que s’ha imposat el bloc del 155. El format pels de les 155 monedes de plata i els del ‘jo també vaig aplicar el 155’. D’antuvi poden semblar antagònics, però algunes afinitats poden acostar-los a mesura que avanci la legislatura. Els tripartits existiren. D’acord, hi ha algunes altres lectures més com cal. Una, la que veu en els resultats un avenç de l’independentisme pel fet simbòlicament important i empíricament negligible d’enviar més diputats que mai a Madrid. O la que hi veu una aclaparadora victòria de les esquerres, a condició de fer un esforç d’imaginació i valorar el PSC com a partit d’esquerres. O, des d’un altre angle, una majoria republicana que exclou els socialistes, inguariblement monàrquics per aquests rodals. D’enquadraments i fotografies, n’hi ha per a triar i remenar. Però el fet no interpretable és que les darreres eleccions, sense ser autonòmiques, han abolit el 21-D.

Què ha canviat, doncs, en poc més d’un any? A la política espanyola i en sentit pràctic, molt poc. La maquinària repressiva grinyola una mica, però avança com un tanc. Borrell desapareix, però al seu lloc hi puja Irene Lozano i un exèrcit de cosmètics per a fer un lífting a la imatge d’Espanya. A Catalunya, l’independentisme aguanta bé la intimidació capil·lar i l’escarni del judici. Hi ha hagut transvasament de vots, però no el decantament que permetria de visualitzar la majoria en pugna. Qualitativament, es pot dir que la vida resisteix la teoria. Amb el judici al Tribunal Suprem en fase creixent d’escàndol, gairebé la meitat dels electors ha tornat a votar per la dignitat, atorgant actes a tots els presos que anaven en alguna llista. Però en les propostes dels partits i en la distribució del sufragi, hi ha una diferència significativa respecte del 21-D. Les mateixes consignes dels líders traspuaven els efectes del 155 i amb els resultats a la mà sembla clar que s’ha girat full i s’ha renunciat a la legitimitat que fou clau en aquells altres comicis. Aquesta vegada la notícia és l’aclariment de la força respectiva entre els socis de la proclamació de la república, esdevinguts rivals.

Van quedant enrere les fites del primer i del 27 d’octubre de 2017, i del 21 de desembre. Aquelles jornades, que de tan intenses semblaven hiperreals, comencen a esvair-se. Aviat dubtarem si vàrem somniar-les i alguns no trigaran a titllar-les de romàntiques. Massa sovint perdem de vista que la memòria és allò que aporta alguna consistència a això que anomenem Catalunya, nom de significació molt diferent segons qui el pronuncia.

Arran de l’absència d’una alternativa programàtica clara entre les principals formacions independentistes, és natural que la majoria s’inclinés per la més robusta, la que té més penetració territorial i més història institucional. En definitiva, la que sembla més estable en època de desconcert. Si no és que als catalans realment ens perd l’estètica i hem votat el logotip d’esquerres per quedar bé o com un talismà per a espantar la dreta, que condensa un núvol tòxic damunt l’estat. Per una d’aquestes raons o altra, o per totes dues alhora, el cas és que el capgirament dels resultats en un temps tan breu apunta a una nova centralitat. Des de la riuada independentista del 2012 que ERC maldava pel centre i l’ha acabat trobant. Ben mirat, l’operació no era pas difícil, car el centre es desplaçava en el seu sentit. Els republicans n’han tingut prou moderant el to, sacrificant algunes coses abans consubstancials al seu programa, rebaixant expectatives, eliminant la paraula ‘innegociable’ del seu vocabulari, bescanviant els principis nacionals pels de la correcció política i reduint el ritme de l’acció. Aprenent doncs a passar el film a càmera lenta i llimant les arestes del marc ideològic per eixamplar-ne el perímetre.

Ara, tot desplaçament d’un element del sistema té conseqüències en el conjunt. Al cap i a la fi, l’electorat és un sistema de vasos comunicants, i l’ampliació dels marges ideològics d’ERC fins a convertir-se en la versió actualitzada del catch-all party que fou el pujolisme desmenteix el recoble que JxCat és un cau de convergents. Més exacte seria dir que hi ha hagut un intercanvi de papers. CiU rebentà per la pressió de l’independentisme que li pujava de les bases i es disgregà en un grapat d’asteroides. De primer, el procés trencà la coalició, polvoritzant el fòssil que ja era Unió. Tot seguit enfrontà els convergents entre ells i finalment desballestà el PDECat, que aspirava a ser una taula de salvació i acabà essent una planxa per a caminar-hi damunt. I encara que JxCat aixoplugui desferres de l’antic partit de centre-dreta, és sofístic voler fer passar aquesta formació per la tercera o quarta mampara dels convergents.

Si el president Puigdemont i el president Torra ara porten la llufa d’arrauxats que durant anys penjava d’ERC, algun mèrit deuen haver fet per rebre aquest honor tan galdós. Sigui com sigui, seria una dreta molt paradoxal si servís d’ase dels cops als mitjans de dominació ideològica. I no sols als espanyols, on cada dia hi fan un Coripe, sinó també a alguns de catalans i no precisament els més independents. Per a aquests mateixos mitjans i amb fortuna variable, ERC ha esdevingut el partit del seny. Amb un emfàtic ‘ara encara no toca’, ha estat capaç d’articular un discurs prudencial compatible amb un radicalisme mil·limetrat. I en aquesta capacitat de despertar confiança a públics molt diversos, l’electorat hi ha vist justificadament una capacitat estratègica superior.

Una estratègia que no renuncia a res i que exposa l’independentisme a morir d’inanició mentre dubta, com l’ase de Buridan, entre entendre’s amb Madrid i decidir-se a decidir. L’anunci de Junqueras que el seu partit no descarta la unilateralitat puntual resulta, a falta d’aclariments, tan impropi d’un llarg viatge com conduir arrancant i aturant-se, amb risc de calar el motor. Quan no hi ha cap més horitzó que el pragmatisme és fàcil d’extraviar-se en la provisionalitat i embarrancar en la contingència. Fou el mal de què morí CiU. Seria un error que ERC interpretés la victòria del 28-A com un aval al pactisme. Cal no confondre amb un mandat allò que no és sinó voluntat de sobreviure d’una república avortada. Especialment en vista de l’estrategització del vot, tenint en compte que fins a la jornada de reflexió es discutia si votar una llista única sumava o restava, si calia dividir el vot entre tres partits o enviar-ne un a Madrid, un altre a Barcelona, i un tercer a Brussel·les, en un frenètic debat de nul convenciment i previsible distorsió de les voluntats en joc.

Format a contrapeu del 155, el govern català viu en carn pròpia el dilema d’un electorat que reclama unitat i imposa esquizofrènia. Al president Torra, d’una banda li demanen de materialitzar la república, i d’una altra li retreuen la radicalitat verbal. Ell hi posa més voluntat que no els seus crítics, però així i tot la seva indigència política fa impressió. Governar sense poder té això. Però en política toquen els quarts que dicta l’esfera, i si les busques no avancen no és que el rellotge s’hagi aturat sinó que van cap enrere. En les condicions actuals, l’anunci d’una ‘proposta democràtica basada en el dret irrenunciable a l’autodeterminació’ per quan condemnin els presos té tot l’aspecte d’un brindis al sol. La independència no és cap entelèquia. O és un objectiu amb tots els ets i uts o no és res. I no pot dependre mai d’una decisió de l’estat. L’independentisme fou imparable mentre era inventiu i portava la iniciativa. D’ençà que és reactiu perd pistonada.

Quina credibilitat mereixeria ara repetir una proclamació que ja caigué sota la primera envestida de l’estat? De què serviria tornar a recórrer el camí fressat? Especialment ara que molts dels actors han fet gestos que equivalen a una retractació. Espanya pagarà el preu que calgui per subjectar Catalunya i l’esquer del referèndum pactat sols enganya els lluços. Presentat en aquests termes, el conflicte és un forat negre que xucla fins i tot la llum. Per veure-hi, és urgent de sortir-ne. La solució requereix la multilateralitat i això fa imprescindible d’involucrar-hi més actors. Catalunya és una molèstia per a Europa i a una molèstia es reacciona d’antuvi menystenint-la, confiant que passi. Però amb el pacte de no-intervenció, la Unió Europea sols ha aconseguit d’encoratjar l’estat en l’arbitrarietat repressiva, amb risc que la Unió mateixa acabi devorada per l’autoritarisme.

Per sortir de l’atzucac, Catalunya hauria d’esdevenir un maldecap per a Europa, forçant-la a una decisió existencial. I això, més que una política de distensió, aconsella aprofundir la contradicció entre legalitat i legitimitat democràtica. Sobretot, demana de tenir mans lliures a Europa, instal·lant-hi el motor de la ruptura amb Espanya. Fer-ho efectiu exigiria que els partits independentistes sense excepció traslladessin l’estratègia nacional al Consell de la República, desvinculant-la del combat de proximitat entre ells i alliberant-la de l’encalç de la judicatura espanyola. Seria ingenu d’esperar que els partits ho fessin de grat, abocats com estan a la lluita pel repartiment de cadires i enfrontats en un rancuniós ‘nosaltres i ells’. Però els electors saben la manera de reconduir-ho. Només cal que també sàpiguen cap a on volen anar.