Candidatures, incerteses i remuntades del 14-F: com canviarà el parlament?

Unes eleccions sense precedents, una altra vegada. Una pandèmia s’ha apoderat de sorpresa de gairebé mitja legislatura i la justícia espanyola ha inhabilitat el president en exercici. El 14 de febrer de l’any vinent, d’ací a dos mesos justs, els catalans tornaran a passar per les urnes per cinquena vegada en una dècada. Seran les segones eleccions consecutives que no han estat convocades pel president de la Generalitat, que és qui en té la potestat. Però, amb tot, hi ha qui les vol veure com el segell d’un tancament de cicle, després de deu anys d’un procés independentista ara embarrancat. Ho seran, realment? Heus ací un resum d’allò que sabem, de moment, de cada candidatura.

Ciutadans: aturar la fuita de vots al PSC

Candidat a la presidència: Carlos Carrizosa
Escons obtinguts el 2017: 36
Escons prevists segons la mitjana dels sondatges: 14

Lorena Roldán, una diputada poc coneguda i de perfil molt similar a Inés Arrimadas, va ser l’elegida per afermar l’hegemonia insòlita que Ciutadans havia assolit el 2017 dins el bloc unionista. Però els sondatges pronostiquen un transvasament de vots molt important al PSC, i Miquel Iceta com a nou cap de l’oposició. Per això la direcció del partit, menystenint el resultat de les primàries, va apartar Roldán i va ungir cap de llista Carlos Carrizosa, que s’havia fet un nom amb diverses intervencions incendiàries, com ara l’escenificació del filibusterisme furibund del 6 i el 7 de setembre de 2017. El primer pas de Carrizosa va ser proposar a PSC i PP una candidatura unitària que mai no ha arribat a semblar possible.

A l’estat espanyol, Arrimadas ha emprès un seguit de negociacions amb el govern de PSOE i Podem que s’han interpretat com un tomb centrista de la formació, cosa que l’ha sacsejada internament. A Catalunya, però, el nomenament de Carrizosa revela que la direcció vol mantenir la línia dura en el discurs antiindependentista i, per tant, que es veu amb més possibilitats de reduir la patacada si prova de contenir l’entrada de Vox i la recuperació del PP que no pas si es modera. Darrerament, Carrizosa ha assegurat que el pacte d’ERC amb el PSOE i Podem per al pressupost espanyol indica l’adveniment d’un tripartit a Catalunya, i el missatge de la campanya, amb tota probabilitat, mirarà de presentar Ciutadans com l’únic vot que pot garantir un govern sense independentistes.

La llista de Ciutadans per al 14-F encara no s’ha anunciat, però no s’espera que hi hagi gaires variacions, llevat de baixes significades que ja hi va haver l’any passat, quan se n’anaren dos puntals: José María Espejo Saavedra i Fernando de Páramo, ara diputats al congrés espanyol.

Junts per Catalunya: mantenir-se davant ERC 

Candidata a la presidència: Laura Borràs
Escons obtinguts el 2017: 34
Escons prevists segons la mitjana dels sondatges: 31

Ara fa tres anys va ser una sorpresa que Junts per Catalunya, una amalgama amb membres del PDECat i fitxatges independents, passés davant d’ERC, partit al qual la majoria de sondatges pronosticaven, aquella vegada sí, la victòria que s’havia anunciat tantes vegades. Aquesta vegada hi ha un partit més enllà de la llista, un partit que aquest estiu va trencar amb el PDECat i que ha triat en unes primàries Laura Borràs, una candidata efectiva. Però l’objectiu serà el mateix: tornar a desmentir els sondatges i passar davant d’ERC. La direcció del partit preveu que ho aconseguiran amb el president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Joan Canadell, de número 2.

El partit encara resta a l’espera que el president Carles Puigdemont decideixi quin lloc –simbòlic– ocuparà a la candidatura. I la “segona urna” no ha decantat la balança ni en favor dels independents del 21-D, que durant aquesta legislatura han pres força, ni dels perfils més tècnics que provenen de la tradició del PDECat i CDC. Hi ha hagut equilibri. Ara bé, a diferència de Quim Torra, que quan va arribar a la presidència acabava d’entrar en política i no tenia un nucli de confiança propi, Borràs sí que l’hi tindrà. Canadell, amb qui farà tàndem, Jaume Alonso-Cuevillas, que serà el número 4, i diputats com ara Francesc Dalmases són molt afins a la candidata.

Havent guanyat les primàries contra el conseller Damià Calvet, que presentava un tarannà més pragmàtic, Borràs ja va avançar l’estratègia que Junts farà servir en la campanya contra ERC: defensarà que el dilema entre gestionar i fer la independència és fals, i que totes dues coses es poden fer alhora. La campanya no serà fàcil. Borràs ha criticat amb duresa el pacte dels republicans amb socialistes espanyols i Podem per al pressupost, i Canadell també ha estat dur contra ERC unes quantes vegades. A més, Junts espera que la qüestió sobre el procés obert per la justícia espanyola contra Borràs i la seva possible inhabilitació serà molt present durant la campanya.

Esquerra Republicana de Catalunya: el moment de la remuntada?

Candidat a la presidència: Pere Aragonès
Escons obtinguts el 2017: 32
Escons prevists segons la mitjana dels sondatges: 36

ERC és la gran incògnita de la nit del 14-F. Els sondatges indiquen que guanyarà gairebé d’ençà que es va constituir el govern de Quim Torra. Però la majoria van ser fets quan Borràs encara no havia estat nomenada, i el fantasma del 21-D alimenta el temor. Durant la darrera legislatura, ERC ha optat per escenificar un tomb cap al pragmatisme, amb diversos pactes amb els socialistes espanyols i Podem, com ara per a la investidura de Pedro Sánchez i el pressupost de l’estat.

A les eleccions municipals de l’any passat, ERC va fer seves les batllies de Lleida i Tarragona, fins llavors socialistes, i va anar de poc que no ateny la de Barcelona i tot. Tant això com el creixement recent en diversos punts de l’àrea metropolitana seran un apuntalament argumental per a la seva estratègia durant la campanya. A més, els dirigents del partit han provat reiteradament d’espolsar-se les crítiques pels pactes amb els socialistes adduint que Junts per Catalunya hi va pactar a la Diputació de Barcelona.

En la presentació de les llistes, de fet, el vice-president i candidat Pere Aragonès, amb un perfil més tècnic que no pas el de Borràs, i la secretària general del partit, Marta Vilalta, ja van parlar d’una “via àmplia” per a fer la independència, contraposant-la amb “la via petita, aquella que només inclou els independentistes que són molt independentistes”. D’aquesta manera, els republicans miraran d’arrabassar votants als comuns i al PSC, i han confegit una llista amb molt poques novetats respecte de la del 2017, exceptuant-ne l’exclusió dels represaliats i amb el fitxatge estrella a Tarragona del diputat ex-socialista Carles Castillo. Hi repeteixen consellers com Alba Vergés, Chakir el Homrani, Ester Capella i Teresa Jordà, i s’hi mantenen pesos pesants com ara Sergi Sabrià. La novetat principal és l’ex-batllessa de Santpedor, Laura Vilagrà, que farà tàndem amb Aragonès.

Partit dels Socialistes de Catalunya: la revifalla

Candidat a la presidència: Miquel Iceta
Escons obtinguts el 2017: 17
Escons prevists segons la mitjana dels sondatges: 25

De tots els candidats a la presidència que es presenten a les eleccions, Miquel Iceta és l’únic que repeteix. Però això no implica estancament. Més aviat al contrari. Els sondatges preveuen sòlidament que el PSC es revifarà i recuperarà la posició de primera força de l’unionisme. Els socialistes s’esperaven que la desfeta de Ciutadans i el ressò del govern “progressista” de l’estat espanyol esperonessin molt notablement la millora dels resultats. Però diverses raons, com ara la pandèmia i el judici al Suprem espanyol contra els presoners polítics, han eclipsat (i aigualit) força promeses, i ara el volum final d’aquest retorn del PSC és incert.

Tampoc no hi ajudarà, ben segur, l’encausament recent d’una de les cares més conegudes del partit, la batllessa de l’Hospitalet de Llobregat, Núria Marín, a qui s’acusa de diversos delictes per corrupció. De moment, es preveu que els noms que han ocupat la plana major dels socialistes al parlament aquests darrers anys, com ara Eva Granados i Ferran Pedret, continuaran a primera línia. Però encara és una incògnita si Iceta optarà per revalidar l’aliança amb Units per Avançar, el partit de Ramon Espadaler i Albert Batlle, que fa tres anys va conferir a la candidatura una aparença més conservadora.

Catalunya en Comú: tenir la clau, ara sí?

Candidat a la presidència: Jéssica Albiach
Escons obtinguts el 2017: 8
Escons prevists segons la mitjana dels sondatges: 10

Una certa aurèola de desgast envolta el món dels comuns, que finalment van entrar amb Unides Podem al govern espanyol a començament d’any i, tan sols dos mesos i mig després, van veure com una crisi sanitària de primer nivell els prenia la possibilitat de concedir protagonisme a petites victòries socials per a repuntar. El pacte d’Ada Colau amb la candidatura de Manuel Valls per mantenir la batllia de Barcelona i el nomenament d’Albert Batlle com a cap de seguretat de la ciutat també han passat factura en l’altre gran bastió de la formació, que fa tres anys va provar d’erigir-se en la candidatura que “tindria la clau” al parlament. El partit va endur-se una patacada, amb tan sols vuit escons.

Ara, els comuns esperen centrar l’energia si fa no fa en el mateix missatge: que ells són els únics que poden aconseguir un govern d’esquerres sense Junts per Catalunya. Però ho faran amb una cara nova al capdavant de la llista, Jéssica Albiach, i amb el fitxatge estrella de Joan Carles Gallego, ex-secretari general de Comissions Obreres, com a número 2, després del salt que van fer a Madrid alguns noms de pes del partit al Principat, com ara Jaume Asens i Gerardo Pisarello.

Candidatura d’Unitat Popular

Candidat a la presidència: pendent de determinar
Escons obtinguts el 2017: 4
Escons prevists segons la mitjana dels sondatges: 6

La CUP no va ser la sorpresa el 2017, sinó el 2015. Deu escons per a la formació anticapitalista van tenir un poder determinant sobre la llista unitària de Junts pel Sí, i el van fer valer, tot forçant el president Artur Mas a plegar. Aquest paper fonamental van tornar-lo a tenir en la investidura de Quim Torra, però amb una posició més afeblida, tan sols quatre diputats. Després d’avalar el nomenament de Torra, no sembla que els cupaires hagin trobat el rumb.

El partit ja no ha de seguir la norma interna que els candidats no poden repetir, i per això s’havia especulat que repescaria David Fernández com a candidat. Però, tal com va avançar VilaWeb, els anticapitalistes exploren una aliança electoral amb Guanyem i més formacions afins ideològicament que implicaria que la candidata de l’espai fos l’ex-batllessa de Badalona Dolors Sabater. La CUP va avalar-la aquest cap de setmana, però ella va respondre que l’acord no era tancat i que volien anar més enllà, pactant, per exemple, un nom nou per a la candidatura.   

Partit Popular

Candidat a la presidència: Alejandro Fernández
Escons obtinguts el 2017: 4
Escons prevists segons la mitjana dels sondatges: 8

La propulsió de Ciutadans a mitjan dècada va dessagnar un Partit Popular que amb Alicia Sánchez-Camacho havia arribat als màxims històrics. I qui va capitanejar la caiguda lliure va ser un altre ex-batlle de Badalona, ara batlle una altra vegada, Xavier García Albiol, que va perdre vuit escons el 2015 i quatre més el 2017, fins a restar amb quatre. Albiol va cedir el pas a Alejandro Fernández, amb un perfil més dur en la qüestió nacional i més pròxim a Ciutadans en les formes, que sembla que remunta als sondatges, si més no per tornar a la xifra dels vuit escons. 

Una cambra molt més fraccionada que fins ara?

Sens dubte, un dels fets més remarcables en relació amb les eleccions del 14 de febrer és que mai com ara no hi havia hagut tants partits sense representació parlamentària però amb altaveu mediàtic maldant per entrar al parlament.

En el terreny independentista, l’esbocinament de l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya ha originat una nova formació, el Partit Nacionalista Català, dirigit per Marta Pascal, que combatrà per arrabassar el vot de l’independentisme moderat amb el PDECat, que a l’estiu va separar-se de Junts per Catalunya, i que presentarà l’ex-consellera Àngels Chacón. Tanmateix, té moltes més probabilitats d’entrar-hi el PDeCAT que no el PNC, ateses les normes de representativitat en els debats i els espais de publicitat electoral. I, de fet, no es descarta que la bona relació entre Pascal i el coordinador del PDECat, David Bonvehí, derivi en una aliança entre totes dues formacions.

També provaran d’entrar al parlament les dues formacions que tal volta més obertament han defensat la unilateralitat i la reivindicació de la validesa del resultat del referèndum d’independència del 2017, Demòcrates de Catalunya i Primàries. Demòcrates, l’escissió independentista d’Unió liderada per Toni Castellà, havia participat en les eleccions del 2017 amb ERC, però la relació no ha estat bona i tots dos partits van partir peres fa pocs dies. Primàries, que va néixer per a les eleccions municipals del 2019, en què el grup va designar Jordi Graupera com a candidat a la batllia de Barcelona, provarà de capgirar el fracàs d’aleshores. El candidat no s’ha decidit encara, però cap membre del pinyol de l’equip de Graupera no s’ha presentat en el procés intern per a esdevenir-ho.

En cap d’aquests casos, però, els sondatges no preveuen, en general, que entrin a la cambra catalana. En canvi, sí que pronostiquen que hi obtindrà representació la formació d’extrema dreta espanyolista Vox, que presentarà el diputat Ignacio Garrido de candidat.