El yin i el yang de Josep M. Espinàs

Ahir a la tarda es va fer a l’Ateneu Barcelonès un acte d’homenatge popular-acadèmic-institucional a l’escriptor Josep M. Espinàs, que ja té noranta-un any, organitzat per l’Ateneu Barcelonès, presidit per la consellera de Cultura, Laura Borràs, i glossat pels acadèmics Xavier Pla, de l’àmbit de la literatura, i Xavier Antich, de l’àmbit de la filosofia.

Se’m va acudir de titular aquesta crònica ‘El yin i el yang de Josep M. Espinàs’ perquè, sense voler-ho, els glossadors de l’obra de l’escriptor ens van mostrar que, amb maneres diferents, es poden copsar elements essencials de la seva literatura, tot i no negar-se ni excloure’s. Deu ser una prova més de la seva qualitat literària.

A les set del vespre, la sala d’actes de l’Ateneu era plena de gom a gom. La gent d’edat hi era majoria, entre el públic, però hi havia de tot. Passaven pocs minuts de l’hora convinguda quan van sortir per un costat de l’escenari Josep M. Espinàs de bracet amb la consellera Laura Borràs. Forts aplaudiments i alguns espectadors drets. Consellera i escriptor anaven vestits amb roba de color clar. A la taula, també s’hi van asseure el vice-president primer de l’Ateneu i vocal de cultura, Joan Maluquer, i Xavier Pla i Xavier Antich, que es va col·locar un a cada punta.

El guió de l’acte es va explicar al principi: els acadèmics glossarien la figura de l’escriptor i li farien una pregunta cadascun. L’escriptor els respondria i tancaria l’acte la consellera. Però l’acte no va anar exactament així i va ser fresc i sincer i de pensament i no es va fer pesat. I el va acabar Espinàs, en el seu millor estil (que ara no revelarem). Ahir Josep M. Espinàs, tot i l’edat, es va mostrar lúcid i esplèndid.

El yin d’Espinàs
Xavier Pla diguem que va posar el ‘yin’ en el relat sobre Espinàs. Va establir la glossa a partir de la relació del temps amb la literatura de l’escriptor. Quan va sentir això, Espinàs va saltar: ‘M’interessa molt el temps!’ L’acadèmic va parlar de les experiències diacròniques (que contenen un relat, un fil narratiu, una història que té un principi i un final) i les experiències episòdiques (una narrativa fragmentada, on les etapes es van encavalcant les unes amb les altres). Xavier Pla considera que la trajectòria literària d’Espinàs funciona com una experiència episòdica i que per això no ha escrit mai unes memòries, tot i escriure els records d’infantesa del llibre El nen de la plaça Ballot. Segons Pla, Espinàs no ha volgut mai mitificar-se i per això no ha utilitzat mai el relat del seu jo. A l’altre extrem d’aquesta actitud, va explicar, hi tenim un escriptor com Baltasar Porcel, constantment preocupat pel seu lloc d’origen, el seu paisatge, els seus avantpassats i que d’això en va fer el pinyol de la seva obra literària.

Xavier Pla considera que l’experiència literària d’Espinàs és episòdica perquè en un principi va conrear la novel·la, després la va deixar per dedicar-se a la literatura de viatges, que va combinar amb el periodisme, etc. Sempre escrivint el mateix però d’una manera diferent. I Pla va citar el llibre Inventari de jubilacions, on Espinàs deixa de fer coses, se’n jubila al llarg de la vida: deixa d’anar a la platja, deixa de portar bigoti, deixa d’escriure novel·les, deixa de cantar, deixa de…

Precisament, Xavier Pla va recordar que Espinàs havia escrit dotze novel·les, que passen per l’existencialisme, la novel·la nord-americana, la novel·la policíaca… i que amb aquestes obres va guanyar tots els premis literaris de l’època. Però Espinàs, en un moment determinat, va deixar de ser novel·lista. Sortosament, va dir Xavier Pla, s’acaba de reeditar Combat de nit, una novel·la que va publicar el 1959. I l’acadèmic va dir que en aquesta novel·la potser es trobaria l’origen d’escriptors com Francesc Serés, Toni Sala i Sergi Pàmies. Potser també de Tina Vallès, que era a la sala retent homenatge al mestre.

Sobre el temps, Xavier Pla va dir: ‘El passat i el futur em sembla que no li han interessat mai a l’Espinàs. Sí el present, que ara viu com un temps afegit (citant un altre dels seus llibres). És un temps viscut des del present i amb joia de viure’l.’ I va citar la primera de les ‘sentències Espinàs’ que es van sentir en el curs de l’acte: ‘La felicitat comença on s’acaben les pretensions.’ I Pla afegí: ‘Ironia sàvia que el fa gaudir d’allò que viu. Viu el present amb intensitat.’

Xavier Pla acabà amb una altra ‘frase Espinàs’: ‘El viure no cansa.’ I ho va cloure així: ‘I per als lectors d’Espinàs, llegir-lo tampoc no cansa.’

El yang d’Espinàs
La lectura que el filòsof Xavier Antich fa de Josep M. Espinàs, a diferència del professor de literatura Xavier Pla, semblava oposada en relació amb el jo narratiu: ‘Sempre m’ha cridat l’atenció l’ús de la primera persona del singular en els seus articles. El jo hi és sempre, en tots els seus textos. I això suposo que és un recurs per a evitar la pedanteria, per fugir del narrador absent que crea una distància indolent amb el lector. L’Espinàs no, parla ell, i no per egoisme sinó per honestedat.’

Antich va destacar l’analogia que Espinàs fa sovint entre viure i escriure. Escriure és un viatge a l’exterior d’ell mateix, on estableix una tensió extrema amb la realitat més que amb la subjectivitat de les idees. ‘Espinàs és el personatge que hem conegut a través dels seus textos’, va dir. I cità també El nen de la plaça Ballot i Inventari de jubilacions, per afegir, contradient l’argument anterior: ‘L’Espinàs no es jubila mai de res.’ I continuà citant volums de la bibliografia d’Espinàs: Temps afegit i I la festa segueix, que no són memòries sinó petites confessions. ‘Sempre arrapat a les coses concretes com a vacuna de la transcendència.’ I va dir Antich: ‘El millor d’Espinàs és trobar-me’l als textos.’

Espinàs sobre ell mateix
Josep M. Espinàs va parlar després de cada intervenció. Va adobar un camp ple d’idees i d’actituds, entre les quals destaquem: ‘No he estat mai objecte d’etiquetes. Sempre m’ha interessat la cosa que no feia. I és natural que si sóc polipersona també sigui poliescriptor. Si no, seria una traïció.’

‘El món és ple de gent que sap qui és. Jo en canvi no sé qui sóc. Jo no reflexiono sobre mi mateix mai. No he tingut propòsits, sinó que m’he trobat fent coses. El que es diu un tastaolletes, però sense olletes. Me l’havia de fer jo l’olleta.’

‘Renunciar a l’èxit és una aspiració profunda que he tingut. Per això he fet els viatges a peu, perquè la gent no em coneixia. I així cadascú es podia expressar amb el seu punt de vista i des del respecte per l’altre.’

‘Fa noranta-un anys que em mantinc sense creences literàries. Això és un escàndol! Fa molts anys, un periodista en castellà em va fer una entrevista. Tenia el tic de preguntar: “Defínase en dos palabras.” La meva resposta va ser: “Ese de gafas.” Portar ulleres sí que em defineix. El fet és que sóc una persona vulgar.’ També es va definir anàrquic, poc segur, gens recomanable en molts aspectes. ‘Ara si em demanessin que em definís podria dir: “Aquell que encara diu.” O també: “Aquell que encara es troba.”‘

A Espinàs, el deuen incomodar aquests actes de reconeixement, perquè va assegurar: ‘Estic aquí absolutament foraster (en el sentit d’estrany a una realitat). Intento fer un resum de la meva vida i només em surten tòpics.’

‘No m’he proposat mai res. Quina pobresa. Però des d’aquest punt de partida pots veure d’una altra manera allò que veus, sense doctrina, sense jutjar res. Tot i que jo crec en moltes coses, potser no crec gaire en com es manifesten aquestes coses.’

‘He conviscut amb gent molt diversa, he estimat gent molt diversa, he respectat gent molt diversa. Jo m’he trobat sent i m’he trobat vivint. I l’única cosa que puc dir és que no m’he planificat. Sóc fill de l’atzar, de circumstàncies desconegudes. Jo no tinc programes. De res. És una fatalitat, però no puc ser d’una altra manera.’

I en aquest punt va dir l’única frase política de l’acte: ‘Sóc al costat d’aquella gent que intenta que Catalunya tingui allò que ha de tenir. Sense esguerrar-ho, construint, i que vosaltres, jo no, ho pugueu veure.’

La consellera Borràs va parlar de la lucidesa, ironia i sornegueria d’Espinàs, un escriptor que té 91 anys, 90 llibres i 65 Sant Jordis, tot un rècord Guinness. I va evocar els àpats al restaurant Lázaro, on Espinàs feia tertúlia amb l’economista Francesc Sanuy. Va explicar que el primer llibre d’Espinàs que havia llegit era A peu per la Llitera, per vincles familiars amb el territori, i el darrer, La vella capitana. I va recordar una cita d’Espinàs (una més): ‘L’afecte perdura en la memòria dels gestos.’

Va tancar l’acte Josep M. Espinàs dient: ‘Jo només havia pensat dir gràcies.’ I va afegir: ‘Però deixeu-me dir també a tots plegats: molt bé!’