El xoc entre Junts i Esquerra

La política parlamentària té una bona part de teatre. Però la realitat, en aquest cas va per una altra banda. No són els partits, els qui han tirat endavant l’arribada de la república. És la gent qui s’enfronta als feixistes, uniformats o no, cada dia al carrer. I és la gent, qui es va manifestar l’altre dia a Barcelona. I és la gent qui vol arribar com mes prompte millor a la República. I el recolzament ve de fora. I ara ha vingut d’Alemanya, que és qui talla molt de bacallà a la UE. I, facen el què facen parlaments i professionals de la política, que són aquells que mengen d’un sou polític, des de diputats fins assessors, Espanya està en procés de liquidació. I no hi ha autonomia a la qual tornar, a un estat que justament ahir, commemorava un “alzamiento” feixista amb total impunitat. Per tant, cal que la gent mantinguem la pressió. Els partits, acabaran fent com ja van fer anys enrere. S’hauran d’afegir per tal de no desaparèixer. I encara així ja n’hi ha uns quants de liquidats. I més que en cauran. Es faran les coses d’una altra manera, a la República. Ja ho veurem. I ells també ho veuran.

Marededeusenyor!, d’això d’aquest editorial d’avui se’n diu intentar apagar un gran foc amb competència de bomber professional!
Però no em puc treure del cap la mala imatge del dia: evidentment el més important son els fets i no pas les paraules, però avui, el protagonista han sigut les paraules, i l’emprenyament de bona part de l’electorat, ve provocat molt més per l’evidencia originada en les paraules, de l’enfrontament partidista de sempre, que no pas per les conseqüències reals dels fets d’avui.
El que no em queda clar és, ja que parlem de fets, no de paraules, quina diferencia hi ha entre que l’Eusebi Campdepadrós hagués votat NO com el seu company Costa, o l’abstenció que al final ha emès.
Però tornant a les tesis que planteja l’editorial, jo voldria matisar una coseta: l’editorial planteja que JxCat, al gener va tenir una actitud de claudicació que ara s’ha corregit, mentre que ERC s’ha mantingut en la voluntat ja gens dissimulada de regressió autonòmica. Jo no ho veig tan bonic: al gener, sense el pronunciament de Schleswig-Holstein, el grau d’atreviment en qualsevol petita “desobediència” era molt superior al d’ara; és a dir, que avui JxCat s’hagin atrevit a dir que no, és una acció molt menys arriscada que al gener; la plantada d’avui, respon molt més a l’alteració de les condicions de contorn, que no pas a un canvi intern d’actitud de JxCat. Veurem. Em crec més la interpretació de l’Iu Forn de que tot plegat és una puntada de peu més a la llauna, per acostar-nos a la tardor, en la que sí que em crec les tesis de Partal de que llavors sí que passaran coses. I hi ha un punt d’optimisme en la meva apreciació dels fets d’avui: si JxCat no hagués tingut cap esperança en que efectivament Puigdemont pugui ser restituït, no s’hauria muntat el sidral; per tant aquesta esperança hi deu ser, en això potser no ens enganyen!

Només cal mirar al nostre entorn i observem que els ciutadans catalans pensem i actuem diferentment dels espanyols. La manera d’informar les notícies, la manera de quedar ambn amics i coneguts, la defensa d’una certa contenció personal que esdevé amistat incondicional quan s’escau, l’obertura mental cap allò que ens és alié. Aquest tarannà no és nou. No endebades el famós “….i si no, no” quan els diputats catalans medievals recordaven al rei que només si ell obeïa els furs, ells li donarien suport. Ben diferent al “..palabra del rey es ley” castellà. La genètica visigòtica respecte de la nostra franca també hi deu ajudar. La posició geogràfica de terra de pas, de ben segur influeix. Una predisposició del que en diríem fer de la necessitat, virtut, també.
Dic tot això, perquè, malauradament la realitat ens ho fa palès, compartim amb els nostres veïns espanyols un defecte que és característic de les societats llatines, i que potser es pateix una mica menys en les societats centreeuropees. Em refereixo a l’enveja. Aquest residu que pot tener unes arrels comunes amb l’admiració, però que s’intoxica fins arribar a la mala voluntat, a preferir un mal menor per a nosaltres si aconseguim que el nostre adversari pateixi un mal major. Quin llast de misèria que arrosseguem. Quina pena que no l’haguem superat. Moviments que ens poden servir com a referent : SNP d’Escòcia, ANP de Sudàfrica, Partit del Congrés de l’Índia, o el moviment black power als EUA, compartien entre d’altres, un element. Hi havia un líder que aglutinava tots els seguidors.
Aquí, per les raons que tothom pot aportar, per bé i per mal, hem tingut una bicefàlia. A fe de déu que malgrat que hagi servit per eixamplar la perifèria, ens ha dinamitat el centre.
Som a temps a rectificar ? M’agradaria pensar que sí. M’agradaria agafar-me a l’esperit de l’editorial, dels darrers editorials, on s’aporta esperança en la gent, en la societat, que es sobreposarà a l’enveja, el resentiment, la incompetència dels que dirigeixen els partits.
Si no és així, abans de la tardor de les oportunitats que se’ns obren tindrem l’estiu de les oportunitats que s’han perdut definitivament.
Quan / Si assolim la república l’alegria ens farà ser generosos. Haurem de perdonar molta mala praxi. Dels d’aquí i dels d’allà. Ara bé, la memòria serà més difícil de borrar. I comença a haver-hi molts records d’actuacions que ratllen la indecència. Dels d’aquí i dels d’allà. Sap molt de greu i encara fa més ràbia per la part dels d’aquí.

Jo preguntaria als dirigents dels partits sobiranistes, però sobretot als d’Esquerra i PDECat: si la independència de Catalunya depengués únicament de la desaparició permanent del vostre partit, pagaríeu aquest preu? La resposta hauria de ser un sí rotund.

La Crida hauria d’haver nascut molt abans: un partit per guanyar eleccions fins que s’assoleixi la independència i llavors dissoldre’s. Perquè l’autonomia ha mort i res no serà igual, les lluites partidistes es veuen tan buides i banals i la situació és excepcional.

Els partits actuals porten massa peatges del passat a sobre: si no són capaços de respondre a les necessitats del poble, que s’apartin o apartem-los. Ja n’hi ha prou.

Gràcies Vicent per apaivagar una mica l’indignació que ja vessaba amb aquest últim espectacle humiliant pels que van donar la cara l’1O. Espero amb paciència les següents eleccions per posar, per part meva i em consta que d’altres també, a esquerra al seu lloc. A les passades eleccions va treure vots perquè no va ser lleial amb els votants, deien una cosa sabent que en farien la contraria, les bases l’han fet rectificat però van mentir als votants i això és molt greu i indignant.

No es tracta de desqualificar. Tampoc de fer el contrari. Es tracta d’explicar la realitat deixant d’amagar i d’encobrir allò que realment representa i ha fet cada actor al llarg d’aquest procés d’independència. Es tracte de deixar d’explotar la confiança de la gent i fer palès qui suma de debò, i qui frena perquè ja fa mesos que es dedica a remar en la direcció contrària d’allò que la gent va votar l’1O, sota la brutalitat feixista amb la qual alguns s’avenen i pacten a hores d’ara. Potser perquè mai van preveure ni pretendre que la gent arribaria tan lluny.
Protegir i legitimar aquells que ens han fallat ja massa cops, promoure que anem junts amb els que tenen més interès d’anar de la mà de partits catalanòfobs que no pas de fer front comú amb els independentistes, és alimentar forces que sempre ens portaran al fracàs, perquè el nostre fracàs és exactament allò que els obre possibilitats d’èxit en el context nacional on realment volen exercir. L’època dels equilibris dialèctics impossibles ja no dóna més de si. L’equilibrista ja fa temps que trontolla en excés i ben aviat no convencerà ni al públic més infantil.

Amics, és inútil seguir demanant a la direcció d’ERC una posició de desobediència i lluita per la República. Han demostrat a bastament que l’únic que tenen clar és que no volen assumir cap risc i obeiran en tot i per tot el que els digui la (in)justícia espanyola. Per no fer cas, no en fan ni tan sols a les seves bases que, vist com van les coses, el que haurien de demanar és un congrés extraordinari i canviar tota aquesta Direcció per dirigents que estiguin disposats a lluitar per la República (si en tenen). Si les bases no ho aconsegueixen, els que no som d’ERC ja podem cridar ous a vendre. Seguiré votant la CUP, l’únic partit independentista que diu el que fa i fa el que diu.

Molt bona la pregunta de l’Alex Rodriguez als partits independentistes… “si la independència de Catalunya depengués únicament de la desaparició permanent del vostre partit, pagaríeu aquest preu?” Veig que implícitament la gent de la CUP respon que “si”, ja que els seus diputats automàticament deixen de presentar-se a les properes eleccions. En certa manera la carrera política en quant a “xollo de partit”, se’ls acaba al final de la legislatura. Ens cal gent que no li sàpiga greu fer un servei al país i després tornin a la seva professió habitual.

Lamentable, el que sabem, del comportament d’aquests representants electes per la voluntat popular de l’1-O i del 21-D. L’anàlisi que es pugui fer no te res de positiu ni d’esperançador. Amb gent que tendeix a un conglomerat d’esquerres, flirtejant sempre amb un delegat del 155 a Catalunya – el PsC – amb la cantarella d’anar lentament cap a …. l’autonomia d’abans. I la oportuna oferta del president espanyol Sánchez de proposar un nou Estatut. Tot plegat fa basarda per la volada gallinera sense l’objectiu clau: tirar endavant una República per a Catalunya que és, al cap i a la fi, el que vam definir com a objectiu d’alliberament nacional davant de tanta ignomínia espanyola, en general i amb totes les excepcions que es vulgui. Sempre molt silencioses, les opinions espanyoles, davant la violació dels drets fonamentals de presos i exiliats, amb mentides sostingudes sobre rebel·lions, sedicions i aldarulls i amb la prepotència de voler modificar càrrec electes al Parlament. Vergonyants partits. Partidets de l’arc independentista. Més aviat autonomista d’anar tirant. Sempre amb la CUP fora. Ni compten alhora de saber què parlen els altres dos conglomerats de posturejos per a fer veure que segueixen els manats democràtics pel que van ser votats. Ens cal gent seriosa, no vividors de l’anar tirant. A Mèxic ho van sintetitzar molt be, en l’època revolucionaria: ¿para atras? …. ¡ni para tomar impulso!. Doncs això.

A això em referia amb tota aquesta poca confiança que destil·lava jo en els meus comentaris! I ara tinc por. Només perquè hi ha parts de dos partits (ERC i PDECat) porugues de vés a saber què i disposades a ensorrar-ho tot per unes engrunes autonòmiques. I se suposa que hem de confiar en ells, però em sembla que més val que mirem de fer feina des del carrer. I des del govern de Brusel·les. El Parlament està més enllà de qualsevol remei. Estic molt decebut, però també amb ganes de mobilitzar-me tant com faci falta. Sense la “pota del Parlament” caminarem malament, però no és del tot impossible…

La velocitat de creuer es tan gran, que sembla que aquesta legislatura ja ha quedat obsoleta.

Penso que les esmenes que, a la força, va introduir ERC en la darrera assemblea, han quedat fetes miques a les primeres de canvi….. Ja son massa vegades que les decisions a prendre per l’independentisme, als dirigents (que no les bases que els voten) li venen massa grans i no estan disposats a assumir els riscos que comporta fer efectiva cap mena de desobediència.

Una cosa semblant passa a JxCat, els socis de PEDECAT caminen a un ritme molt mes lent (quasi sempre forçat) que la “llista del President” molt més propera (amb matisos) a l’altra soci de Legislatura, la CUP, que sempre diu el mateix.

Arribats a aquest punt, i si no son capaços d’arribar a un acord ferm i estable…… el millor que podrien fer tots plegats es que el MHP President Quim Torra convoqui unes noves eleccions (el més aviat possible) i que els votants decidim….. Seria recomanable que, a l’hora de fer el programa, els partits siguin el més “CLARS” possible, principalment en el tema de País…..

Que alguns diputats tinguin por s’entén tan bé com els que van defensar les urnes el u d’octubre o la seu de la CUP al 20 de setembre o quan els CDR van tallar carreteres i van ocupar l’estació de Sans. Tothom sap que més tard o més d’hora caldrà fer accions, sempre pacifiques, que impliquin risc i desobediència, això és inevitable que faci por, és humà, però no fer-ho seria traïció. Això que ha passat al Parlament es pot analitzar de moltes maneres i els analistes tertulians en trauran el “reality” més sucós possible. La realitat és molt simple: hi ha una dissociació notable entre els polítics i la societat. Dit d’una altre manera, en aquests moments els polítics no ens representen. La tardor vinent es poden obrir totes les oportunitats que vulgueu, però no seran aprofitables en les actuals condicions. La Crida Nacional per la República en poques hores ha aconseguit 30000 inscripcions, tanmateix tots els tertulians que he escoltat a TV, Cat radio o Rac1 ho veuen com un tacticisme, com una lluita intrapartit (PDcat-Juntspercat) i un intent de monopolitzar l’independentisme. Potser tenen raó. Jo ho veig com la bretxa de sempre. Els catalans som caïnites.

Tot plegat és tant trist i lamentable!
Ahir estava indignada. Avui estic deprimida.
Hores i hores dedicades a traduir “per la causa”, viatges a Barcelona per participar a les manifestacions (visc a l’estranger), inscripcions i quotes pagades, temps i temps (inútil?)deixant de banda la familia i les vacances per participar en tot el possible….. L’u d’octubre a Barcelona, tot i havent votat des de l’exterior, per compartir un dia històric amb tots vosaltres….

I ara…. em sento completament aclaparada per tot el que está passant.

A VEURE SI LA VIA DELS FETS S’IMPOSA
Un enemic poderós en hores baixes però amb una eficaç estratègia repressiva, i les forces independentistes dividides i enfrontades en sengles estratègies diferents tant pel que fa a com enfrontar-se a la repressió com pel que fa a implementar la república que no sempre coincideixen. Això fa mal a la causa republicana i més quan surten en públic els insults i retrets.

El reglament clar del parlament era un bon motiu d’exercir sobirania i plantar cara a la decisió de suspensió d’en LLarena. Un cop més hi ha hagut por per part d’alguns. Però hi ha quelcom més greu, no voler acceptar la situació jurídica diferent d’en Puigdemont, és una clara maniobra per barrar-li el pas en una possible futura investidura i això és anar clarament contra la voluntat de la majoria del 21-D. Aquí la suspensió que preten imposar Llarena ha servit de coartada pel joc brut del partidisme.

Compte companys perquè al carrer la gent clama unitat, unitat per allò que vam votar i aquí no perdonarem. La tardor serà encesa.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Jo veig positiu el que va passar ahir. Les discrepàncies de les dues estratègies hi eren des del gener però es volien amagar.
És positiu que tot surti a la llum, perquè és la manera de que el poble ho recondueixi tot.
Sense pors, sense vergonya, amb paciència i comprensió, ni recriminacions a ningú, tot i tots necessiten el seu temps, estem caminant en la direcció correcta.
En el fons tot és un procés mental que tots estem fent, pors, il·lusions, inseguretats, auto-poderament, i si trobem pedres en el camí, vol dir que encara estaven pendents de solucionar i aclarir.
El poder i la força de Ñ rau en que nosaltres i ells ho creiem així, en el moment que mentalment decidim que ja no el té, ja no el tindrà i es corroborarà amb fets.
El que ha passat a Bèlgica, Alemanya i Escòcia està trencant aquest marc mental de inseguretat i submissió, però necessita temps.
Sempre he pensat que som en un tren, hi ha qui és al motor, els que s’han pujat de seguida i els que triguen més, els que encara no han pujat però ho faran, i els que no ho faran però seguiran el camí de les vies més tard. Tots tenim el nostre ritme personal. El tren com diu el Vicent va de baixada i accelera i no pot sortir-se de les vies, ens hi porta segur, disfruteu del viatge.

Tornem a donar oxigen al contrincant. L’acorralat Llarena es deu fer un tip de riure.
És què no ens ho creiem que hem guanyat la independència? Que més fa falta, la signatura del Vaticà potser?
Obeint les lleis del contrincant mai s’ha obtingut una independència, mai. Cal plantar-se i si amb això cau el Gobierno dons que caigui, tampoc té gaire recorregut. Pensem que segurament a la tardor ho haurà eleccions a Espanya, i que ningú dubti qui guanyarà. És ara O mai. Si els independentistes són audaços arrossegaran la massa d’indecisos i tansemenfotistes. Que tenim a Catalunya.
Diputats: qui vulgui marxar a casa, que ho faci.
Endavant i audàcia. Ningú respecta els covards.

Mareia Angels Fita, estigui deprimida tot el dia, però refaci’s de seguida que pugui perquè ens necessitem tots.

A més a més el que va passar ahir és positiu ja que es va aturar la suspensió, que era una indignitat. I també perquè va emergir la discrepància més emocional que es tenen els socis.
Ja n’hi ha prou d’hipocresia, ens fa mal. La hipocresia és un tret característic a causa del peu al coll que tenim permanentment i la necessitat de compartir el troç petit de pa tancats a la ratera. Hi ha polítics que l’han exercit més ampulosament i d’altres més discrets. Però casi ens havien fet creure que tot anava bé entre els socis. Doncs no. I és bo que ho sabem.

Hem de treballar per la nostra llibertat individual i col.lectivament, i empènyer.
Una abraçada.

En Jaume Vall ho broda, a sota.

Trets de caràcter que ens diferencien molt poc del nostre veí, tenim.

Senyalar-nos la lluna i clavar la mirada al dit.

Vitorejar el Quixot perquè és espanyol, i no per ser una esplèndida lliçò de la mesquinesa i vilesa del caracter que retrata: l’espanyol; i pel què no es senten al.ludits… i què no milloren.

I nosaltres, necessitem tallar amarres per a poder mirar més lluny sense que ens caigui una clatellada. I així de ..passada millorar el que hem de millorar.

El jutge Llarena deu estar fregant-se les mans. El que no va aconseguir de la justícia alemanya –que extradís el president Puigdemnont pel delicte de rebel·lió violenta i, doncs, inhabilitar-lo– li ho pot servir en safata el Parlament de Catalunya, acatant la seva forassenyada ordre d’acceptar la seva inhabilitació –”temporal”, diu–. ERC, com vinc dient de fa temps, faria millor deixant d’una vegada les batalletes estèrils i preocupar-se de bastir un autèntic partit socialademòcrata català, nou de socarrel, sense perdre, esclar, els seus orígens. I això tant pel que fa als mecanismes de govern i de presa de decisions propis com al programa a curt i mitjà termini. Que Catalunya ho necessita amb urgència. Esadir, mirar més de cara al futur –la República, que ja hem plebiscitat en més d’una ocasió– qie al passat –l’autonomia, que desitgem com més aviat millor morta i ben morta–.

Estimat Vicent, el nostre supermercar està en perill perquè els germans propietaris es barallen.
Podem ajudar i empènyer per a salvar el millor super que tenim?
En podem parlar?
Podem fer República parlant dels nostres empresaris, dels nostres productes, els nostres animals, els nostres parcs i els nostres paisatges i fer República?
Segur que Vilaweb en parla en altres apartats. Però em refereixo a elevar-ho al nivell d’aquests debats, polítics, per a construir i deixar de donar voltes a la roda.
Ho hem de fer nosaltres. Valorant les nostres coses de cada dia.

La veritat és que tots ja estem força cansats dels interessos dels partits, perquè els posen pel davant dels objectius finals. Les mobilitzacions dels darrers anys y les més recents no han fet en cap moment diferències. Tots ens hem mobilitzat per uns objectius comuns, sense tenir en compte els partits i els seus intressos. El més important és el nostre país. I, sí, també els presos i preses polítics i els exiliats(es). Ens els sentim tots nostres, sense importar del partit que siguin. A veure si els partits sou capaços de fer el mateix. Si no anem plegats i no deixem de barallar-nos públicament, tenim mala peça al teler. I, la veritat, no sé si ens mereixem aquest espectacle. Només puc parlar per mi: jo vull, una altra vegada un “Junts pel Sí “, amb el nom que vulgueu, que sumi i que aglutini. Si deixeu de banda els interessos partidistes, ho tornarem a aconseguir. Tots plegats!

Cada cop em sento més allunyat dels editorials que llegeixo… em sap greu.
Treure ferro a fets inacceptables, en nom de qué? unitat que no existeix? Objectius comuns que no son els nostres? Ja ho comenten molts companys, no cal més. Falses esperançes en la caiguda d’un régim que no succeïra (i en tot cas, m’importa ben poc) o en l’espírit democràtic europeu… on? Lluny, cada cop més lluny. I jo diria que no m’he mogut, no he canviat els meus anhels, soc a l’1-O, esperant… No vull afegir res més, tant sols fel.licitar i compartir l’opiniò d’en Víctor Gonçal i tants d’altres.
Crida Nacional per la Repùblica, companys. Ho sabeu. No en deixeu de parlar en cap moment, perque sembla que, per ara, no llegirem cap editorial objectiu ni d’opiniò…

Pilar Rahola ha demanat que els partits que han decidit baixar del vaixell, que ho diguin clarament, que no passa res, la ciutadania tenim el dret de saber-ho. I estic molt d´acord amb ella. Totes les baralles i baralletes, són perquè és impossible tirar endavant si el soci vol tirar enrera. El millor que ens pot passar és que hi hagi eleccions quan més aviat millor, perquè aquest govern està bloquejat, no podrá fer res. En diuen estratègies, però personalment crec que és un eufemisme, hi ha una part de la cúpula independentista que ha decidit que la independència no és assolible, perquè Espanya té molt de poder repressor. En diuen desescalar, quan en realitat volen dir “rendició”. Diuen “ampliar base” quan en realitat volen dir “fem un nou Estatut que agradi a tothom”, en diuen “replegar-se”, quan volen dir “partidisme”. l´únic dubte que tinc, és si realment alguna vegada han volgut la independència, o només volien un millor finançament i blindatge de competències. Perquè de ser així, dir-los que ens van menysprear. La ciutadania sabem pensar per nosaltres mateixos. Potser haguéssiu perdut als que vam arribar a la ferma conclusió que Catalunya no hi té encaix a Espanya, perquè Espanya no es creu ni es creurà mai, l´Estat plurinacional que la seva Constitució si que reconeix. Perquè ens vam adonar que ens van enganyar amb la transició, i ens en hem adonat massa tard, el franquisme no només no ha mort, si nó que s´ha instal.lat com una paparra en la societat, i que en aquestes condicions, Espanya no és reformable en generacions. Però segurament haguéssiu guanyat gent unionista-catalanista i haguéssiu tingut la oportunitat de guanyar en honestes condicions. Però no és mai tard per rectificar. O ho dieu vosaltres dignament, o ho direm nosaltres a les urnes.

De la manera com són els ‘nostres’ dos partits principals i tenint en compte que tothom té dret al cansament a aquesta infernal roda d’hamster, podem deduir que la independència està ja perduda.. si no intervenen els Déus.

Perquè tots som presoners de guerra des del 1714 i els polítics no ho volen reconèixer.

El director de Vilaweb no acostuma, de fa anys, tocar de peus a terra, massa vegades em sento lluny dels seus optimismes apresos als països bàltics.
Senyor Partal, ¿encara no veu que som un País ocupat militarment des del Decret de Nova Planta? ¿Segur que no ho veu?
Penso que el que passa és que no ho vol veure i prefereix pensar que Catalunya està a un pam de la independència.

Els catalans podem ser cainites, com els espanyols, pero no ho som mes que altres nacions. A Eslovenia hi va haver castanyes entre els partits als moments critics.
I no siguem ingenus: els partits, tots, sempre i arreu, persegueixen els seus interessos. La questio es quins interessos coincideixen o reflecteixen la voluntat del poble.
Tenim dos fronts per combatre la flaquesa d’ERC i d’un sector del PdCat: l’espai lliure a Europa, ampliat encara mes per l’ultima decisio de Llarena, i la capacitat de movilitzacio dels ciutadans. Fem servir les armes de que disposem, que s’han multiplicat a les darreres setmanes.

No em valen els eufemisme: ERC ha traït el mandat popular (preferint l’opinió i decisió excèntrica d’un jutge espanyol!) de manera reiterada i això l’inhabilita com a partit independentista: han deixat de representar bona part dels seus electors. Se’ls hauria de fer fora del govern (i si fos possible del Parlament). Ja que en Torrent és incapaç de plegar solet, se l’hauria d’obligar a plegar. Com? Amb unes eleccions, en què, si els catalans no som un cas perdut de cagadubtisme i meselleria, ERC es clavaria una castanya històrica.