El xantatge de Vox com la gran oportunitat d’un PP desbocat

Al Centre Cultural la Nau de la Universitat de València s’ha inaugurat una mostra amb més de cent cinquanta obres d’Andreu Alfaro. La majoria són dibuixos, traços fets a vegades sense alçar el llapis d’un paper que s’empetitia davant la necessitat de continuar traçant. Per això es va fer escultor, per dibuixar l’espai, per crear-lo del no res. La inauguració d’aquesta mostra coincideix en el temps amb la retirada de la gran escultura que d’ençà del 2019 presidia el pati gòtic del Palau de la Generalitat. Es titula Cercle berninià i representa el moviment i la llibertat. Els nous llogaters de la Generalitat l’han retornada a l’IVAM que ara li cerca una nova ubicació.

Quan ja fa més d’una setmana que Carlos Mazón va ordenar de llevar la peça d’Alfaro, i quan fa dos mesos que el PP i Vox governen plegats, aquest fet, aquest esborrar el moviment i la llibertat del palau, va molt més enllà de l’anècdota. Ni tan sols es pot inserir dins la categoria dels gustos personals del president. El PP i Vox no es lleven de la boca la paraula llibertat, però, en veritat, els esmussa, i els fa por i els fa pànic i la retallen tant com poden, l’amaguen i fermen molt curt els ciutadans. La llibertat de pensar, de parlar, d’escriure en català, per exemple.

No són un dic contra el pancatalanisme, com va dir a les Corts el vice-president, Vicente Barrera. Són un tsunami, una piconadora que ho destrossa tot. Una màquina que genera odi contra la llengua pròpia de més de deu milions de persones. El vice-president va dir, amb veu violenta i esgargamellant-se, que ell, el seu partit, el seu govern, que és el mateix que el del PP, tenen com a objectiu arrasar qualsevol cosa que faça olor de català. Des de qualsevol institució on han entrat gràcies a la catifa roja que el PP els va posar en el moment que va començar el recompte de vots el vespre del 28 de maig. En poques setmanes han agafat velocitat de creuer.

Al País Valencià van començar molt aviat amb els intents de censura a Borriana, amb l’intent de cancel·lació de Vicent Torrent i més músics. El darrer cas conegut és el de la censura de Manuel Baixauli a la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu. És un atac per terra mar i aire. El president Mazón, amb bones formes, continua posant en qüestió l’autoritat lingüística de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua mentre es lliura amb armes i pressupost a entitats obertament secessionistes, situades fora de l’estatut d’autonomia, com Lo Rat Penat i la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. I com que això no és prou, Vox empeny amb força perquè Política Lingüística homologue els títols de coneixement de català que expedeix i segella Lo Rat Penat. I ho faran, perquè els càrrecs de Vox, a banda de ser d’extrema dreta, són bròfecs, maleducats i xantatgistes. Previsiblement xantatgistes. El Consell eliminarà l’oficina de drets lingüístics, el català perdrà pràcticament totes les hores lectives a les zones castellanoparlants on, des d’ara, també s’hi inclou Alacant, malgrat el criteri de la Universitat d’Alacant i de tot d’entitats per la llengua.

A l’Ajuntament de València Vox no té responsabilitats de govern, però són tan necessaris perquè Maria José Català puga governar tranquil·la, que la batllessa els va adornar amb el títol honorífic de socis preferents, els va donar els millors despatxos i els va regalar sous com si tingueren responsabilitats. A canvi, els regidors de Vox extorqueixen la batllessa i ella es deixa extorquir. I tot just començar, s’avé a canviar el nom oficial de la ciutat, castellanitzant-lo, canviant la inclinació de l’accent. Contravenint, una vegada més, les normes de l’Acadèmia, que més que una autoritat lingüística i científica, en mas del PP sembla un article de moda, un perfum, sobre el qual es pot opinar si agrada o no agrada. De fet, Català va dir l’altre dia, somrient i sense enrojolar-se, que fa molt de temps que ella no està d’acord amb l’Acadèmia, que no li agrada.

L’extorsió, el llenguatge barroer, l’ultimàtum, la provocació parlamentària, és el lloc on Vox es troba còmode. A les Corts això ja es va viure la legislatura passada, quan eren a l’oposició i ofenien a tort i a dret. Què havia de passar si tocaven poder i pressupost? Ara el PP, que en depèn tant i tant, braceja i gesticula, però finalment acaba fent allò que el partit ultra li exigeix. El canvi de la pancarta contra la violència masclista de les Corts Valencianes n’és un altre exemple. El fet de no reprovar, amonestar o corregir els seus consellers quan s’expressen amb maneres de barra de bar n’és un altre.

I és així com el paisatge es va modificant, a petites dosis. Amb un accent que canvia de posició; amb una pancarta descafeïnada; amb un pont que du el nom d’una batllessa de record infaust; amb un conseller que no lamenta la mort d’un ciutadà enganxat per un bou en una festa popular, sinó que diu que sempre hi ha accidents i que augmentarà el pressupost per a subvencionar les festes de bous; amb la censura d’un escriptor incòmode; amb un festival literari en català que desapareix de la plaça gran i s’ha d’amagar en un claustre…

Aquesta manera de funcionar de Vox és universal. És a l’ADN del partit de l’extrema dreta espanyolista. A les Illes no són al govern. La presidenta Marga Prohens va trair els seus companys de partit i va imposar Vox als consells insulars a canvi de poder dir que ella no governa amb Vox. Però els té dins i els alimenta. Estan tan clavats i li són tan necessaris com si s’assegueren junts al Consolat de Mar. I Vox va fent, va executant el seu programa amb la complicitat mesella del PP, incapaç de plantar-se contra el xantatge a què es veu sotmès.

La darrera feta és la presentació d’una proposició de llei sobre l’oficina de drets lingüístics que Vox vol imposar a les Illes. Una oficina per a prohibir que a l’administració es parle i s’escriga en català, i per a multar de valent si no es compleix. El PP va dir de bon començament que no li agradava ni poc ni gens, aquesta llei, que no s’hi podia treballar, i semblava que s’obria una esquerda entre tots dos partits de la majoria al parlament. Unes hores més tard, Prohens va regular i rebaixar el to de l’enuig i el PP va acceptar de tramitar la proposició de llei de Vox. Per dissimular, van dir que treballaran per modificar-ne el text. El text presentat per Vox, és clar.