El WhatsApp fa perdre la paciència a Beirut

El Líban no és precisament un emblema de l’estabilitat. La que era coneguda per la Suïssa del Llevant fa ja massa dècades que viu enmig d’una tensió permanent entre les diverses comunitats que l’habiten, envoltada de guerres superposades les unes a les altres. Però així i tot pot esclatar una revolta que pot arribar a unir ciutadans de diverses afiliacions contra el govern. Això va passar a l’octubre quan l’anunci de diverses mesures per a augmentar la capacitat impositiva de l’estat va fer perdre la paciència a la població. El detonant final? L’intent de cobrar per cada trucada a les xarxes socials, especialment de WhatsApp.

Una cruïlla geopolítica terrible

El Líban viu en una cruïlla geopolítica que l’afecta en tots els aspectes de la vida. Israel al sud, l’Iran a l’est, els palestins assentats de fa dècades però sense nacionalitzar i Síria, sempre a la porta i disposada a apropiar-se’n, no amaguen l’interès de controlar i apoderar-se del país dels cedres. La complexa estructura nacional, a més, fa que governar el Líban siga molt difícil.

Oficialment és una democràcia parlamentària confessionalista. Això vol dir que els alts càrrecs són reservats per a membres de grups religiosos específics i no poden ser ocupats altrament. Així el president ha de ser per força un cristià maronita, el primer ministre un musulmà sunnita, el president del parlament un musulmà xiïta i els vice-presidents del govern i del parlament cristians ortodoxos. En total hi ha divuit grups religiosos reconeguts per l’estat que tenen dret d’ocupar càrrecs concrets. El sistema es va crear per dotar d’estabilitat al país quan era la democràcia més vibrant del Llevant, però avui ha esdevingut un problema, perquè la solució de qualsevol crisi reclama uns condicionants que no té cap altre país. Els 128 seients del parlament, per exemple, també són dividits de manera que la meitat siguen per a cristians i la meitat per a musulmans, i dins aquestes meitats encara es regula per regions i confessions. Amb tants condicionants la cambra en realitat no representa ben bé mai la voluntat popular. A banda que la gent no vota on viu sinó d’acord amb el lloc on va nàixer i amb la posició religiosa de la seua família.

Però si els condicionants interns són grans, els externs ho són encara més. El Líban és un petit estat completament condicionat pels seus veïns, que pretenen orientar-lo constantment. Síria considera que no hauria d’existir perquè forma part de la Gran Síria. Els defensors d’aquesta posició –n’hi ha fins i tot al parlament libanès– opinen que el colonialisme va dividir artificialment la regió per a afeblir-la i proposen un estat que reunesca el Líban, Síria, l’Irac, Jordània i Israel-Palestina. Pel sud, Israel també amenaça l’estabilitat, en part perquè la idea del Gran Israel, amb pocs seguidors, abraça una part de sud del país i sobretot perquè al Líban, juntament amb Jordània, és on hi ha més refugiats palestins. Aquests refugiats, als quals encara després de dècades els neguen la ciutadania libanesa, que entenen que han de tornar a Palestina, han format un estat dins l’estat, que s’ha fet servir de justificació de les diverses guerres entre Israel i el Líban. La tensió encara és gran a la frontera, però ara pels atacs d’Hesbol·là.

Hesbol·là representa al Líban els interessos de l’Iran, que cal situar en el conflicte generalitzat entre musulmans sunnites i xiïtes que l’enfronta a l’Aràbia Saudita. I per si tot això encara no fos prou, els interessos de Turquia, cada vegada més involucrada en el conflicte sirià, es fan notar també al Líban. Els turcs proven de minimitzar el paper d’Iran i, per tant, estan molt preocupats per les activitats d’Hesbol·là al Líban.

Una ciutat ferida

Beirut és encara avui una ciutat ferida, marcada per la crueltat de les guerres d’aquestes darreres dècades. No hi ha cap cens recent i per tant la població és estimada, cosa que fa que les fonts divergesquen completament. Té més d’un milió d’habitants, però es discuteix si arriba als dos o no. En tot cas és una de les ciutats més extenses del Llevant i del món àrab, a banda una de les més antigues del món perquè la seua existència ja és documentada al segle XV abans de Crist.

Beirut va ser una ciutat pròspera i tolerant fins que va començar la guerra civil libanesa el 1975. Llavors va acabar completament dividida entre una zona cristiana i una de musulmana amb el centre desert. L’anomenada línia verda dividia les dues comunitats i més tard va dividir també xiïtes de sunnites. Ix del carrer Damasc i travessa tota la ciutat, però avui ja no és l’espai on les diverses milícies controlaven el pas de la població.

D’ençà que es va acabar de la guerra civil i de la posterior invasió israeliana, ha anat renovant-se i reconstruint-se, però sense arribar mai a recuperar què havia estat abans. Els conflictes posteriors, amb atacs israelians, els xocs entre les milícies d’Hesbol·là i l’exèrcit libanès no han facilitat aquesta reconstrucció. Dins la ciutat, a més, hi ha disset camps de refugiats palestins, entre els quals els tristament famosos de Sabra i Xatila.

Dins la ciutat hi ha divuit grups religiosos reconeguts, quatre de musulmans, els jueus –que pràcticament han desaparegut–, i tretze de cristians. S’encarreguen dels afers de família, com ara els matrimonis o les herències.

Abans de la guerra la població estava molt barrejada, però d’aleshores ençà s’han segregat molt. El Beirut oriental és bàsicament cristià, mentre que l’occidental és sobretot musulmà sunnita. Els xiïtes són bàsicament al sud. El centre antic, pràcticament destruït, ha estat refet com a centre comercial i financer, però la reconstrucció ha aixecat força crítiques per la corrupció i perquè la destrucció dels edificis tradicionals fa impossible de reconèixer moltes àrees.

L’esclat del desencant

En part les crítiques de la reconstrucció tenen a veure amb l’esclat de les protestes que han sacsejat la ciutat del mes d’octubre endavant.

Tot va començar quan el 17 d’octubre es va fer públic que el govern augmentaria els imposts i que fins i tot gravaria les trucades telefòniques en xarxes socials com ara WhatsApp. Això va desencadenar una primera protesta en què es va aturar el cotxe del ministre d’Educació. Els guardaespatlles hi van reaccionar disparant a l’aire, fet que va provocar una enorme indignació i va catapultar el moviment.

Les protestes en realitat qüestionen pràcticament tot allò que defineix el Líban avui: el sistema sectari de govern, els problemes econòmics, la corrupció i també el fet que el govern és incapaç de proveir els serveis bàsics a la societat. Encara avui, per exemple, no hi ha subministrament elèctric continu durant tot el dia, l’aigua per a beure cal comprar-la o les infrastructures de tractament dels residus són molt més que deficitàries. Just abans de les protestes hi havia hagut una onada de focs forestals que l’estat havia estat incapaç de controlar. La sensació que res no funciona va ser un gran motor que va alimentar les protestes.

El 18 d’octubre el centre de Beirut ja era l’escenari de fortíssims xocs entre la policia i els manifestants, que ocupaven bona part del centre històric, especialment al davant del palau de la presidència i prop del parlament, com també la plaça dels Màrtirs. Durant la primera setmana es van produir diversos morts entre els manifestants i el 21 d’octubre es va convocar una vaga general, a conseqüència de la qual el govern va anunciar reformes econòmiques. Una setmana després el primer ministre Saad Hariri dimitia, però això no va aturar les protestes. Els manifestants exigien la formació d’un govern d’independents que no fos vinculat al sistema de partits confessionalista i la dimissió del president del parlament i del de la república.

Enmig d’un caos ben notable la crisi s’ha mantingut fins al cap d’any, però amenaça de continuar. El 19 de desembre, després de molts intents de trobar-ne un, Hassan Diab, un professor sunnita de seixanta anys, va ser nomenat primer ministre amb el suport dels grups xiïtes però contra l’opinió dels sunnites. I ha hagut de fer front ja del primer dia a una renovació de les protestes, car bona part del país el veu com un titella d’Hesbol·là i el règim iranià, fet que ha renovat la crida per a superar la distribució del poder entre comunitats, una de les demandes bàsiques del moviment nascut a l’octubre.