El ‘Walking dead’ d’Inés Arrimadas

Potser tardem massa anys a comprendre que ‘no reaccionar’ no vol dir perdre o ser covards. Els orientals fa anys que ho prediquen. Hi ha experiències de les que passen ben a prop que ens demostren la potència de ‘no fer res’.

Dissabte passat, Inés Arrimadas caminava pels carrers de Tortosa. Mirada fixa endavant, ritme constant. Com si el propòsit fos mecànic: anar del punt A al B en línia recta i que aquell sense sentit s’acabés com més aviat millor. Allò que havia de ser una passejada de multituds es va convertir en una espècie de Walking dead per una ciutat que celebrava la festa del Renaixement, però que per uns minuts va quedar intencionadament fossilitzada. Durant aquella travessa en comitiva, els vianants continuaven fent la seva vida normal com si ella fos només un espectre. Els pares donaven el biberó als menuts, altres escombraven la vorera, feien un vermut o simplement creuaven el carrer per davant de la comitiva, com si res. Ni ella ni el seu seguici alteraven l’escenari. Ni mirades, ni aplaudiments, ni insults. Només els periodistes amb les seves càmeres registraven l’experiment. Com pot sentir-se un polític davant la indiferència? Comprovant que la seva figura no desperta ni admiració, ni odi?

Wu wei és un concepte de la filosofia taoista que diu que la forma més encertada d’enfrontar-se a les situacions és no actuar. Acostumats a haver de fer per ser alguna cosa, és un dels descobriments que més m’han impactat els darrers temps. ‘No fer res’ serveix. De fet, aquest concepte, per molt estrany que pugui semblar, no és ben bé sinònim de no fer res. Més aviat fa referència a contribuir a l’ordre natural de les coses. Demostra que la millor manera d’actuar és la que no genera esforç, la que es fa sense artificis. Com les plantes, que no fan esforç per créixer, simplement ho fan per wu wei. L’art de no reaccionar, no obstant això, sempre és el més difícil de tots. Com no respondre a algú que ens genera rebuig? Com no voler reivindicar ben alt i clar quina és la nostra posició? Qui confronta tendeix a generar confrontació. No contestar, només ens carrega de forces per seguir el nostre camí, sense reaccionar al camí de l’altre.

Justament aquests dies se celebra el festival de dansa Deltebre Dansa i una de les obres que s’han pogut veure és la del prestigiós coreògraf belga Wim Vandekeybus que es titulava Go figure out yourself, alguna cosa així com ‘Vés, i descobreix qui ets’. L’espectacle posa en evidència la relació que tenim amb els nostres ídols, que també podria interpretar-se com els nostres dirigents polítics. Siguin del tipus que siguin. És la societat mateixa la que crea la força dels seus governants amb les seves reaccions?

El que va passar a Tortosa amb Arrimadas, una indiferència que ara he sentit que vol ampliar-se també a les xarxes socials, va ser la millor de les accions performatives. El poder del silenci. Aquesta ciutat vestida del segle XVI es va convertir per unes hores en una ciutat que va donar una lliçó que va molt més enllà de la política.