‘El vuitè cel’, provar d’entendre la passió per la muntanya, la llengua i el país

Que hi hagi un espai físic anomenat Zona de la Mort ja ho diu gairebé tot. És l’espai situat per sobre dels 7.500 metres d’altura, quan l’oxigen escasseja tant que qualsevol moviment és més una voluntat mental que no pas una inèrcia física. Si no hi ha voluntat, decisió de continuar endavant, la fortalesa física no serveix de res, és millor girar cua i tornar cap avall. Per això és tan difícil d’escalar les muntanyes més altes del món, si més no d’una manera pura, sense l’ajuda d’oxigen suplementari i una munió de xerpes que fan de bèstia de càrrega i es juguen la vida perquè alguns privilegiats amb un munt de diners puguin dir que han fet el cim en alguna de les com més va més nombroses expedicions comercials que corrompen l’esperit de natura i que causen el caos, especialment a l’Everest.

Martí Gasull (1969-2012) es malfiava de totes les expedicions comercials. Per ell la muntanya tenia un altre significat i s’hi havia d’anar amb una altra actitud: la de superar-se a si mateix i respectar-la sempre. Segons que explica el seu germà, Bernat Gasull, a El vuitè cel, no era ni de bon tres un dels millors muntanyencs del país, però sí que tenia allò que fa especials els més audaços, aquesta força mental que li permetia de treure forces de vés a saber on per grimpar cap amunt quan molts altres ja estaven rebentats i ho volien deixar córrer. La mateixa força mental que va dedicar al que va ser el seu gran projecte vital i de país: la Plataforma per la Llengua.

Lliçó d’amor fraternal

La tardor del 2012, Martí Gasull es va morir al Manāslu, la vuitena muntanya més alta del món, a l’Himàlaia, un gegant de 8.156 metres d’altura. L’allau que el va sepultar es va emportar deu muntanyencs més, alguns de primera fila internacional, perquè la muntanya no fa distincions. Deu anys després, el seu germà ha escrit el llibre bellíssim El vuitè cel. Manāslu, tardor del 2012, publicat per Tushita Edicions. El volum no solament prova de narrar què va passar aquella tardor al Manāslu, sinó que ens endinsa en l’amor de Gasull per la muntanya i ens explica la relació fraternal entre tots dos, en què la natura tenia un paper cabdal. És un llibre que dóna una gran lliçó d’amor fraternal.

“Si més no, aquesta és una de les intencions. El llibre és una teràpia, un voler saber, un buidar el pap, però alhora, i principalment, té voluntat de fer reviure en Martí, sobretot entre aquells que el coneixien i l’estimaven. Però t’adones que fer reviure en Martí també és compartir i viure plegats la seva passió per la muntanya, entesa d’una manera determinada. La muntanya té una màgia especial per a tots aquells que s’hi acosten. El món d’en Martí és el món de molts muntanyencs més, de gent apassionada, aventurera, somiadora, lluitadora… Malgrat les penúries, la muntanya és una raconada on sempre perviu un bri d’esperança”, diu Bernat Gasull, que ens explica tot un periple vital d’en Martí excursionista, que no es pot deslligar d’en Martí activista per la llengua.

Tots dos germans comencen ben aviat a grimpar per la natura, primer amb els pares i després tots sols, i el Pirineu es converteix en l’escenari preferit de les seves sortides. El Club Excursionista de Gràcia és la casa mare a la qual estan afiliats, el centre que els obre les portes d’aquest món singular que va dur Martí Gasull a pujar muntanyes per tot el món, d’Alaska, amb el Denali, fins a Sud-amèrica, passant per tot Europa i, és clar, l’Himàlaia, el somni de tot gran aventurer.

Lligam indissociable

Sembla que aquesta passió per a fer el cim era indissociable per Martí Gasull del seu activisme en favor de la llengua catalana, com si totes dues afeccions anessin lligades. Bernat Gasull explica: “Al començament del llibre vaig voler posar un fragment d’un article de Josep Maria Espinàs que va escriure dedicat a en Martí pocs dies després de l’accident al Manāslu. L’article tenia per títol ‘No es pot programar la passió’. Josep Maria Espinàs no coneixia personalment en Martí, però sorprenentment va fer una observació molt encertada sobre la seva personalitat. Lligava aquest capteniment per la lluita en favor del país i la llengua amb la capacitat d’entusiasme, de passió, d’aventura. Probablement tenia raó. Allò que empenyia en Martí a abastar muntanyes era també el tremp que el movia a lluitar per les bones causes. Tal com deia ell, lluitar per la llengua catalana és lluitar per un món millor. En aquest sentit, hi ha una frase de l’article prou contundent: ‘A la gent que té vocació d’explorador no se li pot demanar un límit.’ En Martí tenia aquesta vocació d’anar més enllà.”

Els primers a ascendir la muntanya foren Toshio Imanishi i Gyalzen Norbu, que formaven part de l’expedició japonesa que hi va arribar per primera vegada, tot i que els japonesos ja ho havien intentat el 1952 i el 1953, quan no varen poder fer el cim. La cosa més curiosa és que el 1954 van voler tornar-hi, però als habitants del voltant de la muntanya no els va fer gens de gràcia que s’hi acostessin i els van acusar d’haver enfurismat el déu que hi vivia, que els havia castigats amb molt mal oratge, allaus i un clima horrible durant tot l’any. De fet, l’allau havia sepultat el monestir de Pung Gyen i hi havien mort divuit persones i malgrat que els japonesos van fer una donació per reconstruir-lo i que finalment, el 1956 van assolir el cim, ningú no hi va tornar fins a la dècada dels setanta per l’hostilitat dels habitants de la contrada. Avui el Manāslu i tot el seu entorn és un gran parc natural i un dels darrers refugis del lleopard de les neus.

Per poder reconstruir la història, Bernat Gasull ha necessitat l’ajuda de molta gent que li pogués explicar com va ser aquella darrera expedició del seu germà, però no solament aquella, sinó unes altres en què ell no hi era. És clar que tenim la vivència en primera persona d’allò que en Martí li havia explicat i fins i tot d’alguns dels seus texts amb lletra enrevessada que en Bernat ha desxifrat amb paciència. Així sabem que amb un domini rudimentari de l’anglès, però amb molta bona voluntat d’entesa, en Martí es feia estimar allà on anava, especialment per la població local i sobretot per tota la gent dels pobles amb ànsies de recuperar la seva llibertat i identitat.

La cordada bona

Bernat Gasull recorda que tota aquesta gent ha estat d’una gran generositat per a confeccionar el llibre. “D’una banda, hi havia els companys habituals de muntanya que l’acompanyaven en expedicions i ascensions a cims. M’han ajudat molt. Em deien: ‘Bernat, tu demana, per en Martí el que calgui.’ I dic ‘companys habituals’, però m’insistien que ells no eren pas companys, sinó amics. Tanmateix, en les darreres expedicions del 2010, el 2011 i 2012 en Martí anava tot sol, a tot estirar amb algun xerpa com a suport, tot i que era ell qui comandava l’ascensió. Aquí jo anava molt perdut. Tenia molt poca informació, especialment de la darrera expedició al Manāslu del 2012. Calia trobar gent que l’hagués vist, que hagués compartit alguna experiència amb ell durant l’expedició i m’ho pogués explicar. Semblava impossible de sortir-me’n. I vet ací que aquí van baixar una mena d’àngels, que no sé pas d’on van sortir, d’alpinistes d’arreu del món, que no solament havien conegut en Martí, i força, sinó que m’han ajudat, ens hem emocionat i hem plorat plegats. Potser és la màgia de la muntanya, que encara hi ha bones cordades.”

A banda d’explicar-nos la tragèdia del 2012, el llibre de Bernat Gasull és un gran cant d’amor a la muntanya, però també a la llengua, i vol entroncar amb la tradició de bons llibres de muntanya que cada vegada es publiquen més i millor en català gràcies a editorials com ara Tushita i a la col·lecció Annapurna de Cossetània.

Bernat Gasull diu: “No sóc lingüística, no sóc filòleg, faig allò que bonament puc, amb la basarda de no equivocar-me, que m’equivoco, però potser sí que escriure sobre muntanya i natura t’obliga a anar a l’arrel i ser una mica curós quan en parles. D’una altra banda, sempre hi ha picades d’ull. Així, per exemple, sóc un gran enamorat de la riquesa del llenguatge de muntanya en català, amb una forta i consolidada tradició que ens arriba del segle XIX a través dels butlletins excursionistes, revistes, llibres… Part d’aquest lèxic continua ben viu, però malauradament el franquisme va estroncar aquesta tradició i en moltes publicacions els mots tècnics van ser substituïts per uns altres mots provinents d’unes altres llengües. Però al llibre hi continuen sortint sense embuts barbacanes, portafeixos, tirapits, rostos, bastaixos, clivelles, feses o cordons glacials. També procuro que la llengua no l’escriguin els vencedors, sobretot pensant en en Martí i en la seva manera d’entendre la diversitat lingüística. Si el nom del cim del Vinhamala és occità, no cal fer servir en català l’adaptació francesa de Vignemale. Si en català, o a les parles de la vall de Benasc, el cim més alt del Pirineu té per nom tradicional Maleïda, o Maleïta, podem fer servir aquest mot en lloc del topònim més modern d’Aneto.”

Una constatació més que muntanya, llengua i país es donen la mà. El Manāslu, segons que expliquen, deu el nom a la paraula manasa, que en sànscrit vol dir ‘muntanya de l’esperit’. És allà on va restar una part de l’esperit de Martí Gasull, una altra és a la Plataforma per la Llengua, l’entitat que va fundar i impulsar i que amb la seva feina imprescindible en favor del català és cada dia més a prop de fer el cim amb una expansió mai vista i amb una quantitat de feina com més va més ingent per protegir els nostres drets. Segur que de la muntanya estant Martí Gasull vetlla perquè l’esperit es mantingui sense defallença.