15.09.2017 - 22:00
Quan falten dues setmanes per a l’1 d’octubre, una pregunta: els conciutadans del no, què faran? S’abstindran, segons que podies copsar abans de l’estiu en diferents àmbits, i ja està?
O potser la pregunta és: la campanya del no, la fa l’estat i prou? Això és el que passa ara, en aquest inici de campanya: no hi ha campanya del no. Campanya com toca: amb els defensors del no exposant arguments, reunint els partidaris, expressant-se, debatent, insultant i tot, i sobretot proposant. Fent-se veure com a demòcrates. Apel·lant, com els partidaris del sí, a evitar al màxim l’abstenció, que és en veritat l’objectiu més important d’aquesta campanya.
Els mateixos partidaris del no, en rebutjar la nova legalitat catalana, diran que no poden fer campanya quan la convocatòria del referèndum ha estat il·legalitzada pel TC. Abans de la intervenció d’aquest òrgan singular dels últims anys de la democràcia espanyola, l’argument dels partidaris del no era el mateix, però, ara, l’abast de la (previsible, certament) reacció repressiva de l’estat fa pensar tota una altra cosa respecte d’aquesta consideració sobre la legalitat, com bé hem sabut aquesta setmana de l’11 de setembre. No tot es pot fer. ‘Que el referèndum sigui il·legal no significa que es pugui combatre jurídicament de qualsevol manera’, diu Joaquim Bosch, de Jutges per a la Democràcia. Una de les anàlisis ajustades de les tantes que s’han fet des que la Guàrdia Civil va fer la seva performance a Valls és de la batllessa de Madrid, Manuela Carmena, advocada bona coneixedora del dret: ‘El referèndum no és il·legal sinó que ha estat suspès.’ A la capital de l’estat s’ha prohibit l’acte a favor del referèndum català (que igualment es farà demà diumenge en un altre local, no municipal, però amb el suport igualment de la batllessa) i s’ha prohibit per —textual— ‘apologia d’un referèndum’!
Si fins ara els partidaris del no ho són perquè el referèndum no té les garanties d’un acord amb l’estat, ara potser hauran de considerar la suspensió de garanties col·lectives que està aplicant l’estat a través de la fiscalia. Parlo dels partidaris del no que són demòcrates i republicans. El recompte de censures i amenaces és atabalador i per als que hem viscut el franquisme, no cal ni dir-ho: querelles contra alcaldes, tancament de la web del referèndum, pressions de tancament de diaris, prohibició d’informar, interpretacions retorçades de les lleis, confusió i nul·la separació de poders, prohibició d’actes de suport al dret de decidir en diferents llocs espanyols. L’abstenció i prou dels contraris a la independència serà la seva resposta? En un referèndum també cal poder dir que no. En fi, són coses que preferiria no haver de recordar.
Hi ha un munt d’aspectes més que podem considerar, en aquests dies neguitosos i emocionants. Per exemple: què hi pinta Assange? Ens fa falta un Le Carré que ens ho expliqui, el tindrem? És una altra de les coses que giravolten entre les notícies que minut a minut es van produint: què haurà passat més quan es publiqui aquest article? Moltes, moltes coses per pair. Però no per això els partidaris del no s’ho poden tirar a l’esquena. L’1 d’octubre ens implica a tots. Perquè el 2 d’octubre haurà de ser de tothom, no?
El dia de l’aprovació de la llei del referèndum es va publicar immediatament un titular a la web de La Vanguardia (en espanyol): ‘La llei s’aprova amb cap vot en contra’. Va durar no-res, el titular, el van canviar de seguida. Era encertat: només va haver-hi vots a favor i abstencions, cap en contra perquè els partits contraris havien abandonat l’hemicicle i no comptaven ni tan sols com a abstencionistes. Les qüestions legals tenen això: hi compta qui hi participa. Per això els partidaris del no han de votar l’1 d’octubre: per exercir el dret d’expressió política, que ningú no pot negar ni pot ser negat a ningú.
