23.03.2021 - 21:50
|
Actualització: 24.03.2021 - 09:46
El 24 de març de 2015 la Cristina es va embarcar en el vol 9525 de Germanwings cap a Düsseldorf. Tenia previst de tornar-hi el dia abans, a Alemanya, on treballava, però una entrevista de feina li va fer canviar la data del vol. “Una feina que, tal com després vam saber, li haurien donat”, explica Marçal Girbau. Ell és l’autor d’El vol de la Cristina, un relat que neix de la voluntat de la família de retre-li un homenatge especial i que és alhora una biografia i una denúncia del dolor no reparat de la seva pèrdua. Va ser el seu germà, en Sergio, qui va proposar a Girbau, un amic de la infància, aquest encàrrec. “Ell diu que vol girar full, però girar full de veritat, girar full tantes vegades com calgui per a recordar la seva germana i perquè algú posi veu al dolor, la ràbia i la frustració”, explica. L’autor ha volgut crear un record viu de la Cristina, que trobi complicitats i fins i tot faci esbossar algun somriure. “Primer vaig sentir vertigen, perquè no era un encàrrec fàcil, per la meva proximitat amb la família i amb la Cristina, però alhora ha estat un honor.”
El llibre, que és colpidor sense fer un relat morbós i estèril de la tragèdia, descriu tot el procés que fan tant Girbau com el germà, que consisteix a anar a Alemanya per a saber amb detall com vivia i treballava la Cristina, parlar amb els seus amics i fins i tot visitar les muntanyes de Lo Vernet, l’indret inhòspit, d’una rara bellesa, on es va estavellar l’avió i on ara hi ha un monument format per 149 esferes, una per cada víctima. A dins de la de la Cristina, la família hi va abocar sorra de Formentera, que l’autor defineix com el seu paradís perdut.
L’exili professional de tota una generació
El vol de la Cristina és una reflexió sobre elements de la vida, la societat i l’existència amb un rerefons que desperta molta empatia en el lector: allò que va passar a la Cristina ens podria passar a tots. De fet, la seva història té molts punts en comú amb la de moltes persones de la seva generació.
Tenia trenta-dos anys i era una jove doctora en neurociència amb currículum acadèmic brillant que es va trobar obligada a anar a treballar a Alemanya. “Era una jove promesa en el món de la ciència i la investigació que tenia un sentit de la responsabilitat i de la feina ben feta envejable”, explica Girbau. Treballava per a la farmacèutica Bayer, però anhelava poder tornar a Catalunya, on tenia parella, família i amics. Aquell cap de setmana havia vingut de visita, però precisament per aquesta voluntat de tornar a la seva terra, va canviar la data del vol per poder anar a una entrevista de feina i començar una nova vida. “És l’exemple d’una generació sencera de joves amb talent en tots els camps. Milers de joves del nostre país han hagut de deixar la família i buscar la manera de guanyar-se la vida fora, és l’exili forçós de tota una generació. El llibre també vol denunciar això, per mostrar una conseqüència fatídica d’aquest país nostre que expulsa el talent.”
“L’estat espanyol se’n va rentar les mans”
Seguint aquesta vocació de denúncia, el llibre també parla del dolor de les famílies de les víctimes i de la manca de voluntat de reparació per part de la justícia i les administracions i també per part de Lufthansa, companyia a què pertanyia Germanwings. De fet, Girbau explica que durant tot el procés es va tenir molt poca consideració per les famílies, ja des del primer moment: “Els van concentrar en una sala a Castelldefels i va passar allò típic que la premsa sempre hi arriba abans. Els donaven unes informacions que es contradeien amb allò que deien els mitjans. La premsa donava tothom per mort mentre a la sala no podien confirmar víctimes, però alhora els oferien una atenció psicològica que ja indicava què passava…”
Pel que fa a la gestió posterior dels fets ocorreguts, Girbau assenyala, per exemple, el “paper galdós” de l’estat espanyol en la seva part de responsabilitat, perquè era un vol que sortia de l’aeroport del Prat: “No tan sols no hi ha tingut gens d’interès ni s’ha posat al capdavant en la defensa dels drets de les famílies, sinó que a més no ha fet cap gest perquè els fets es consideressin un atemptat en comptes d’un trist accident de trànsit, que és com és considerat legalment. L’estat espanyol se’n va rentar les mans completament. Hauria pogut tenir una actitud molt més bel·ligerant amb Lufthansa i les institucions alemanyes, però va jugar a no molestar segons quins poders i no crear tensió amb les relacions amb Alemanya. Hauria pogut exercir de defensor de les víctimes, legislar perquè no tornés a passar o encapçalar, en el si de la UE, un debat sobre seguretat aèria… I no ho ha fet. Això demostra que els interessos d’uns quants passen davant.”
De fet, l’autor denuncia que els fets no han passat cap mena de factura a la companyia, que no s’ha trobat cap mena de conseqüència, i que tampoc no ha malmès la imatge d’exemplaritat que normalment es té d’Alemanya: “Què hauria passat si hagués estat un avió de Vueling amb un copilot català? Quina imatge projectarien de nosaltres? Alemanya té una bona fama que si la contrastes amb els fets es desmunta. Han aconseguit que ens oblidem amb una facilitat increïble d’afers com el Dièselgate o de Germanwings…”
Es podria repetir?
Quan Girbau subratlla la inacció de l’estat espanyol i la Unió Europea en el cas de Germanwings no ho diu solament quant a les famílies de les víctimes, sinó també quant al futur i la manca de garanties que un fet com aquest pugui repetir-se. “No ha canviat cap protocol de seguretat aèria”, explica. “Després de l’11-S es van fer canvis molt importants, entre els quals, ironies del destí, el famós sistema de tancament de la cabina intern, que és el que va permetre al copilot de Germanwings de cometre l’atemptat. Això continua funcionant de la mateixa manera i tampoc no s’han fet canvis en la qüestió dels controls psicològics dels pilots ni en els protocols sanitaris, que no permeten que, quan un metge dóna una baixa, automàticament se n’informi l’empresa, cosa que hauria evitat el cas de Germanwings.”
L’autor d’El vol de la Cristina considera que les responsabilitats van ser compartides i que el cas s’explica per un seguit de negligències, però subratlla que ningú no s’ha esforçat a provar de rescabalar les famílies, entre les quals hi ha hagut grans diferències en les indemnitzacions i processos. “En una Unió Europea amb una suposada unitat, cada país ha tingut el seu procés judicial, sense cap mena de convergència. Segons el passaport que tinguis, tens uns drets o uns altres”, lamenta. “Els jutges ho han considerat un accident de trànsit, i això és el que més interessa a les companyies asseguradores, a Lufthansa i als estats.”
Uns fets considerats un accident
Amb tot, Marçal Girbau es pregunta per què ningú no ha considerat els fets de Germanwings com un atemptat terrorista: “Un argument per a no considerar-ho terrorisme és la patologia del copilot, però qui sap si els que cometen atemptats no tenen també patologies. Un altre dels arguments és que el copilot no pertanyia a cap organització, però el decapitador de París, per exemple, tampoc no pertanyia a cap organització oficialment. Terrorisme vol dir terror, que algú tingui ganes de generar-lo. El copilot de Germanwings segurament pretenia això, generar aquest terror que fa que avui encara hi hagi molta gent que tingui certa por a l’hora d’agafar un avió perquè pensi, i amb raó, que allò que va passar el 2015 pot tornar a passar.”
Sigui com sigui, que els fets s’hagin considerat legalment com un accident implica que les indemnitzacions no són iguals per a tothom, que hi hagi grans diferències entre unes famílies i unes altres: “Si has deixat fills a càrrec no és igual que si no n’has deixat, per exemple. És com dir que la vida té un valor diferent segons aquestes coses. La Cristina no tenia fills perquè no n’havia pogut tenir! Perquè el seu país no li havia donat un espai pel talent que tenia i era una nòmada que anava i venia… No hi ha víctimes de primera i de segona, tampoc famílies de primera i de segona”, reivindica Girbau.
Mentre que algunes famílies han acceptat les indemnitzacions, algunes altres, com la de la Cristina, les han refusades i mantenen el procés judicial obert, encara sense haver cobrat res, perquè no hi ha sentència ferma. L’autor subratlla, però, que evidentment no és una qüestió de xifres: “Famílies com la de la Cristina no reclamen cap quantitat de diners, reclamen justícia, que quedi clar i per escrit que la seva filla no va morir en un accidentet de trànsit, i que això tingui conseqüències. Un accident és involuntari, i aquí hi va haver premeditació. Famílies com la de la Cristina demanen dignitat.”
