30.03.2020 - 21:50
|
Actualització: 30.03.2020 - 21:54
‘Hongria ja és oficialment una dictadura. Des d’avui i dins la Unió Europea.’ Aquest missatge d’un amic hongarès, desesperat, em va arribar ahir a la vesprada, quan el parlament havia aprovat una resolució que donava al primer ministre, Viktor Orbán, poders pràcticament totals per a governar per decret. Orbán serà l’únic que podrà decidir quan s’acaba l’estat d’emergència, amb la qual cosa el primer ministre podrà governar el país mentre ell vulga, com si fos una dictadura. El coronavirus ha estat l’excusa triada per a rematar una feina de destrucció de la democràcia que acompleix d’una manera persistent d’ençà de fa deu anys, però Hongria tenia ahir solament 167 casos de contagi i set morts, sobre una població de deu milions d’habitants.
El cas hongarès no és únic. Amb molt poques excepcions, la gran majoria dels governs del món han aprofitat descaradament l’emergència sanitària per a prendre mesures de dubtosa legalitat amb l’objectiu de reforçar el poder executiu. Hi ha el cas espanyol, que coneixem ben de prop els lectors del sud, amb la militarització i la dissolució de fet de l’estat autonòmic. Però també els lectors del nord són conscients de la manera com el president Macron ha fet servir un vocabulari guerrer i intenta presentar-se a com una mena de cap suprem de la nació, recorrent a figures d’altres temps –que manipula–, com ara Georges Clémenceau, que va conduir l’esforç de guerra del 1914.
Dissortadament, no són de cap manera casos aïllats, ni els pitjors. La reportera especial de les Nacions Unides sobre antiterrorisme i drets humans, Fionnuala Ni Aolain, advertia ahir des del New York Times: ‘Podem tenir una epidèmia paral·lela d’autoritarisme i mesures repressives, aprofitant la pandèmia sanitària.’ I la tenim, efectivament.
Governs com el casac, el filipí, el jordà i el tailandès han aprovat mesures draconianes que intimiden els ciutadans, amenacen els mitjans i coarten l’oposició. Jordània ha aprovat una ‘llei de defensa’ per a combatre el coronavirus, el primer ministre de Tailàndia s’ha dotat d’autoritat per a imposar mesures militars als civils, al Casaquistan s’ha votat una llei que prohibeix, directament, totes les manifestacions públiques i el govern de Duterte ha ampliat encara més els seus poders extraordinaris. A Bolívia, mentrestant, s’ha aprofitat l’avinentesa per ajornar el decisiu procés electoral pendent, a Xile la violència de la policia i l’exèrcit han tornat a crear una gran tensió, a Israel Netanyahu ha tancat els tribunals i ho ha aprofitat per a evitar el seu judici per corrupció. I així podríem continuar i continuar. Fins i tot al Regne Unit la llei sobre el coronavirus presentada al parlament ha estat definida pel secretari de salut Matt Hancock com un ‘desviament temporal’ de la democràcia, justificable per l’emergència sanitària.
Però el fet realment preocupant és que aquesta onada autoritària arriba en un moment especialment perillós, perquè per raons molt diverses, una part de l’opinió pública cau en la trampa de creure’s que una dictadura és més eficaç que no pas una democràcia. I ara no parle del tercer món. En el nostre cas són molt preocupants els resultats del Baròmetre Cevipof al nord, o d’alguns dels estudis del CEO i el CIS al sud. Penseu, per exemple, que a l’estat francès, el mes passat, la meitat dels enquestats van subscriure la frase ‘en democràcia les coses no avancen; fóra millor menys democràcia i més eficàcia’. La meitat.
Tot plegat és profundament alarmant, sobretot quan es veu amb perspectiva històrica. Perquè cal recordar que quan hi ha hagut aquestes tendències en situacions de crisis greus, sempre han tingut tres fases, que ara sembla que es comprimeixen i tot.
Primer han començant intentant d’imposar la tesi que per salvar la situació un governant fort, l’autoritat competent, és molt millor que no pas la complicació que significa haver de pactar en un parlament amb molts partits. En segon lloc, han argumentat que el govern no ha de fer política, no ha de governar segons el seu programa i ideologia, sinó a partir d’una posició superior ‘tècnica’ —argument central al discurs del nacionalisme espanyol modern, sempre tan pesats amb allò que un president independentista no és legítim perquè governa seguint el seu programa. I tot plegat ha acabat conduint inevitablement a proclamar que l’exèrcit, amb la seua disciplina cega i servil, la seua manca absoluta d’actitud crítica i l’opacitat a la democràcia encarna les millors virtuts del país i ha de ser el model i la referència a seguir.
No ens enganyem, doncs, que això és el que hi ha en joc i és contra això que hem de parlar clar i actuar urgentment, abans no siga massa tard, novament.
