22.05.2023 - 21:40
|
Actualització: 23.05.2023 - 07:33
L’escàndol organitzat amb motiu de la visita del Reial Madrid a Mestalla i els insults al jugador Vinicius ha crescut d’una manera que reconec que m’ha sorprès. No sé si és perquè el jugador és del Reial Madrid o per les conseqüències polítiques que se n’han derivat, amb la intervenció del president Lula i tot. Però m’alegra que finalment, siga per la raó que siga, es prenguen mesures contra els Yomus i més elements indesitjables d’aquest nivell. Però potser també que ens preguntem com és que passa això, i fem una mirada enrere per entendre que això de Mestalla no ve d’avui i que es va fabricar, artificialment.
Ja em disculpareu el record personal, però la primera volta que vaig anar al camp jo era un xiquet agafat de la mà de mon pare i Waldo va fer un gol extraordinari des del mig del camp. Waldo Machado da Silva, un futbolista brasiler negre, va ser la gran estrella del València en la dècada dels seixanta. I recorde que quan abandonàvem l’estadi molta gent parlava amb admiració del gol que havia fet “el negret”. Avui l’expressió “el negret” no seria acceptable, però en aquell moment tots la vèiem com una mostra d’afecte i admiració cap a un jugador que definia els partits i ho feia a favor nostre.
I ara resulta que d’aquella manera afectuosa de referir-se a un jugador brasiler hem passat a aquest espectacle denigrant contra un altre brasiler. És cert que era d’un equip contrari, però jo sé que en l’època de Waldo ningú no hauria dit les barbaritats intolerables que es van sentir l’altre dia a Mestalla. Entre més coses, perquè en aquells anys seixanta el València era un equip popular, de gent de poble, i els senyorets de la ciutat eren del Reial Madrid.
Però això, aquest caràcter popular del club, va canviar radicalment els anys setanta amb la fi del franquisme i la transició. Perquè els partidaris de la dictadura, en vista de la manera com s’anava despertant el País Valencià, van posar-se a manipular elements tan populars i estimats com el València CF o les falles. Per a combatre així el catalanisme.
La història és coneguda de sobres i no cal que la torne a explicar. Jo tinc per algun lloc l’escut del València que m’agradava dur de xiquet i allà no hi ha cap blau artificial, inventat, que tape les lletres del nom, sinó quatre barres poderoses en roig i groc per sota del nom gravat en blanc, com a únics colors, representatius de la ciutat i del país alhora.
D’aquell València, i a causa de la complicitat i la manipulació de tot de personatges nefasts de la política, de l’esport, de les finances i dels mitjans, hem passat a aquest València d’avui que ens fa passar vergonya davant el món –perquè ahir València va estar en els titulars de mig planeta, presentant-nos com una ciutat que causa espant. Per això cal dir i explicar que això, aquestes portades nefastes per a la reputació de la ciutat, és la conseqüència de la manipulació del club en favor del feixisme, del verí que sistemàticament i de manera persistent l’extrema dreta ha inoculat a Mestalla.
És cert que en aquests anys hi ha hagut moments en què semblava obrir-se un clevill positiu. De vegades gràcies a les accions individuals de gent com Gus Hiddink, que es va negar que l’equip isqués al camp si no es retirava una bandera nazi de la grada –i mai no li ho agrairem prou, això. Els nazis a vegades han estat més i a voltes menys però no ens podem enganyar: la seua llei ha estat imposada sempre al Mestalla. Fins i tot sobre col·lectius d’afeccionats que simplement no volien seguir el seu règim de terror.
Recordem-los, per tant, pujant grades amunt sense cap problema i amb la complicitat del club, per atacar gent que portava banderes que no els agradaven. Recordem-los, amb la complicitat activa de la policia espanyola, atacant, quan passava per l’Horta, el tren que portava afeccionats del Barça que tornaven de la final de Sevilla contra l’Steaua de Bucarest. Recordem els seus crits fastigosos contra el nostre Guillem Agulló. Recordem-los atacant violentament manifestants nacionalistes o d’esquerres a la plaça de Sant Agustí o a la plaça de l’Ajuntament.
I, sí, de vegades la directiva feia veure que hi intervenia i van arribar a fer-los fora oficialment –per a deixar-los tornar, com s’ha vist. I, sí, de vegades una part important de l’estadi s’incomodava i protestava i semblava que Mestalla els plantava cara. Però han passat els anys, les dècades, i ací els teniu, violents com sempre. I què voleu que us diga? Això que no els deixaran entrar mai més al camp jo no m’ho crec. Perquè ja ho han dit massa vegades.
El València no és l’únic equip que té aquests problemes, això ja ho sé. Per desgràcia és així –ja hem vist els hooligans de l’Espanyol, sense anar més lluny, a Girona o l’altre dia intentant agredir els jugadors del Barça al seu camp. Però el València era el meu equip de xiquet i me’l van robar. Me’l van robar uns lladres que només reconeixen la “dialèctica dels punys i les pistoles” que tant enaltia el règim i que ells pretenien preservar després de la mort del dictador. I és això, haver deixat que ho fessen, allò que té avui un preu caríssim. Com ho acabem de veure tots, morts de vergonya i rojos d’indignació.
