15.07.2024 - 21:40
Ahir es va reunir el Consell de Política Fiscal i Financera de l’estat espanyol, allà on van els consellers del ram de cada autonomia i la ministra espanyola, Irene Montero en aquest cas.
El tema estrella de la reunió va ser la broma aquesta del “finançament singular” per a Catalunya. Potser algú del govern d’Esquerra es pensava que inventant-se un nou eslògan –com més tou millor, i com menys concret en els objectius millor– aconseguirien allò que no s’ha aconseguit en cent cinquanta anys de catalanisme. Però ni així. La unanimitat contra Catalunya i contra les aspiracions dels catalans va ser total i absoluta. Ni parlar-ne.
I la cosa va anar més enllà i tot. A mi em van cridar especialment l’atenció unes declaracions de la senyora ministra –socialista, per si calgués aclarir-ho–, en què, sense dissimular gens ni mica, va reclamar al PP que s’entengués amb el PSOE per deixar els partits nacionalistes fora de l’equació. I no em negareu que això no siga ben curiós en els moments que vivim –de màxima tensió entre el PSOE i el PP.
Montero fins i tot s’inventà un terme nou, quan contraposà als partits nacionalistes els partits “generalistes”, que va dir. I és fàcil d’observar que la idea estira un fil mediàtic que psicològicament té molt de suc: ells són “generalistes” i nosaltres som “temàtics”, com les cadenes temàtiques de televisió. Ells parlen de tot i són els grans i poderosos, i nosaltres –quan dic “nosaltres”, en aquest cas, vull dir els governs autònoms– ens dediquem al bricolatge, als caçadors i pescadors, als esports minoritaris o al monopoli del tarot nocturn. Em costa d’imaginar una caricatura més descarnada de l’estat espanyol actual.
Però l’al·lusió de la ministra no hauria de sorprendre ningú. A Madrid fa anys que torna a circular aquell vell rum-rum que proposa de canviar el sistema electoral per reduir la presència i la importància, la influència, dels partits nacionalistes. El problema que tenen és que no saben com fer-ho. Tècnicament, vull dir. I el pas dels anys ha consolidat tant el fenomen com la desesperació que senten els “generalistes”. Ai!
PS1. Sempre tindran l’opció de canviar de poble. Com Brecht va escriure el 1953 en aquell poema sarcàstic:
“El poble, pel seu vot, ha perdut la confiança del govern
i costarà molt de recuperar-la.
No seria més fàcil dissoldre el poble
i triar-ne un de nou?”
PS2. Miquel Pueyo és una de les veus més influents d’Esquerra Republicana de Catalunya. Per ell mateix i per la llarga carrera, trenta-sis anys, al servei del partit al Parlament de Catalunya i com a paer de Lleida. Avui l’entrevistem per parlar de tot allò que passa dins el seu partit. I, com sempre, no té pèls a la llengua: “Això no s’acaba amb una dimissió, una expulsió i dos expedients.”
PS3. Si podeu llegir VilaWeb de franc, sense un mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i se n’han fet subscriptors. Cliqueu ací per a fer-vos-en vosaltres també.
