El vel de l’Iran es pot llegir

Quan un avió aterra a l’Iran totes les dones que hi viatgen, sense excepció, es cobreixen els cabells. És un moviment pràcticament simultani. ‘Hem arribat, som a l’Iran’, hom pensa. És increïble com el règim iranià ha imposat aquesta norma sense deixar-hi cap escletxa.

Però el vel iranià té tantes formes que és també una manera d’expressar-se, de parlar en veu alta i qüestionar les normes d’aquesta teocràcia.

La revolució islàmica del 1979 va fer caure la monarquia de Mohammad Reza Pahlavi, el xa de Pèrsia que omplia les revistes de la premsa rosa, amb la seva esposa Farah Diba. D’aquella revolució, en va sortir la República Islàmica de l’Iran, encapçalada per l’aiatol·là Khomeini, retornat de l’exili, que va imposar una llei adaptada a la religió musulmana feta pels clergues, els mul·làs. Amb més o menys mà dura, des de llavors la potència xiïta continua es manté regulada per la llei islàmica, que inclou que les dones es tapin els cabells i dissimulin la silueta sota la roba.

La relació entre el vel i la dona és tan estreta que al metro de Teheran, segregat per sexes, la imatge de la dona es resumeix amb la icona d’un xador, la capa que cobreix els cabells i tapa la silueta, propi de l’Iran. Però al vagó on viatgen les dones no en porten pas totes. Hi ha una gran varietat de vels, amb dos aspectes que tenen un paper important: el color i la forma.

Al vagó, com també als carrers de Teheran, hi abunden els colors foscos, el negre del xador i el blau marí del vel formal. Si el xador cobreix tot el cap i dissimula la silueta femenina fins als peus, el vel formal tapa el coll i bona part de les espatlles i, sobretot, indica que tens una bona feina. Algunes porten el mocador, l’hijab, de colors vius. No són pas gaires: n’hi ha que es tapen completament els cabells amb el mocador i n’hi ha, de joves, que se’ls deixen a la vista. Un atreviment, sens dubte, i una manera de manifestar-se contra el vel. Així és com el vestuari femení permet de llegir què pensen de tot plegat les dones, saber quina posició prenen respecte del poder polític i religiós.

A l’Iran, el 98% dels habitants són de religió musulmana, el 90% dels quals de tradició xiïta. D’aquí ve que no s’imposi el nicab, el vel que cobreix tot el cap llevat del ulls, ni el burca, propi de l’Afganistan, que amaga el rostre femení.

El pare del xa Muhammad Reza, Reza I, havia perseguit els clergues islamistes i fins i tot havia prohibit el vel, cosa que va dur moltes dones a tancar-se a casa. Entre tantes lectures del vel iranià, també s’ha dit que la imposició ha permès a moltes dones d’apoderar-se. Dones que practiquen la religió musulmana i defensen els postulats dels islamistes que es van fer forts en la clandestinitat a les escoles alcoràniques de la ciutat de Qom. L’oficialització del xador els va permetre de moure’s lliurement i fer vida pública.

El temps van canviant
Si el 1979 bona part de la població es van prendre la revolució amb convicció, l’Iran d’avui és ben diferent. Els lideratges han canviat. L’aiatol·là Khomeini tenia el suport explícit de tota l’Assemblea d’Experts, l’òrgan electe compost per clergues, però l’actual líder suprem, Ali Khamenei, suscita discrepàncies. Alhora, Mahmud Ahmadinejad, el president ultraconservador entre els anys 2005 i 2013,  va ser revocat pel moderat Hassan Rohani; mul·là, sí, però progressista i més dialogant. Les balances del poder han canviat a l’Iran i també la política exterior.

A l’Iran d’avui les grans imatges del líder suprem penjades a moltes façanes contrasten amb una població relaxada i visiblement poc islamista. Tot i el blocatge, les noves tecnologies també hi han fet una aportació: a WhatsApp circulen centenars de bromes sobre els mul·làs, el poder moral, i és el lloc perfecte per a bescanviar imatges de festes privades on les noies van sense vel. Els vols barats, la facilitat d’obtenir el visat de turista i la seguretat, sobretot si ho comparem amb els països del seu entorn, l’han convertit en una destinació turística alternativa. Tot esperant les directrius en política exterior de Donald Trump, molt aviat a l’Iran es podria acabar l’embargament nord-americà. L’aplicació de l’acord nuclear entre l’Iran i els Estats Units, la Xina, França, el Regne Unit, Rússia i Alemanya reconnectaria l’economia iraniana al sistema financer internacional. Dit d’una altra manera, els turistes podrien treure divises dels caixers automàtics, cosa impossible avui, i això facilitaria l’augment d’un turisme atret per la meravellosa ciutat d’Ispahan, la tradició zaratrustiana o Persèpolis.

Els colors del Kurdistan iranià
Tot i l’uniformisme iranià que desprenen els titulars sobre l’autoritarisme dels aiatol·làs, l’Iran és un país radicalment divers. La província de l’Azerbaitjan, al nord-oest, on la majoria de la població és d’ètnia àzeri, o la del Balutxistan, a la frontera amb l’Afganistan, en són exemples. I molt especialment la del Kurdistan, el Kurdistan iranià. Novament amb el vel i la roba que duen les dones, podem rellegir l’Iran o saber que som al Kurdistan. Aquí no es veu pràcticament cap xador negre, hi abunden els colors vius i el vel hi és totalment imposat.

‘No ens agraden els clergues!’, crida un home al mig d’una estació d’autobusos plena de gom a gom a Sanandaj, una de les ciutats més grans del Kurdistan. ‘No volem el vel’, comenta amb complicitat una dona, que el duu agafat només al monyo. Dues escenes impensables els primers anys de la República Islàmica. I, tot i viure apartades de la capital i en pobles enmig de la muntanya, tampoc no poden defugir la imposició del vel. La resistència aquí es manifesta amb els colors i ensenyant tants cabells com poden.

Però al Kurdistan la resistència no és pas al vel i prou. Les males relacions entre el Kurdistan iranià i el govern van més enllà. El juny d’aquest mateix any, un grup armat vinculat al Partit Democràtic del Kurdistan iranià (KDPI) va tornar a les armes després de vint anys sense conflicte armat. De llavors ençà, hi ha hagut escaramusses amb el govern que han deixat una desena de morts a cada bàndol. El govern hi actua sense fer soroll i ha blocat les pàgines web que ho expliquen. ‘És el país més segur de l’Orient Mitjà’, apunten els guies turístics. I molt probablement, malgrat la pujada de tensió, tenen raó.

En definitiva, el vel iranià es pot llegir i pot ser una manera de parlar, d’opinar, de preguntar i de rebel·lar-se contra el poder de la República Islàmica. Fins i tot, per a algunes encara, una manera de resistir contra l’antic xa que havia reprimit els moviments islamistes.