28.09.2023 - 21:40
Tothom esperava que Karl Ludwig Joannes Baedeker, com a hereu, continués el negoci familiar. L’havia fundat el seu avi, Zacharias Gerhard Bädeker i l’havia continuat el seu pare, Gottschalk Diederich Bädeker. Els Bädeker eren llibreters i impressors a Essen, i imprimien l’Essendische Zeitung. Però, en Karl –que fins i tot es va modificar la grafia familiar per deixar enrere el passat–, va canviar d’idea i va decidir de muntar negoci propi a la capital de la província prussiana del Rin, Coblença. Així va néixer, aviat farà dos-cents anys, una casa editorial llegendària. Especialment quan, l’any 1832, va decidir d’ampliar el negoci comprant una editorial de la competència, que havia publicat la guia del professor Oyvind Vorland titulada Rheinreise von Mainz bis Cöln; ein Handbuch für Schnellreisende (‘Un viatge pel Rin, entre Magúncia i Colònia. Una guia per a viatgers en marxa’). Era l’època dels grans tours dels europeus il·lustrats, i Baedeker es va abocar en cos i ànima a publicar unes guies que van fer que el seu cognom es convertís en un genèric i un referent de qualitat. Havia nascut la guia turística.
Molts anys després, un hel·lenista català somniava despert un improbable viatge a Grècia amb un Baedecker del 1910 obert sobre la taula. Efectivament, Carles Riba tenia trenta-quatre anys i ja era un dels intel·lectuals més destacats de la Catalunya del seu temps. Havia estat professor de l’Escola de Bibliotecàries i director de la revista de pedagogia Quaderns d’Estudis, feia anys que exercia de crític literari als diaris, havia publicat el primer llibre d’Estances i s’havia de guanyar la vida com a traductor de la fundació Bernat Metge, fundada l’any 1922 amb el propòsit de publicar en català els clàssics greco-llatins. A més, l’any 1916 s’havia casat amb la poetessa Clementina Arderiu i era tot un pare de família, amb dues criatures. Riba, que destacava com un gran coneixedor del grec clàssic, s’havia format a Alemanya amb el filòleg i historiador de la literatura Karl Vossler, però –tot i que coneixia Itàlia d’un viatge que havia fet amb la seva dona i l’amic Josep Obiols– li mancava trepitjar Grècia. Sobretot perquè creia que un escriptor de professió i de vocació no podia prescindir de conèixer-la.
El somni d’un poeta
Els gairebé dos mesos d’estada del poeta entre els grecs els podem resseguir, dia per dia, text per text, gràcies a una novetat que ens acaba d’arribar, editada amb la cura de sempre per Carles-Jordi Guardiola: L’inoblidable viatge a Grècia (la Magrana). Si l’assagista, poeta, filòleg i editor ens havia posat a disposició les Cartes de Carles Riba i ens havia acostat al paper de Riba entre mestres, companys i deixebles, com a capdavanter d’una generació destrossada per la guerra i l’exili, com també la cara més insòlita del savi –rialler, apassionat, divertit i enamorat de Sofia Loren–, ara ens acosta al Riba viatger. O, potser hauríem de dir, al Riba turista.
Feia anys que hi rumiava, tot rellegint la vella Baedecker del 1910, i posant-ho per escrit a l’amic Obiols, a qui mira de fer partícip de l’expedició: “Llavors el tipus de vida a les grans ciutats gregues era molt semblant al de les ciutats italianes. El preu de les pensions a Atenes, si fa no fa. En canvi, per fora, Grècia és un país quasi balcànic. Amb la gent il·lustrada, el grec antic serveix força, però el grec vulgar és incomprensible pel més bregat hel·lenista. Ha d’ésser un viatge sentimental. Res de llargues estades. (Naturalment, que si l’hem de fer en condicions semblants a les del viatge a Itàlia, ha d’ésser més lent). Cal córrer les illes. Un viatge de museus i de paisatge. La moneda estava als volts de 60. Ara, amb tot l’embull venizelo-constantinià, crec que ha baixat molt.” A tots aquests plans, però, els faltava una cosa. El finançament. Fa uns dies, l’escriptora Iolanda Batallé em deia: “Hi ha tot un seguit de coses de les quals es parla poc, però que condicionen molt l’obra d’un escriptor, una de les quals és la part crematística. Es parla poc de diners i si estudiem les lletres catalanes des d’aquest punt de vista, podrem entendre moltes coses. S’ha de començar a parlar de diners.” Doncs, en aquest cas, Riba va haver d’acudir a un mecenes. De fet, a un dels principals mecenes de la cultura catalana i, de retruc, l’amo de la col·lecció on es guanyava la vida: el polític i financer Francesc Cambó.
El mecenatge d’un viatger empedreït
De fet, Cambó és un cas força insòlit de viatger empedreït. Hi ajudava la seva gran fortuna, però, sobretot la seva curiositat per a conèixer el màxim de països i llocs pintorescs. Com recorda el seu biògraf Borja de Riquer, per a Cambó viatjar “era una escola de tolerància”, que constituïa un element essencial per a l’educació d’un polític. I creia que per prendre decisions encertades calia haver vist món. Si bona part de la seva generació havia conegut França, sobretot París, i potser l’entorn europeu immediat –Itàlia, Alemanya o Bèlgica–, Cambó va aprofitar els estius per viatjar. D’ençà del 1912, quan hi anà per primera vegada, Grècia es va convertir en una de les seves destinacions predilectes, on es va fer acompanyar de guies com Sadurní Ximènez i Gabriel Welter. Havent conegut Atenes i Salònica, vuit anys després hi tornà, i s’entrevistà amb el polític Elefthérios Venizelos, a qui ja coneixia i amb qui sovint l’havien comparat. Aquell viatge, en què va poder navegar per les illes, el va convèncer de la conveniència de comprar-se un iot. I així, dit i fet, l’any següent va adquirir un iot d’unes cent tones, amb dos motors de cent vint cavalls, construït a Finlàndia i de pavelló danès, que batejà amb el nom de Catalònia. Tenia cambres per a una dotzena de convidats i una tripulació de vuit persones, entre mariners, servei i xef. I havia estat decorat per Josep Maria Sert, el pintor de l’elit mundial, que s’encarregà de la decoració del Waldorf Astoria i del Rockefeller Center, i que despectivament Eugeni d’Ors deia que pintava “amb purpurina i merda.”
Fos com fos, per a Cambó no devia ser cap esforç pagar el viatge d’un dels intel·lectuals que va tenir, en el curs dels anys, al seu servei. Tampoc no va ser cap novetat pagar un viatge a un escriptor i la seva senyora. A Josep Maria de Sagarra li va pagar la nupcial Ruta blava. Malgrat tot, ho va voler portar amb discreció i sense excessos, i Guardiola n’ha hagut d’espigolar detalls en cartes, notes d’agenda i testimonis orals. El fet és que Riba i Arderiu comencen el viatge el 4 d’agost de 1927 marxant en tren cap a Marsella. Dos dies després s’embarquen en l’Andros cap a Atenes i el 10 d’agost entren al Pireu.
Les Elegies de Bierville, un tornaveu
“Mireu, vam arribar a terra de l’Àtica una matinada: el sol sobreeixia, vermell, eloqüent damunt de Salamina vessava sobre el mar brunyit, cap al nostre pobre vapor ple de greguets tronats, dispersos, ignorants, ridículament nacionalistes. En el bon moment, una boira ens cobrí la punta de Súnion, no ens deixà veure, del Pireu endins, sinó unes xemeneies de fàbrica. Cap emoció a bord, cap crit de: ‘Veiem l’Acròpolis!'” D’aquesta manera, el poeta explica l’arribada a l’amic que s’ha quedat a Barcelona. És impossible de no veure-hi, com ens fa avinent Guardiola, una prefiguració d’aquell “Glòria de Salamina vermella en el mar l’aurora!”, amb què inicia la novena de les Elegies de Bierville, escrites dotze anys després en la derrota i l’exili, com un tornaveu d’aquell feliç viatge a Grècia. Ell mateix deixà constància d’aquest fet en la nota del poema. Perquè, tot i que la primera intenció de Riba era fer una crònica pels diaris –”He provat d’escriure-ho quotidianament, com un literat conscient, i no he pogut: a la m… el periodisme!”, escriu a Obiols–, el fet cert és que va convertir aquell viatge en poesia. No va fer de periodista, sinó de poeta. La visita a l’Acròpolis és pura prosa poètica.
M’he passat l’estiu evocant l’estiueig i blasmant el turisme. “No et pot influir una estada de deu dies a Tailàndia, com ho pot fer de ser fidel a un paisatge”, he assegurat amb rotunditat quan m’ho han preguntat. Llegint aquest viatge de Carles Riba, on també hi ha espai per a acostar-se al Partenó, per a visitar museus, per a conèixer les illes, per al xarleston i –i qui sap si per aquells banys nus que Carles somiava de compartir amb Clementina–, m’ha semblat que m’esmenaven la plana. I si hom fa el turista com Riba, i tornant de Grècia és capaç d’escriure alguna cosa com “Súnion, t’evocaré de lluny amb un crit d’alegria…”, doncs, visca el turisme. Ni que sigui de borratxera, que fins i tot els poetes, alguna nit, se’ls en va de les mans el vi resinat.
